Capítol 19—Al pou de Jacob
Aquest capítol està basat en Joan 4: 1-42.
De camí cap a Galilea, Jesús va triar de travessar Samaria. Quan van arribar a la formosa vall de Siquem era el punt de mig-dia. A l’entrada de la vall hi havia el pou de Jacob. Fatigat pel viatge, s’hi va asseure per a descansar mentre els deixebles anaven a comprar alguna cosa per a menjar.Je 98.1
Els jueus i els samaritans eren enemics acèrrims; de manera que, sempre que els era possible, evitaven tenir tractes. Els ra-bins consideraven que, en cas de necessitat, fer-hi negocis era legal; però totes les relacions socials amb ells eren objecte de condemna. Un jueu no podia prendre prestat d’un samarità, ni acceptar cap acte d’amabilitat, encara que fos un rosegó de pa o un got d’aigua. Com que els deixebles compraven els aliments, actuaven d’acord amb el costum de la seva nació. Però no anirien més enllà. Demanar un favor als samaritans o procurar beneficiar-los de la forma que fos no entrava en la ment d’un jueu; ni tan sols dels deixebles de Crist.Je 98.2
Jesús seia al costat del pou, constrenyut per la set i la gana. El viatge del matí havia sigut llarg i el sol de migjorn l’aclaparava. Pensar que tenia aigua fresca i clara tan a prop, però fora del seu abast, encara feia que la sensació de set fos més aguda. No tenia cap corda ni cap poal, i el pou era profund. Compartia la sort de la humanitat i va haver d’esperar que vingués algú.Je 98.3
una dona samaritana que, aparentment, no s’havia adonat de la seva presència es va acostar, va omplir la gerra i, quan ja s’havia girat per anar-se’n, Jesús li va demanar aigua. A l’Orient, un favor així no es nega a ningú. A l’aigua se l’anomena “el do de Déu”. Oferir aigua al viatger assedegat es considerava un deure tan sagrat que els àrabs del desert eren capaços de fer marrada pel sol fet de donar-hi compliment. L’odi mutu que es tenien jueus i samaritans va impedir la dona que es mostrés amable amb Jesús. Però el Salvador volia trobar la clau del seu cor i, amb un tacte nascut de l’amor diví, li va demanar un favor en lloc d’oferir-l’hi. Si li hagués volgut oferir una gentilesa, de ben segur que ella l’hauria rebutjat, però a la confiança només hi respon la confiança. El Rei del cel es va acostar a aquella ànima rebutjada demanant-li un servei que era a l’abast de la seva mà. El Creador dels oceans, el qui controla l’aigua de les grans profunditats, el qui va obrir les fonts i els canals de la terra, també estava fatigat vora del pou de Jacob i, fins per al do d’un simple got d’aigua, depenia de l’amabilitat d’una estranya.Je 98.4
La dona va veure que Jesús era jueu. A causa de la sorpresa, es va oblidar de donar compliment a la petició, però va voler sa-ber-ne la causa. «Com és que tu, que ets jueu”, digué, «em demanes aigua a mi, que soc samaritana?” Je 98.5
Jesús li respon: «Si sabessis quin és el do de Déu i qui és el qui et diu: “Dóna’m aigua”, ets tu qui li n’hauries demanada, i ell t’hauria donat aigua viva”. «Et sorprèn que et demani un favor tan petit com un glop d’aigua del pou. Si me n’haguessis demanat tu a mi, jo te n’hauria fet beure de vida eterna”.Je 99.1
La dona no havia entès les paraules de Crist, però en va percebre la solemne importància. Les seves maneres lleugeres i frívoles van començar a canviar. Suposava que Jesús parlava del pou que tenien al davant i va dir: «Senyor, no tens res per a pouar i aquest pou és fondo. D’on la trauràs, l’aigua viva? El nostre pare Jacob ens va donar aquest pou, i en bevia tant ell com els seus fills i el seu bestiar. Que potser ets més gran que no pas ell?». Al seu davant només hi veia un viatger assedegat, polsegós i fatigat pel camí. Amb el pensament, el va comparar amb l’ho-norat patriarca Jacob. Va abrigar el senti-ment, ben natural, que cap pou podia assemblar-se al que havien proporcionat els pares. Mirava