Capítol 68—A l’atri exterior
Aquest capítol està basat en Joan 12: 20-42.
«Entre els qui havien pujat per a adorar Déu amb motiu de la festa hi havia alguns grecs. Aquests anaren a trobar Felip, que era de Betsaida de Galilea, i li demanaren: “Senyor, voldríem veure Jesús”. Felip anà a dir-ho a Andreu, i tots dos ho digueren a Jesús».Je 389.1
En aquell moment, l’obra de Crist semblava una desfeta cruel. Havia vençut en la controvèrsia amb els sacerdots i els fariseus, però era evident que mai el rebrien com al Messies. Havia arribat el moment de la separació definitiva. Als deixebles els semblava que no hi havia res a fer. Però Crist s’acostava a la consumació de la seva obra. El gran es-deveniment en què s’hi veurien implicades no només la nació jueva sinó tota la humanitat era a tocar. Quan va sentir la petició: «Voldríem veure Jesús” que es feia ressò del clam afamat del món, el rostre de Crist es va il·luminar i va dir: «Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat». En la petició dels grecs hi va veure una mostra del resultat del seu gran sacrifici.Je 389.2
Aquells homes havien vingut des d’occident a fi de trobar el Salvador quan la seva vida tocava al final, així com els savis havien vingut de l’orient quan començava. QuanJe 389.3
Crist va néixer, el poble jueu estava tan en-grescat amb els seus propis plans ambiciosos que va ser incapaç d’adonar-se del seu adveniment. Els mags d’un país idòlatra van acudir al pessebre, van oferir regals al Salvador i el van adorar. De la mateixa manera, aquells grecs, que representaven les nacions, les tribus i els pobles de tot el món, van voler veure Jesús. Perquè gent de totes les terres i totes les èpoques se sentiria atreta per la creu del Salvador. Per això, «vindrà molta gent d’orient i d’occident i s’asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel”. Je 389.4
Els grecs havien sentit parlar de l’entrada triomfal de Crist a Jerusalem. Alguns havien suposat, i havien fet córrer la notícia, que havia fet fora del temple els sacerdots i els escribes i que prendria possessió del tron de David per a regnar com a rei d’Israel. Els grecs desitjaven ferventment conèixer la veritat pel que feia a la seva missió. «Voldríem veure Jesús”, van dir; i el desig els fou concedit. Quan la petició va arribar a Jesús ell era a la part del temple on només hi podien entrar els jueus; però va sortir a l’atri exterior per a trobar-se amb els grecs i tenir-hi una entrevista personal.Je 389.5
Havia arribat l’hora de la glorificació de Crist. L’ombra de la creu ja es projectava damunt seu i la demanda dels grecs li va fer veure que el sacrifici que era a punt de fer portaria molts fills i moltes filles a Déu. Sabia que, aviat, els grecs el veurien en una posició que aleshores ni tan sols s’imaginaven. El veurien al costat de Barrabàs, un lladre i assassí, a qui el poble escolliria perquè l’alliberessin abans que al Fill de Déu. I, per a acabar de reblar el clau, a la pregunta: «I de Jesús, l’anomenat Messies, què n’he de fer?» el poble respondria: «Que el crucifiquin!» Crist sabia que en fer propiciació pels pecats dels homes el seu regne seria perfeccionat i s’estendria arreu del món. Treballaria com a Restaurador i el seu Esperit prevaldria. Durant un moment va esguardar el futur i va sentir les veus que, per tots els racons del món, proclamaven: «Mireu l’Anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món!» En aquells estrangers hi va veure la súplica d’una gran collita, que la partició entre jueus i gentils seria enderrocada i el missatge de salvació arribaria a totes les nacions, a totes les llengües i a tots els pobles. Les paraules: «Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat» expressen l’anticipació de tot això, és a dir, de la consumació de totes les seves esperances. Però Crist mai va oblidar la forma com es faria la glorificació. La reunió dels gentils aniria seguida de la seva mort, que ja sentia propera i era l’única manera de salvar el món. Semblantment a un gra de blat, el Fill de l’home havia de ser llençat a terra, morir i ser soterrat, però ressuscitaria.Je 390.1
A fi que els deixebles el poguessin en-tendre, Crist va presentar el futur il·lus-trant-lo amb les coses de la natura. Per a arribar al veritable resultat de la seva missió calia passar per la seva mort. Per això va dir: «En veritat, en veritat us ho dic: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dona molt de fruit”. Quan un gra de blat cau a terra i mor, germina i fructifica. De la mateixa manera, el resultat de la mort de Crist seria fruit per al regne de Déu. Seguint les lleis del regne vegetal, la vida havia de ser el resultat de la seva mort.Je 390.2
