Capítol 13—La victòria
Aquest capítol està basat en Mateu 4: 5-11; Marc 1: 12, 13 i Lluc 4: 5-13.
«Llavors el diable se l’enduu a la ciutat santa. El posa al punt més alt del temple i li diu: “Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix. Diu l’Escriptura: ‘Donarà ordre als seus àngels, i et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres’”». Je 62.1
Satanàs suposava que s’enfrontava a Jesús en el seu propi terreny. L’astut enemic gosa presentar paraules que procedien de la boca de Déu. Encara té l’aparença d’un àngel de llum i deixa clar que coneix bé les Escriptures i comprèn que el seu contingut és important. Així com abans Jesús havia fet servir la Paraula de Déu per a sostenir la seva fe, ara el temptador se’n val per a reforçar el seu engany. Afirma que només ha posat a prova la fidelitat de Jesús i ara n’elogia la fermesa. Atès que Jesús ha manifestat la seva confiança en Déu, Satanàs li exigeix una altra prova de la seva fe.Je 62.2
Altra vegada, però, la temptació va pre-cedida d’una insinuació de desconfiança: «Si ets Fill de Déu”... Crist s’enfrontava a la temptació de respondre a aquell ‘si’, però es va retenir i no va acceptar ni la més mínima ombra de dubte. No volia posar en perill la seva vida donant una prova a Satanàs.Je 62.3
El temptador pensa que pot treure profit de la humanitat de Crist i el commina a ser presumptuós. No obstant, tot i que Satanàs, pot demanar que pequem, no ens hi pot obligar. Digué a Jesús: «Tira’t daltabaix” tot i saber que ell no el podria empènyer perquè Déu s’hauria interposat per a salvar-lo. Tampoc podia obligar Jesús a llançar-se ell mateix. L’única via per a arribar a la victòria era que Crist consentís i cedís a la temptació. Ni que s’ajuntessin totes les potències del cel o de l’infern no podrien fer que s’apartés un sol mil·límetre de la voluntat del seu Pare.Je 62.4
El temptador mai ens pot obligar a obrar el mal. No pot controlar la ment, si no és que ella es posa voluntàriament a les seves ordres. Abans que Satanàs pugui exercir cap poder sobre nosaltres, la voluntat ha de cedir i la fe s’ha de separar de Crist. Però qualsevol desig pecaminós que acariciem li obre una via d’entrada. Cada aspecte que no aconseguim emmotllar al model diví és una porta oberta per on pot entrar i, mitjançant la temptació, mirar de destruir-nos. Així mateix, qualsevol error que cometem o qualsevol derrota que patim per a ell és una ocasió de fer retret a Crist.Je 62.5
Quan Satanàs va citar la promesa: «Donarà ordre als seus àngels, i et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”, va callar els mots: «De guardar-te en tots els camins”, és a dir, els camins que Déu ha escollit. Jesús no va voler sortir de la via de l’obediència. Per a manifestar una confiança perfecta en el seu Pare no es posaria en una situació de perill gratuïta de manera que l’obligués a interposar-se per a salvar-lo de la mort. No havia de forçar la Providència a acudir en el seu rescat i, així, fallar a l’hora de donar als homes un exemple de confiança i submissió.Je 62.6
Jesús digué a Satanàs: «També diu l’escriptura: “No temptis el Senyor, el teu Déu”». Moisès havia adreçat aquests mots als fills d’Israel quan, al desert, li reclamaren aigua perquè es morien de set, dient: «El Senyor, és o no és amb nosaltres?». Déu havia obrat prodigis per a ells i, una vegada més, quan s’enfrontaven a un problema, dubtaven d’ell i exigien una evidència que era amb ells. Moguts per la seva incredulitat, van voler posar-lo a prova. Ara Satanàs comminava Jesús a fer el mateix. Déu ja havia donat testimoni que Jesús era el seu Fill; demanar ara una prova que corroborés que era el Fill de Déu equivalia a posar a prova la paraula de Déu, temptar-lo. Així seria també si demanava allò que Déu no havia promès. Seria una mostra de desconfiança que, en el fons, el posaria a prova o, el que és el mateix, el temptaria. No hem de presentar les nostres peticions a Déu perquè demostri si complirà la paraula donada, sinó perquè estem segurs que la complirà; no pas perquè demostri que ens estima, sinó perquè sabem que ens estima. «Sense la fe és impossible de ser-li agradable, perquè el qui s’acosta a Déu ha de creure que existeix i que recompensa els qui el cerquen».Je 63.1