enrere, als pares, i endavant, al Messies que havia de venir, mentre que l’Esperança dels pares, el Messies mateix, era al seu costat sense que ella el reconegués. Quantes ànimes assedegades hi ha avui que són al costat de la font de la vida i, en canvi, orienten la mirada ben lluny de les deus de la vida! «No pensis en el teu cor: “Qui serà capaç de pujar fins al cel —s’entén: per fer-ne baixar Crist? O bé: Qui serà capaç de baixar fins a l’abisme —s’entén: per fer pujar Crist d’entre els morts? Més aviat l’Escriptura diu: “La paraula és molt a prop teu; la tens als llavis, la tens al cor”. Aquesta és la paraula que creiem i que proclamem: Si amb els llavis confesses que Jesús és el Senyor i creus en el teu cor que Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts, seràs salvat”. Je 99.2
Jesús no va respondre immediatament la pregunta que es referia a ell mateix, sinó que, amb una honestedat solemne, digué: «Tots els qui beuen aigua d’aquesta tornen a tenir set. Però el qui begui de l’aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l’aigua que jo li donaré es convertirà dintre d’ell en una font d’on brollarà vida eterna”. Je 99.3
Qui pretén apaivagar la seva set a les fonts d’aquest món, per més que begui tor-narà a tenir set. Arreu els homes estan insatisfets. Busquen amb delit alguna cosa que supleixi les necessitats de l’ànima. Només n’hi ha Un que les pugui cobrir: el qui el món necessita, “La Riquesa de les nacions”, Crist. La gràcia divina que només ell pot impartir és com aigua viva, que purifica, sadolla i dona vigor a l’ànima.Je 99.4
Jesús no volia donar la idea que qui begués de l’aigua de vida en tindria prou amb un sol glop, sinó que qui tasta l’amor de Crist contínuament ansia tornar-lo a tastar, però no vol res més. La riquesa, els honors i els plaers del món no l’atrauen. El clam constant de la seva ànima és: «En vull més, de tu!” Així mateix, el qui revela a l’ànima la seva necessitat espera satisfer la seva fam i la seva set. Tots els recursos i dependències humans fracassaran. Les cisternes quedaran buides, les basses s’assecaran, però el nostre Redemptor és una font inesgotable. Podem beure una vegada i una altra i sempre ens proveirà d’aigua fresca. Aquell qui permet que Crist habiti en ell té dintre seu la font de la benedicció, «una font d’on brollarà vida eterna”. D’aquesta font en pot treure força i gràcia suficients per a totes les seves necessitats.Je 99.5
Mentre Jesús parlava de l’aigua de vida, la dona se’l mirava atentament, encuriosida. Aquell Home havia desvetllat el seu interès i havia despertat en ella el desig d’adquirir aquell do de què parlava. De seguida es va adonar que no era de l’aigua del pou de Jacob, que parlava, perquè ella solia beure’n contínuament i sempre tornava a tenir set. «Senyor», va dir, «dóna’m aigua d’aquesta. Així no tindré més set ni hauré de venir aquí a pouar».Je 100.1
Aleshores, Jesús canvia bruscament el tema de la conversa. Abans que aquella ànima pogués rebre el do que ell tan ansiava atorgar-li, li calia reconèixer el seu pecat i el seu Salvador. «Ell li diu: “Vés a cridar el teu marit i torna”. La dona li contesta: “No en tinc, de marit”». Amb això espera que ell no li faci cap més pregunta en aquesta direcció. Però el Salvador continua: «Fas bé de dir que no en tens. N’has tingut cinc, i l’home que ara tens no és el teu marit. En això has dit la veritat”. Je 100.2
Ella tremola. una mà misteriosa va passant les pàgines de la història de la seva vida i posant al descobert el que ella esperava que havia quedat amagat per sempre més. Qui era Aquell que podia llegir el secrets de la seva vida? El cap se li va omplir d’idees d’eternitat, del judici futur, quan tot el que ara està ocult serà revelat. Aquella llum li va desvetllar la consciència.Je 100.3
