Capítol 50—Un parany rere l’altre
Aquest capítol està basat en Joan 7: 16-36, 40-53; Joan 8: 1-11.
Durant la Festa de les Cabanes, mentre Jesús va ser a Jerusalem, els espies se li van enganxar com si fossin la seva ombra. No hi havia dia que no imaginessin alguna argúcia per tal de fer-lo callar. Els sacerdots i els governants buscaven la manera d’entrampar-lo. Tenien plans per a aturar-lo fent servir la violència, si calia. Però això no era tot, volien avergonyir aquell mestre galileu davant de tot el poble.Je 280.1
El primer dia que va assistir a la festa, els governants se li van atansar i li van demanar amb quina autoritat ensenyava. Volien desviar l’atenció d’ell cap al seu dret d’ensenyar i, de retruc, cap a la importància i l’autoritat que ells tenien.Je 280.2
La seva resposta fou: «La doctrina que ensenyo no és meva, sinó del qui m’ha enviat. Si algú està disposat a fer la voluntat del qui m’ha enviat, sabrà si això que jo ensenyo ve de Déu o si parlo pel meu compte”. Jesús no es va enfrontar a la pregunta d’aquells perepunyetes responent al seu tecnicisme, sinó revelant una veritat vital per a la salvació de l’ànima. Segons les seves paraules, la salvació no depèn tant de la ment com del cor. La veritat s’ha de rebre a l’ànima, i això demana l’homenatge de la voluntat. Si se sotmetés únicament a la raó, l’orgull no seria cap obstacle per a rebre-la. Però cal que la rebem mitjançant l’obra de la gràcia en el cor; de manera que la seva recepció depèn de la renúncia de qualsevol pecat que l’Esperit de Déu reveli. Per grans que siguin els avantatges que l’home tingui en l’obtenció del coneixement de la veritat, si no té el cor obert per a rebre-la, si no sotmet de manera conscient qualsevol hàbit o pràctica que vagi en contra dels seus principis, no li servirà de res. Als qui es rendeixen així a Déu, i tenen un desig sincer de conèixer i de fer la seva voluntat, la veritat se’ls revela com poder de Déu per a la seva salvació. Seran capaços de distingir entre el qui parla per Déu i el qui només parla per ell mateix. Els fariseus no havien decantat la seva voluntat de la banda de la de Déu. No volien conèixer la veritat, sinó trobar qualsevol excusa per a fugir-ne. Crist demostrava que aquesta era la causa que no entenguessin els seus ensenyaments.Je 280.3
Aleshores va donar una prova que per-metria escatir si un mestre era sincer o, senzillament, era un estafador: «El qui parla pel seu compte busca la pròpia glòria; en canvi, el qui busca la glòria del qui l’ha enviat és digne de fe, i en ell no hi ha falsedat». El qui cerca la pròpia glòria només parla d’ell mateix. L’esperit egoista traeix el seu origen. Crist, en canvi, cercava la glòria de Déu i parlava amb paraules de Déu. Aquella era la prova de la seva autoritat com a mestre de la veritat.Je 280.4
Jesús va donar als mestres una prova de la seva divinitat demostrant-los que sabia què pensaven i quines eren les seves intencions. Tramaven la seva mort des de la guarició del paralític de Betzata. Per això ells mateixos estaven transgredint la llei que afirmaven que defensaven. La seva resposta fou: «No és cert que Moisès us va donar la llei? I, en canvi, ningú de vosaltres no la compleix! Per què busqueu de matar-me?» Je 281.1
Com un esclat sobtat de llum, aquells mots van fer evident als rabins el pou de ruïna on eren a punt de capbussar-se. Durant un instant, el terror es va ensenyorir d’ells. Van veure que eren en conflicte amb el Poder infinit. Però ningú no els havia d’avisar. Si volien conservar la seva influència sobre el poble havien de seguir endavant amb els seus plans assassins. Defugint la pregunta de Jesús, van exclamar: «Estàs endimoniat. Qui és que et vol matar?» Insinuaven que un mal esperit era l’instigador de les obres mira-culoses de Jesús.Je 281.2
Ell va fer orelles de mercader i va continuar mostrant que la seva obra de guarició a Betzata estava en harmonia amb la llei del dissabte i que la interpretació que els jueus mateixos en feien la justificava. Aleshores va afegir: «Moisès us va donar el precepte de la circumcisió, que no ve d’ell, sinó dels patriarques, i per això circumcideu ni que sigui en dissabte, que és dia de repòs». Segons la llei, tots els fills barons havien de ser circumcidats passats vuit dies del naixement, encara que la data assenyalada fos un dissabte, cosa que els jueus respectaven escrupolosament. Si era així, com no havia de ser més en harmonia amb l’esperit de la llei haver «posat un home bo tot sencer» en dissabte? I va continuar, tot amonestant-los: «No heu de judicar segons les aparences. El vostre judici ha de ser just». Je 281.3