Els qui cultiven la terra tenen la il·lustració sempre davant dels ulls. Any rere any, s’asseguren la collita amb l’acte aparent de llençar la part més selecta de la collita anterior. Durant un temps, cal que estigui oculta sota terra a fi que el Senyor en tingui cura. Al cap d’un temps, apareix la fulla, després l’espiga i, finalment, el gra que omple l’espiga. Però tot això no pot passar tret que el gra no desaparegui sota terra, quedi ocult i, aparentment, es perdi.Je 390.3
La llavor sepultada produeix un fruit que, al seu torn, també se sembra. Així, la collita es multiplica. De manera semblant, la mort de Crist a la creu del Calvari portarà fruit per a vida eterna. La contemplació d’aquell sacrifici serà la glòria dels qui, com a fruit seu, visquin pels segles dels segles.Je 390.4
El gra de blat que no mor no pot produir fruit. Es queda sol. Si així ho hagués desitjat, Crist podria haver-se salvat de la mort. Però, si ho hagués fet, s’hauria quedat tot sol. No hauria pogut portar fills i filles a Déu. Només podria impartir vida a la humanitat si ell lliurava la seva. L’única via per a esdevenir la llavor d’una grandiosa collita, la gran multitud dels redimits per a Déu sortits de totes les nacions, totes les tribus, totes les llengües i tots els pobles era morir i desaparèixer sota terra.Je 390.5
Crist lliga la lliçó de l’abnegació amb aquesta veritat: «Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l’estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna”. Tothom qui vulgui donar fruit treba-llant juntament amb Crist primer ha de morir i desaparèixer sota terra. Ha de deixar que caigui en el sòl de les necessitats del món. L’amor i l’interès centrats en un mateix han de morir. La llei de l’abnegació és la llei de la pròpia preservació. El pagès preserva el gra escampant-lo. De la mateixa manera, si hom vol preservar la vida humana, si hom vol viure, s’ha de donar. La vida que serà preservada és aquella que es dona amb ge-nerositat servint Déu i els homes. Els qui en aquest món sacrifiquin la pròpia vida per amor a Crist la preservaran per a vida eterna.Je 390.6
La vida que només se centra en el jo és com el gra que es menja. Desapareix i res augmenta. Per més que algú acumuli per a si mateix; per més que visqui, pensi i faci plans per a ell mateix, quan s’hagi acabat la seva vida no li quedarà res. La llei del servei al jo és la llei de l’autodestrucció.Je 391.1
Jesús digué: «Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s’estarà on jo m’estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus”. Tothom qui hagi portat amb Jesús la creu del sacrifici compartirà la seva glòria. Quan Crist va patir la humiliació i el sofriment, la seva glòria fou pensar que els seus deixebles serien glorificats amb ell. Són el fruit de la seva abnegació. Veure-hi reproduïts el seu propi caràcter i el seu Esperit és la seva recompensa i serà el seu goig per tota l’eternitat. Així mateix, ells compartiran aquest goig en veure el fruit de l’obra i el sacrifici en altres cors i altres vides. Treballen juntament amb Crist i el Pare els honorarà de la mateixa manera que honora el seu Fill.Je 391.2
El missatge dels grecs prefigurava l’aplec dels gentils davant seu i va fer que Crist pensés en tota la seva missió. L’obra de la redempció va passar davant dels seus ulls, des del moment que el pla va quedar dissenyat al cel fins a la mort que ara sentia que era a tocar. Una mena de núvol misteriós va envoltar el Fill de Déu i els qui eren prop seu el van percebre. Semblava perdut en els seus pensaments. Finalment, la seva veu planyívola va trencar el silenci: «Ara la meva ànima està contorbada. Què he de dir? Pare, salva’m d’aquesta hora?” Crist ja bevia per endavant la copa de l’amargor. La seva humanitat s’havia esfondrat des de l’hora de l’abandonament, quan tot semblava que fins Déu l’havia deixat, quan tothom el veuria colpejat i ferit per Déu, afligit. Va veure que l’exposarien públicament, que el tractarien com al pitjor criminal, i que patiria una mort deshonrosa i vergonyant. El conflicte amb les potències de les tenebres, i sentir com de terrible seria la càrrega de la transgressió humana i l’ira del Pare van fer que Jesús perdés les forces i el rostre se li va tenyir amb la pal·lidesa de la mort.Je 391.3
I va arribar la submissió divina a la voluntat del seu Pare: «Però jo he vingut per arribar en aquesta hora! Pare, glorifica el teu nom”. El regne de Satanàs només es podia enderrocar amb la mort de Crist. Només així era possible redimir l’home i glorificar Déu. Jesús va acceptar l’agonia del sacrifici. La Majestat del cel va accedir a ser el Portador del pecat. Per això va dir: «Pare, glorifica el teu nom”. Quan va haver dit aquestes paraules, del núvol que hi havia damunt del seu cap en va sortir una veu: «Ja l’he glorificat i encara el glorificaré”. Déu havia glorificat tota la vida de Crist, des del pessebre fins a aquell mateix moment. De la mateixa manera, en el judici que havia de venir el seu sofriment diví i humà també glorificaria el nom del seu Pare.Je 391.4