No podia negar res, però va provar d’evadir qualsevol esment a un tema que li resultava tan desagradable. Amb molta reverència, va dir: «Senyor, veig que ets un profeta”. Aleshores, amb l’esperança de poder aturar la condemna, va desviar la conversa a temes relacionats amb la controvèrsia religiosa. Si de veritat era un profeta, segur que la podria instruir en relació amb aquells as-sumptes que feia tant de temps que eren objecte de disputa.Je 100.4
Amb paciència, Jesús va permetre que dugués la conversa al terreny que ella vol-gués. Esperaria que es presentés l’oportunitat de portar de nou la veritat al seu cor. «Els nostres pares van adorar Déu en aquesta muntanya, però vosaltres dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem”. Al davant seu tenien el mont Garizim, el temple havia sigut enderrocat i només en quedava l’altar. El lloc d’adoració havia sigut tema de conflicte entre jueus i samaritans, de qui alguns avantpassats havien pertangut a Israel però, a causa dels seus pecats, el Senyor va fer que patissin la derrota a mans d’una nació idòlatra. Durant generacions, els samaritans s’havien entremesclat amb els idòlatres, la religió dels quals havia contaminat la seva gradualment. Certament, sostenien que els seus ídols només els servien per recordar-los el Déu vivent, el Senyor de l’univers. No obstant, el poble va acabar retent reverència a les seves imatges tallades.Je 100.5
Quan, en temps d’Esdras, es va reconstruir el temple de Jerusalem, els samaritans van voler unir-se als jueus en les tasques d’edificació. Però els ho van denegar i entre els dos pobles aparegué una amarga animositat. Els samaritans van construir un temple rival al mont Gerizim, on adoraven seguint el ritual mosaic, tot i que no renunciaren del tot a la idolatria. Però van ser víctimes de les catàstrofes: els seus enemics van destruir el temple i semblava que estaven maleïts. Tanmateix, continuaven aferrant-se a les seves tradicions i les seves formes de culte. No volien reconèixer el temple de Jerusalem com a casa de Déu ni admetre que la religió dels jueus era superior a la d’ells. Je 100.6
Responent a la dona, Jesús digué: «Creume, dona, arriba l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres adoreu allò que no coneixeu; nosaltres adorem allò que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus». Jesús li havia mostrat que no era víctima del prejudici que els jueus sentien pels samaritans. Ara tenia la intenció de destruir el prejudici que aquesta samaritana tenia contra els jueus. Alhora que es referia al fet que la fe dels samaritans estava corrompuda per la idolatria, declarava que havien rebut les grans veritats de la redempció i que el Messies sorgiria d’entre ells. En les Sagrades Escriptures hi havia la presentació clara del caràcter de Déu i els principis del seu govern. Jesús es definia a sí mateix com un jueu, un dels quals havien rebut de part de Déu el privilegi de conèixer-lo.Je 101.1
Volia que els pensaments de la samaritana s’elevessin per damunt dels assumptes de la forma cerimonial i les qüestions de la controvèrsia. «Arriba l’hora, més ben dit, és ara”, digué, «que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l’adoren han d’adorar-lo en Esperit i en veritat”. Je 101.2
Aquí Jesús declara la mateixa veritat que va declarar a Nicodem quan li va dir: «Ningú no pot veure el regne de Déu si no neix de dalt». El fet d’acudir a una muntanya o a un temple sagrat no posa l’home en comunió amb el cel. La religió no ha de quedar confinada a les formes exteriors i a les cerimònies. L’única religió que mena a Déu és la que ve de Déu. Per tal de servir-lo amb justícia, cal que nasquem de l’Esperit diví. Així el cor serà purificat i la ment, renovada; de manera que tindrem una nova capacitat per a conèixer i estimar Déu. Farà que obeïm voluntàriament i amb promtitud els seus requeriments. Heus ací la veritable adoració. És el fruit de l’obra de l’Esperit Sant. L’Esperit compon totes les pregàries sinceres i les fa acceptables per a Déu. Sempre que l’ànima s’adreça a Déu, es manifesta l’obra de l’Esperit i Déu se li revela. Perquè ell vol que l’adorem així i ens espera per rebre’ns i fernos fills i filles seus.Je 101.3