Els governants van romandre en silenci i molts del poble van exclamar: «No és aquest aquell qui buscaven per matar-lo? Doncs, mireu com parla amb tota llibertat i no li diuen res! Es que les autoritats han reconegut realment que aquest és el Crist?» Je 281.4
Molts dels habitants de Jerusalem que havien sentit Jesús i que coneixien les maquinacions contra ell van sentir que un poder irresistible els hi atreia. Es van convèncer que era el Fill de Déu. Però Satanàs volia suggerir el dubte i, per tal motiu, la seva idea errònia del Messies i la seva vinguda havia preparat el terreny. Era creença general que Crist havia de néixer a Betlem, però, passat un temps, desapareixeria i ningú sabria des d’on faria la seva segona aparició. No eren pocs els qui creien que el Messies no tindria cap relació natural amb la humanitat. Per això, a causa que la concepció popular de la glòria del Messies no encaixava amb Jesús de Natzaret, molts van fer cas de la insinuació: «Aquest sabem d’on és, mentre que, quan vingui el Crist, ningú no sabrà d’on ve”. Je 281.5
Mentre es debatien entre el dubte i la fe, Jesús va mirar els seus pensaments i els va respondre: «A mi em coneixeu i sabeu d’on soc; però jo no he vingut pas pel meu compte, sinó que m’ha enviat aquell qui és fidel, i que vosaltres no coneixeu». Afirmaven que sabien d’on havia de venir Crist, però no entenien ni la idea més remota. Si haguessin viscut d’acord amb la voluntat de Déu, haurien reconegut el seu Fill tan bon punt se’ls va manifestar.Je 281.6
Tant sí com no, els oients havien d’en-tendre les paraules de Crist. Eren una repetició clara de l’afirmació que havia fet davant del Sanedrí molts mesos enrere, quan es va declarar Fill de Déu. De la mateixa manera que aleshores els governants van voler matar-lo, ara el volien prendre. Però els ho va impedir un poder invisible que posava límits a la seva ira tot dient-los: «Fins aquí has arribat. No aniràs més lluny».Je 282.1
Entre el poble n’hi havia molts que creien en ell i deien: «Quan vingui el Crist, farà més senyals dels que aquest ha fet?» Els caps dels fariseus, que, delerosos, observaven el curs dels esdeveniments, van captar l’expressió de simpatia que sorgia entre la multitud. Allunyant-se de pressa dels sacerdots, van dissenyar un pla per a arrestar-lo. No obstant, van decidir que el prendrien mentre estigués sol; no s’atrevien a detenir-lo davant del poble. Altra vegada, Jesús va fer evident que coneixia els seus propòsits i va dir: «Encara estaré algun temps més amb vosaltres, però després me n’aniré al qui m’ha enviat. Em buscareu i no em trobareu, perquè allà on jo soc vosaltres no hi podeu venir». Aviat trobaria un refugi lluny de les seves burles i del seu odi. Ascendiria al Pare per tal de tornar a ser l’Adorat dels àngels, un lloc on els seus assassins no hi podrien arribar mai.Je 282.2
Sorneguers, els rabins van replicar: «On deu anar, aquest, que nosaltres no el puguem trobar? És que pensa anar-se’n amb els qui viuen entre els grecs a la diàspora per predicar als grecs?» Poc s’imaginaven aquells primmirats que allò que havien dit era una descripció perfecta de la missió deJe 282.3
Crist. Tot el dia havia estès les mans a un poble desobedient i rebel, tot i que es deixava trobar pels qui no el ceercaven, es manifestava enmig d’una gent que no havia cridat el seu nom.Je 282.4