Tanmateix, la fe no està vinculada en cap sentit amb la presumpció. Només qui té una fe veritable és a recer de la presumpció. La presumpció és la falsificació que Satanàs fa de la fe. La fe reclama les promeses de Déu i dona el fruit de l’obediència. La presumpció també reclama les promeses, però se’n serveix a la manera de Satanàs, per a excusar la transgressió. La fe hauria conduït els nostres primers pares a confiar en l’amor de Déu i obeir els seus manaments. La pre-sumpció va fer que transgredissin la seva llei, convençuts que el seu gran amor els estalviaria les conseqüències del seu pecat. La fe no reclama el favor del cel sense complir les condicions necessàries perquè es concedeixi misericòrdia. La fe genuïna té el fonament en les promeses i les provisions de les Escriptures.Je 63.2
Sovint, quan no pot atiar la desconfiança, Satanàs aconsegueix l’èxit fent-nos caure en la presumpció. Si pot fer que nosaltres mateixos ens posem innecessàriament a l’abast de la temptació, sap que té la victòria assegurada. Déu protegirà tothom qui camini per la via de l’obediència; però apartar-se’n és endinsar-se en el terreny de Satanàs, on és segur que caurem. El Salvador ens ha reco-manat: «Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació». La meditació i pregària impediran que ens aventurem gratuïtament per camins perillosos i, d’aquesta manera, ens estalviaran més d’una derrota.Je 63.3
No obstant, quan ens assetgi la tempta-ció no ens hem de descoratjar. Sovint, quan ens hem d’enfrontar a una situació de prova, dubtem que l’Esperit de Déu ens guia. Tanmateix, va ser la direcció de l’Esperit que conduí Jesús al desert per tal que Satanàs el pogués temptar. Quan Déu ens posa a prova no vol altra cosa que el nostre bé. Jesús no presumia de les promeses de Déu exposant-se irresponsablement a la temptació. I tampoc es deixava vèncer pel desànim quan la temptació l’assetjava. Nosaltres hauríem de fer com ell. «Déu és fidel i no permetrà que sigueu temptats per damunt de les vos-tres forces. I, juntament amb la prova, us donarà el mitjà de sortir-ne i poder-la suportar”. I diu: «Ofereix a Déu víctimes d’acció de gràcies, compleix el que has promès a l’Altíssim. Invoca’m en dies de perill; jo et salvaré i tu reconeixeràs la meva glòria”. Je 63.4
Jesús sortí victoriós de la segona temptació. Aleshores Satanàs mostrà el seu veritable caràcter. Però no aparegué com un monstre horrible amb peülles i ales de rat-penat. Tot i haver caigut, és un àngel poderós. Ell mateix es proclama el cap de la rebel·lió i el déu d’aquest món.Je 64.1
Satanàs s’endugué Jesús a dalt d’una muntanya molt alta i feu que davant seu anessin passant tots els reialmes del món. La llum del sol banyava ciutats amb temples esplendorosos, palaus de marbre, camps exuberants i vinyes carregades de fruit. Va amagar qualsevol senyal que procedís del mal. Els ulls de Jesús, que abans havien contemplat la tenebra i la desolació, ara eren testimonis d’una escena de prosperitat i benestar mai superats. Aleshores va sentir la veu del temptador, que deia: «Et donaré tota l’autoritat i la glòria d’aquests reialmes: me l’han confiada a mi, i jo la dono a qui vull. Adora’m i tot serà teu».Je 64.2
La missió de Crist només es podia acomplir amb el sofriment. Al seu davant tenia una vida de patiment, dificultats i conflictes, seguida d’una mort ignominiosa. Havia de dur damunt les seves espatlles els pecats de tot el món. Hauria de fer front a la separació de l’amor del seu Pare. Ara el temptador li oferia lliurar-li el poder que havia usurpat. Crist es podria alliberar d’aquell futur terrible reconeixent la supremacia de Satanàs. Però fer-ho era renunciar a la victòria en la gran controvèrsia. Satanàs va pecar al cel perquè es va voler exaltar per damunt del Fill de Déu. Si ara vencia, la rebel·lió hauria triomfat.Je 64.3
Quan Satanàs va declarar a Crist: «Me l’han confiada a mi, i jo la dono a qui vull», afirmava una veritat a mitges que servia descaradament als seus propòsits enganyosos. Satanàs havia arrabassat el domini d’Adam, però Adam era el lloctinent del Creador. No governava de manera independent. La terra és de Déu i ell l’havia confiat al seu Fill. El regnat d’Adam estava subjecte a Crist. Tot i que Adam va trair la seva sobirania lliurant-la a les mans de Satanàs, Crist continuava sent-ne el Rei legítim. Per això el Senyor digué a Nabucodonosor: «L’Altíssim és l’amo dels reialmes humans: els dona a qui vol». Satanàs només pot exercir l’autoritat usurpada amb el consentiment de Déu.Je 64.4