A mesura que hi parlava, les paraules de Jesús feien efecte en la dona. Mai no havia sentit que aquella mena de sensació provingués dels sacerdots del seu propi poble o dels dels jueus. A mesura que veia desgranat el seu passat, es va anar fent conscient de la seva gran necessitat. Es va fer conscient d’aquella set de la seva ànima que l’aigua del pou de Sicar mai no podria sadollar. Res del que pogués haver conegut fins aleshores havia despertat en ella una necessitat tan elevada. Jesús l’havia convençut que llegia els secrets de la seva vida; i, tanmateix, ella tenia la sensació que era el seu amic, que es compadia d’ella i l’estimava. Tot i que la puresa de la seva presència condemnava el seu pecat, no va pronunciar cap mot de denúncia, sinó que li va parlar de la seva gràcia que podria renovar-li l’ànima. Aleshores va començar a convèncer-se del caràcter del qui tenia al davant i en els seus pensaments va sorgir la pregunta: «Que potser seria aquell el Messies tant de temps esperat?» i li va dir: «Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l’Ungit. Quan ell vingui, ens ho explicarà tot». Jesús li respon: «Soc jo, el qui et parla».Je 101.4
En sentir aquestes paraules, la fe de la dona va brollar en el seu cor i va acceptar el grandiós anunci que havia sortit de la boca del Mestre diví. Tenia la ment oberta. Estava a punt per a rebre la revelació més noble; perquè s’interessava per les Escriptures i perquè l’Esperit Sant havia anat preparant el seu intel·lecte per tal que pogués rebre més llum. Havia estudiat la promesa de l’Antic Testament: «El Senyor, el teu Déu, farà que enmig teu, entre els teus germans, s’aixequi un profeta com jo. Escolteu-lo». Tenia el profund desig d’entendre-la. La llum ja havia esclatat en la seva ment. L’aigua de la vida, la vida espiritual que Crist dona a totes les ànimes assedegades, havia començat a brollar dins del seu cor. L’Esperit del Senyor obrava en ella.Je 101.5
Crist va fer una declaració clara i directa a aquella dona que els jueus, tan pagats d’ells mateixos com estaven, eren incapaços de rebre. Crist era molt més reservat quan s’adreçava a ells. A ella se li revelava el que havia sigut ocultat als jueus i que, més tard, els deixebles rebrien l’encàrrec de mantenir en secret. Jesús va veure que la dona faria servir el seu coneixement per a portar altres ànimes a la comunió de la seva gràcia.Je 102.1
Quan els deixebles van tornar de fer els encàrrecs, se sorprengueren de veure el seu Mestre parlant amb una dona. No havia begut el glop refrescant que havia demanat i no va menjar res del que els deixebles havien portat. Quan la dona se n’hagué anat, els deixebles li van suplicar que mengés. El veien silenciós, absort, com en un èxtasi meditatiu. Tenia la cara resplendent i temien interrompre la seva comunió amb el cel. Però sabien que estava esgotat i cregueren que el seu deure era recordar-li que tenia necessitats físiques. Jesús reconegué el seu interès i va respondre: «Jo, per menjar, tinc un ali-ment que vosaltres no coneixeu”. Je 102.2
Els deixebles es preguntaven qui li po-dia haver portat menjar, però ell els va explicar: «El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i dur a terme la seva obra». Veient que les seves paraules despertaven la consciència de la dona, s’havia omplert de goig. Havia vist com bevia l’aigua de la vida i va quedar sadollat de la sed i la fam. L’acompliment de la missió per la qual havia deixat el cel enfortia el Salvador i l’elevava per damunt de les necessitats humanes. Ministrar per a una ànima afamada i assedegada de veritat era més gratificant per a ell que menjar o beure. Era un alleujament, un refrigeri. La benvolença era la vida de la seva ànima.Je 102.3