El raonament fals dels sacerdots i dels rabins va confondre molts dels qui estaven convençuts que Jesús era el Fill de Déu. Aquells mestres havien repetit amb un gran efecte les profecies que feien referència al Messies i afirmaven: «La lluna es retirarà avergonyida, el sol sàmagarà ple de confusió, quan el Senyor de l’univers vindrà a regnar a Jerusalem. La seva glòria es manifestarà als ancians». O: «Dominarà d’un mar a l’altre, i des del riu fins a l’altra punta del món”. Aleshores van comparar amb desdeny la glòria que s’hi descrivia amb l’aparença humil de Jesús. Van pervertir les paraules de la profecia a fi de ratificar l’error. Si el poble hagués estudiat amb sinceritat la paraula per ell mateix, no l’haurien enganyat. El capítol seixanta-u d’Isaïes dona testimoni que Crist havia de fer exactament aquella mateixa obra que estava fent. El capítol cinquanta-tres revela el rebuig i el sofriment que va haver de patir al món. Finalment, el capítol cinquanta-nou descriu el caràcter dels sacerdots i dels rabins.Je 282.5
Déu no obliga els homes a abandonar la seva incredulitat. Tenen al davant la llum i les tenebres, la veritat i l’error. A ells els correspon de decidir què acceptaran. La ment humana ha rebut la facultat de discriminar entre el que és correcte i el que està malament. Déu estableix que els homes no hagin de decidir per impuls, sinó sospesant les pro-ves, comparant-les de forma acurada amb les Escripturres. Si haguessin deixat de banda els prejudicis, alhora que comparaven la profecia escrita amb els fets que eren característics de la vida de Jesucrist, els jueus haurien percebut una bella harmonia entre les profecies i la vida i el ministeri d’aquell Galileu humil.Je 282.6
En l’actualitat, molts són víctimes del mateix engany en què van caure els jueus. Els mestres religiosos llegeixen la Bíblia a la llum de la seva pròpia comprensió i les seves tradicions. A més, la gent no escodrinya per ella mateixa les Escriptures ni jutja què és veritat i què no; ben al contrari, s’obliden de tenir un esperit crític i les seves ànimes segueixen cegament els seus líders. La predicació i l’ensenyament de la seva paraula és un dels mitjans que Déu ha establert per a la difusió de la llum. Tanmateix, a noisaltres ens correspon sotmetre els ensenyaments de qualsevol persona a la prova de les Escriptures. Qualsevol que estudiï la Bíblia amb pregària i desitjant de conèixer la veritat a fi d’obeir-la, rebrà llum divina. «El qui se subjecti a la seva voluntat sabrà si el meu ensenyament és de Déu o parlo pel meu compte».Je 283.1
L’últim dia de la festa, els agutzils que havien enviat els sacerdots i els governants per a arrestar Jesús van tornar sense ell. Els van preguntar amb disgust: «Per què no l’heu portat?» Amb rostre solemne, van respondre: «Ningú no ha parlat mai com aquest home”. Je 283.2
Les seves paraules havien reblanit aquells cors endurits. Mentre parlava a l’atri del temple, s’hi van atansar a fi de pescar qualsevol cosa que se li pogués girar en contra. No obstant, mentre escoltaven, havien oblidat el propòsit amb què els havien enviat. Estaven com en un trànsit. Crist es revelava a les seves ànimes. Van veure allò que els sacerdots i els governants no volien veure: la humanitat inundada amb la glòria de la divinitat. De retorn, aquell pensament els omplia tant, les seves paraules els havien causat tanta impressió, que quan els van preguntar: «Per què no l’heu portat?” només van ser capaços de respondre: «Ningú no ha parlat mai com aquest home».Je 283.3
Quan van ser en presència de Crist per primera vegada, els sacerdots i els gover-nants havian sentit aquella mateixa convic-ció. Es van sentir profundament commosos i van tenir aquell mateix pensament: «Ningú no ha parlat mai com aquest home”. Ells, però, aleshores van ofegar la convició de l’Esperit Sant. Ara, enfurits perquè aquell galileu tan odiat era capaç d’influir fins i tot els instruments de la llei, van exclamar: «Vosaltres també us heu deixat enganyar? Qui de les autoritats o dels fariseus ha cregut en ell? Només hi creu aquesta gentussa que ignora la llei i són uns maleïts!» Je 283.4
Quan algú escolta el missatge de la veritat, poques vegades pregunta: «És cert?». El més habitual és que inquireixi: «Qui ho defensa, això?” Les multituds la valoren en funció de quanta gent l’accepta i hi afegeixen: «Ho ha cregut cap líder religiós o algú que en sàpiga?” En els nostres dies, les persones no són més favorables a la pietat real que en temps de Crist. Esmercen els mateixos esforços en cercar el bé terrenal i descuidar les riqueses eternes. Per tant, que molts no la vulguin acceptar o que els grans homes del món, fins i tot els líders religiosos, no la rebin no és cap argument contra la veritat.Je 283.5