Després que es va haver sentit la veu, un raig de llum va sortir del núvol i va envoltar Crist, com si el Poder Infinit l’abracés de manera semblant a un mur de foc. La gent contemplava l’escena terroritzada i meravellada alhora. Ningú gosava parlar. Tothom callava i respirava agitadament alhora que miraven Jesús. Finalment, quan el Pare ja havia donat el seu testimoni, el núvol es va enlairar i es va escampar pel cel. En aquell moment es va acabar qualsevol comunió visible entre el Pare i el Fill.Je 392.1
«Quan la gent que eren allà ho van sentir, deien que havia estat un tro. D’altres replicaven: “Un àngel li ha parlat”». Els grecs, però, van veure el núvol, van sentir la veu, en van copsar el significat i van reconèixer Crist, que se’ls havia revelat com l’Enviat de Déu.Je 392.2
Durant el ministeri de Crist, la veu de Déu s’havia sentit dues vegades: al començament, en el seu baptisme, i en ocasió de la seva transfiguració a la muntanya. Ara que la seva missió arribava al final, un gran nombre de persones la sentien per tercera vegada i en unes circumstàncies molt especials. Jesús tot just havia declarat la veritat més solemne quant a la condició dels jueus. Els havia cridat per última vegada i n’havia anunciat la damnació. Ara Déu tornava a marcar amb el seu segell la missió del Fill i reconeixia el Qui Israel havia rebutjat. Jesús va dir: «Aquesta veu no s’adreçava a mi, sinó a vosaltres”. Era la prova suprema que era el Messies, el senyal que el Pare donava que Jesús havia dit la veritat, que era el Fill de Déu.Je 392.3
I Crist va continuar: «“Ara arriba la condemna d’aquest món, ara el príncep d’aquest món serà llançat a fora. I jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi”. Deia això indicant de quina manera havia de morir». Vet aquí el moment crític per al món. Si Jesús es fa propiciació per als pecats dels homes, el món rebrà llum. El domini de Satanàs sobre les ànimes quedarà destruït. La humanitat veurà restaurada en ella la imatge de Déu que s’havia desfigurat i, finalment, la família dels sants creients he-retarà el regne del cel. Tot això és el resultat de la mort de Crist. El Salvador queda absort en la contemplació de l’escena de triomf que se li presenta. Veu la creu, cruel i ignominiosa, i tots els horrors que l’esperen resplendents de glòria.Je 392.4
Però la creu no acompleix només l’obra de la redempció de la humanitat. S’hi manifesta l’amor de Déu a tot l’univers. Foragita el príncep d’aquest món. Refuta les acusacions que Satanàs va pronunciar contra Déu. Fa que l’oprobi que va llançar sobre el cel desaparegui per sempre més. I els àngels i els homes són atrets al Redemptor. «I jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi», va dir.Je 392.5
Quan Crist va pronunciar aquestes pa-raules l’envoltava molta gent. Algú va pre-guntar: «“Nosaltres sabem pels llibres de la llei que el Messies viurà per sempre. Per què dius que el Fill de l’home ha de ser enlairat? Qui és aquest Fill de l’home?” Jesús els respongué: “Per poc temps encara la llum és entre vosaltres. Camineu mentre teniu la llum, perquè no us sorprengui la foscor: qui camina a les fosques no sap on va. Creieu en la llum, mentre la teniu, i sereu fills de la llum»Je 392.6
«Tot i que li havien vist fer tants senyals, encara no creien en ell». En certa ocasió li havien demanat: «I tu, quin senyal realitzes, perquè el vegem i et creguem? Què pots fer?» Els havia donat molts senyals, però ells havien tancat els ulls i havien endurit el cor. Ara que el Pare mateix havia parlat i que haurien pogut demanar un altre senyal encara no volien creure.Je 392.7
Malgrat tot, «és cert que molts, fins i tot dels dirigents, van creure en ell, però no s’atrevien a confessar-ho per por dels fariseus, perquè no els expulsessin de la sinagoga”. Preferien les lloances dels homes per damunt de l’aprovació de Déu. Per tal d’estalviar-se els retrets i la vergonya van negar Crist i van rebutjar l’oferiment de vida eterna. De la mateixa manera, al llarg dels segles molts han fet això mateix. Se’ls apliquen totes les paraules d’advertiment del Salvador: «Els qui estimen la pròpia vida, la perden». Jesús va dir: «Els qui em rebutgen a mi i no acullen les meves paraules, ja tenen qui els condemnarà: és la paraula que jo he comunicat, la que els condemnarà el darrer dia”. Je 393.1
Malaguanyats... no van saber reconèi-xer l’hora de la seva visitació. Lentament, Crist va marxar del recinte del temple i no hi va tornar mai més. Je 393.2