El Redemptor té set del nostre reconei-xement. Està afamat de la simpatia i l’amor dels qui va adquirir amb la seva sang. Ansia amb un desig inexpressable que ens atansem a ell i tinguem vida. Així com les mares esperen el somriure de reconeixement dels seus fillets, senyal d’una intel·ligència que es desperta, Crist espera l’expressió d’un amor agraït, senyal que en l’ànima ha començat una vida espiritual.Je 102.4
La dona exultava de joia mentre escoltava les paraules de Crist. La meravellosa revelació era gairebé corprenedora. Va deixar la gerra i va tornar a la ciutat per a portar el missatge als seus conciutadans. Jesús sabia per què se n’havia anat. Que s’hagués deixat la gerra era un senyal inequívoc de l’efecte de les seves paraules. La seva ànima desitjava sincerament obtenir l’aigua de vida i es va oblidar del motiu que l’havia portat al pou, es va oblidar de la set del Salvador que ella s’havia proposat d’apaivagar. Amb el cor vessant-li de joia, va apressar el pas per a dur als altres la preciosa llum que havia rebut.Je 102.5
«Veniu, allà hi ha un home que m’ha dit tot el que he fet!”, deia ella als homes de la ciutat. «No serà pas el Crist?» Les seves paraules els van tocar el cor. Al seu rostre hi havia una nova expressió, tot el seu aspecte havia canviat. I es van interessar per veure Jesús. Per això, «els samaritans anaren a trobar-lo”. Je 102.6
Mentre encara era assegut a la vora del pou, Jesús mirà més enllà dels camps de blat que s’estenien davant seu, d’un verd tendre que resplendia amb la llum del sol de migdia. Fent que els seus deixebles es fixessin en l’escena, la va fer servir com a símbol: «No teniu costum de dir: “Quatre mesos més i ja serem a la sega”? Doncs bé, jo us dic: Alceu els ulls i mireu els camps; ja són rossos, a punt de segar!» Així mateix, mentre parlava, va fixar-se en els grups que s’acostaven al pou. Faltaven quatre mesos per a la sega, però la collita ja era prou madura per a que el segador hi fes entrar la falç.Je 103.1
I va afegir: «El segador ja rep el jornal i recull el gra per a la vida eterna; així s’alegren plegats el sembrador i el segador. En aquest cas té raó la dita: “Un és el qui sembra i un altre el qui sega». Aquí Crist posa de relleu el sagrat deure que tenen amb Déu els qui reben l’evangeli. Han de ser agents vius per a ell. Els demana, a tots i cadascun d’ells, que el serveixin. De manera que, tant si sembrem com si seguem, tots treballem per a Déu. Un escampa la llavor i un altre en recull el fruit; tots dos, però, reben el seu jornal. Tots dos s’alegren amb la recompensa del seu esforç.Je 103.2
Jesús digué als deixebles: «Jo us he enviat a segar on vosaltres no havíeu treballat. Altres van treballar-hi, i vosaltres us heu beneficiat del seu treball”. Aquí el Salvador ja preveia la gran collita del dia de Pentecosta. Els deixebles no ho havien de veure com el resultat dels seus esforços. Recollirien el fruit de la feina d’algú altre. Des que Adam caigué, Crist havia encomanat als seus servents que sembressin la llavor de la paraula per tal que la sembressin en el cor de les persones. Al mateix temps, un agent invisible, un poder infinit, havia obrat calladament però efectiva per a produir la collita. La rosada, la pluja i la llum del sol de la gràcia de Déu havien refrescat i nodrit la llavor de la veritat. Crist era a punt de regar la llavor amb la seva sang. Els seus deixebles tenien el privilegi de col·laborar amb Déu i els sants barons de l’antiguitat. Amb el vessament de l’Esperit Sant a la Pentecosta en un sol dia es convertirien milers de fidels. Era el fruit de la llavor que havia sembrat Crist, la sega de la seva obra.Je 103.3