Quan el temptador oferia a Crist els re-ialmes i la glòria del món li proposava que abandonés la sobirania real del món i se sotmetés al domini de Satanàs. Aquest és el mateix domini a què esperava que s’haguessin subjectat els jueus. Anhelaven regnar sobre el món. Si Crist hagués accedit a oferir-los aquell reialme, l’haurien acceptat de bon grat. No obstant, els aclaparava la maledicció del pecat, amb tota la seva dissort. Crist declarà al temptador: «Vés-te’n, Satanàs! Diu l’Escriptura: “Adora el Senyor, el teu Déu, serveix-lo només a ell”». Je 64.5
El qui s’havia revoltat al cel oferia a Crist el reialme d’aquest món amb la finalitat d’obtenir el seu homenatge als principis del mal. Però no el podria comprar, perquè havia vingut per a fundar un regne de justícia i mai abandonaria aquest objectiu. Satanàs s’acosta als homes amb aquesta mateixa temptació i amb ells té més èxit que amb Crist. Els ofereix el regne d’aquest món amb la condició que li reconeguin la supremacia. Exigeix que li sacrifiquin la integritat, que no facin cas de la veu de la consciència i que siguin indulgents amb l’egoisme. Crist els demana que en primer lloc busquin el regne de Déu i la seva justícia. Però Satanàs camina al seu costat i els diu: «No dic que això no sigui veritat pel que fa a la vida eterna; però, si voleu tenir èxit en aquest món m’heu de servir a mi. El vostre benestar és a les meves mans. Us puc donar riqueses, plaers, honors i felicitat. Escolteu els meus consells. No us deixeu entabanar per aquests romanços de l’honestedat i l’auto-sacrifici. us facilitaré el camí». D’aquesta manera les multituds són enganyades. Consenten a viure servint el jo i Satanàs queda satisfet. Moguts per l’esperança d’obtenir el domini del món li lliuren el domini de l’ànima. Però el que els ofereix no és a les seves mans de donar-ho i aviat se li prendrà. A canvi, amb aquesta argúcia ell els pren l’herència dels fills de Déu.Je 64.6
Satanàs havia posat en dubte que Jesús fos el Fill de Déu. En el comiat sumaríssim hi havia proves que no podia contradir. La divinitat havia resplendit a través de la humanitat sofrent. Satanàs no tenia poder per a resistir l’ordre. Humiliat i recargolant-se de ràbia, no li va quedar cap altra sortida que fugir de davant de la presència del Redemptor del món. La victòria de Crist fou tan completa com la derrota d’Adam.Je 65.1
Per tant, podem resistir la temptació i obligar Satanàs que s’allunyi de nosaltres. Jesús va obtenir la victòria sotmetent-se a Déu i tenint fe en ell. Per mitjà de l’apòstol ens diu: «Sotmeteu-vos a Déu. Resistiu al diable, i el diable fugirà lluny de vosaltres. Acosteu-vos a Déu, i Déu s’acostarà a vosaltres». No ens podem salvar nosaltres mateixos del poder del temptador; ha conquerit la humanitat i quan provem de mantenir-nos ferms només amb les nostres forces ell obté una presa amb els seus estratagemes. En canvi, «el nom del Senyor és una torre forta: el just s’hi acull i s’hi troba segur». Satanàs tremola i fuig de davant de l’ànima més feble quan troba refugi en aquest nom poderós.Je 65.2
Després que l’enemic hagué partit, Jesús va caure exhaust a terra, amb la paŀlidesa de la mort a la cara. Els àngels del cel havien observat el conflicte i veieren el seu estimat Comandant que havia de passar per sofriments indescriptibles per tal d’obrir una via d’escapatòria per a nosaltres. Va suportar una prova més dura que cap de nosaltres haurà de suportar mai. Els àngels assistien el Fill de Déu mentre jeia com mort. Va recuperar forces menjant, alhora que ells el consolaven amb un missatge de l’amor del seu Pare i la seguretat que tot el cel havia triomfat amb la seva victòria. Retornat a la vida, el seu gran cor es commogué ple de compassió per l’home i se n’anà a completar l’obra que havia començat, defugint el repòs fins que l’enemic fos vençut i la nostra raça caiguda redimida.Je 65.3
Mai no copsarem el preu de la nostra redempció fins que els redimits es reuneixin amb el seu Redemptor davant del tron de Déu. Aleshores, quan la glòria de la llar eterna ens inundi els sentits extasiats recordarem que Jesús ho va deixar tot per nosaltres, que per nosaltres, a més d’esdevenir un exiliat dels atris celestials, va córrer el risc de fracassar i perdre’s per tota l’eternitat. Aleshores llençarem les nostres corones als seus peus i cantarem: «Digne és l’Anyell que ha estat degollat de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança”. Je 65.4