En les paraules que, al costat del pou, va dir a la dona hi havia la bona llavor i la collita havia madurat ben de pressa. Els samaritans van acudir, van escoltar Jesús i van creure en ell. Amuntegats al seu voltant, al costat del pou, el van clivellar amb preguntes sobre molts temes que els eren obscurs i que van rebre resposta sense cap recança. Mentre l’escoltaven, la seva perplexitat s’anava dissipant. Eren com un poble que viu seguint un raig de llum tènue i, de sobte, troba la llum del dia. Però aquella conferència, tan curta, no els va satisfer. Ansiaven sentir-ne més i que els seus amics també escoltessin aquell mestre extraordinari. Per això li van demanar que es quedés amb ells a la ciutat. Es va quedar dos dies a Samaria i molts van creure en ell.Je 103.4
Els fariseus menyspreaven la senzillesa de Jesús. Menystenien el seus miracles i li exigien un senyal que demostrés que era el Fill de Déu. En canvi, els samaritans no demanaven cap senyal i Jesús no va obrar cap miracle a Samaria, tret d’haver revelat els secrets de la seva vida a la dona del pou. Tanmateix, molts el van rebre. Plens d’una joia renovada, van dir a la dona: «Ara ja no creiem pel que tu dius. Nosaltres mateixos l’hem sentit i sabem que aquest és realment el salvador del món”. Je 103.5
Els samaritans creien que el Messies havia de venir per a redimir, no només els jueus, sinó el món. L’Esperit Sant, per mitjà de Moisès, havia dit que seria un profeta enviat de Déu. Per Jacob, havia declarat que atrauria la gent cap a ell. Així mateix, per Abraham, havia afirmat que en ell totes les nacions de la terra serien beneïdes. Aquestes escriptures eren la base de la fe dels samaritans en el Messies. Que els jueus haguessin malinterpretat els últims profetes i haguessin atribuït al primer adveniment la glòria de la segona vinguda de Crist havia fet que els samaritans passessin per alt les sagrades escriptures, tret de les que havien sigut donades per Moisès. Però quan el Salvador va eliminar aquelles interpretacions falses, molts van acceptar les darreres profecies i les paraules de Crist referides al regne de Déu.Je 104.1
Jesús havia començat a enderrocar la muralla que hi havia entre els jueus i els gentils i predicava la salvació al món. Tot i ser jueu, es va relacionar sense recança amb els samaritans alhora que deixava en no res els costums farisaics de la seva nació. En lloc dels seus prejudicis, va acceptar l’hospitalitat d’aquella gent menyspreada. Va dormir sota el seu sostre, es va asseure a taula amb ells i va menjar amb ells, compartint unes menges que ells havien preparat amb les seves mans, va ensenyar als seus carrers i els va tractar amb una amabilitat i una cortesia exquisides.Je 104.2
Al temple de Jerusalem, un mur baix separava l’atri exterior de totes les altres seccions de l’edifici sagrat. En aquest mur hi havia inscripcions en diversos idiomes que deien que ningú que no fos jueu podia traspassar aquell límit. Si un gentil hagués pretès entrar al recinte interior hauria dessacralitzat el temple i ho hauria pagat amb la pròpia vida. Però Jesús, l’origen del temple i els seus ritus, va atraure els gentils cap a ell amb el vincle de la compassió humana, alhora que la seva gràcia els oferia la salvació que havien rebutjat els jueus.Je 104.3
L’estada de Jesús a Samaria havia de ser una benedicció per als deixebles, que encara estaven sota la influència del fanatisme jueu. Creien que la lleialtat a la seva nació exigia la seva enemistat amb els samaritans. La conducta de Jesús els desconcertava. No podien negar-se a seguir el seu exemple; de manera que durant aquells dos dies entre els samaritans, per fidelitat a ell, van mantenir els prejudicis sota control, tot i que en el fons del cor encara hi havia ressentiment. Els costava aprendre que el seu malestar i el seu odi havien de deixar pas franc a la pietat i a la compassió. Tanmateix, després que el Senyor hagué ascendit al cel, van recordar aquelles lliçons amb un significat nou. Després que l’Esperit Sant fou vessat, van recordar la mirada del Salvador, les seves paraules, el respecte i la tendresa dels seus actes envers aquells estranys menyspreats. Quan Pere va anar a predicar a Samaria la seva obra estava imbuïda d’aquell mateix esperit. Quan Joan va ser cridat a Efes i a Esmirna va recordar l’experiència de Siquem i es va omplir de gratitud per al Mestre diví que, preveient les dificultats que haurien d’enfrontar, els havia ajudat amb el seu propi exemple.Je 104.4
El Salvador encara fa avançar la mateixa obra que quan va parlar de l’aigua de vida a la samaritana. Els qui es diuen els seus seguidors potser menysprearan i s’allunyaran dels marginats, però cap condició de naixement o de nacionalitat, cap circumstància de la vida, pot deturar el seu amor per als fills dels homes. Per pecadores que siguin, Jesús diu a totes les ànimes: «Si me n’haguessis demanat, jo t’hauria donat l’aigua de vida”.Je 104.5
No hem de restringir la invitació de l’evangeli i presentar-lo només a un grup reduït de persones selectes que, suposem, ens faran l’honor d’acceptar-lo. Hem de donar el missatge a tothom. Allà on hi hagi un cor disposat a rebre la veritat, Crist ansia instruir-lo i revelar-li el Pare i el culte que és acceptable al qui llegeix els cors. Per a ells no fa servir paràboles, sinó que, com amb la dona a la vora del pou, els diu: «Soc jo, el qui et parla».Je 104.6
Quan Jesús es va asseure a la vora del pou de Jacob per a descansar venia de Ju-dea. Allà el seu ministeri havia obtingut pocs fruits. Els sacerdots i els rabins l’havien rebutjat i fins i tot aquells qui professaven ser els seus deixebles no havien aconseguit de percebre el seu caràcter diví. No obstant, tot i que estava cansat i fatigat, no va desaprofitar l’oportunitat de parlar a una dona, per més que era una estranya que no pertanyia a Israel i vivia en pecat declarat.Je 105.1
El Salvador no esperava que es reunissin les congregacions. Sovint començava les seves lliçons amb uns quants al seu voltant. Però l’un rere l’altre, els passavolants s’aturaven per a escoltar-lo, fins que una multitud escoltava meravellada i plena d’admiració les paraules de Déu que pronunciava el Mes-tre enviat del cel. Els obrers de Crist no haurien de creure que no són capaços de parlar amb la mateixa honestedat a un grup reduït que a un auditori multitudinari. Potser només n’hi hagi un que estigui disposat a escoltar el missatge. Però qui pot predir fins on arribarà la seva influència? Fins i tot els seus deixebles pensaven que, parlant a una sola dona samaritana, Jesús perdia el temps. Però amb ella ell va enraonar amb més sinceritat i eloqüència que si hagués estat un rei, un conseller o el gran sacerdot. La lliçó que va rebre aquella dona fou repetida fins als confins més remots de la terra.Je 105.2
Tan bon punt va trobar el Salvador, la samaritana n’hi va portar d’altres. Va demostrar ser una missionera més efectiva que els seus propis deixebles. Els deixebles no veien res a Samaria que indiqués que era un camp adobat. Els seus pensaments estaven centrats en la gran obra que caldria fer en el futur. Eren incapaços de veure que, just al seu voltant, hi havia una collita a punt de ser segada. Però, per mitjà d’aquella dona que ells menyspreaven, tota una ciutat va escoltar el Salvador. De sobte, ella va portar la llum als seus conciutadans.Je 105.3
Aquesta dona representa l’obra d’una fe pràctica en Crist. Els veritables deixebles han nascut al regne de Déu com a missioners. el qui beu l’aigua de vida esdevé una font de vida. El qui la rep, la dona. La gràcia de Crist en l’ànima és com una font enmig del desert, que brolla per a refrescar tothom i fa que els qui s’havien abandonat a la mort desitgin beure l’aigua de vida. Je 105.4