Altra vegada, els sacerdots i els gover-nants van començar a fer plans per tal d’arrestar Jesús. Tenien por que, si el deixaven en llibertat, acabés atraient el poble i l’allunyés dels líders. Per tant, l’únic que era segur era fer-lo callar sense demora. En el moment més àlgid de la discussió, de sobte, van quedar lligats de mans. Nicodem va preguntar: «És que la nostra llei condemna algú sense que primer s’expliqui i sense saber què ha fet?» Un silenci espès va caura damunt l’assemblea. Les paraules de Nicodem els van retrunyuir a la consciència. No podien condemnar un home sense abans haber-lo escoltat. Però aquesta no era l’única raó del silenci d’aquells governants arrogants que, callats, miraven el qui havia gosat parlar en favor de la justícia. Que un dels seus hagués quedat tan profundament im-pressionat pel caràcter de Jesús fins al punt de parlar en defensa seva els desconcertava i els irritava. Refent-se de la sorpresa, van tallar Nicodem amb sarcasme: «Tu també ets de Galilea? Investiga l’Escriptura i veuràs com de Galilea no en pot sortir cap, de profeta”. Je 283.6
Si més no, la protesta va aconseguir d’aturar el procediment del consell. Els governants no podien seguir endavant amb el seu propòsit de condemnar Jesús. Després d’allò, aquella vegada, «cadascú se’n va anar a casa seva”. I Jesús, a la Muntanya de les Oliveres.Je 284.1
Jesús va deixar l’agitació i la confusió de la ciutat, les multituds impacients i els rabins traïdors i va anar a la tranquil·litat de l’oliverar, on podria estar a soles amb Déu. Però de bon matí va tornar al temple i, quan el poble es va reunir al seu voltant, es va asseure i els ensenyava.Je 284.2
Aviat el van interrompre. un grup de fariseus i escribes se li van atansar tot arrossegant una dona terroritzada a qui, amb veu estrident, acusaven d’haver transgredit el setè manament. Després d’haver-la empenyut davant d’ell, enmig de mostres de respecte hipòcrites, li van dir: «Moisès, en la llei, ens ordena d’apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius?» Je 284.3
La seva reverència fingida encobria un estratagema molt ben travat per a aconseguir la ruïna del Mestre. Pensaven que aquella era l’oportunitat en què s’assegurarien la seva condemnació, convençuts com estaven que, fos quina fos la decisió que ell prengués, tindrien l’ocasió d’acusar-lo. Si es decantava per la dona, incorria en el càrrec de menystenir la llei de Moisès. Si la declarava culpable i decretava la seva mort, el podrien denunciar als romans com a un que es prenia una autoritat que només els corresponia a ells.Je 284.4
Jesús va contemplar uns instants l’escena: la víctima, tremolosa i avergonyida; i els dignataris, amb l’expressió dura i desposseïts de qualsevol compassió humana. Aquell espectacle li va encongir el cor i l’esperit pur i sense màcula. Sabia prou bé amb quin propòsit li havien portat aquell cas. Coneixia els cors i el caràcter i la història de la vida de cadascú dels qui eren al seu davant. Aquells que es feien dir guardians de la llei havien induït a pecar la seva victima a fi de parar-li un parany a Jesús. Sense donar cap mostra d’haver sentit la pregunta que li havien fet, es va ajupir i, clavant la mirada al terra, va començar a escriure en la pols.Je 284.5
Impacients per la seva tardança i la indiferència aparent, els acusadors se li van atansar més per tal de captar la seva atenció. Però, quan els seus ulls, seguint els de Jesús, es van fixar en el mosaic, la cara els va canviar. Allà, escrits davant d’ells, hi havia els secrets culpables de les seves vides. El poble, que observava de lluny l’escena, va veure el canvi sobtat de la seva expressió i es va avançar a fi de descobrir què era allò que miraven amb tanta estupefacció i tanta vergonya.Je 284.6
Tant que pretenien reverenciar-la, en presentar càrrecs contra la dona, els rabins menystenien les disposicions de la llei. Qui havia d’emprendre accions contra la dona era el seu espòs. A més, la mateixa llei exigia que totes les parts culpables rebessin el mateix càstig. Per tant, els acusadors estaven cometent un acte absolutament il·legal. No obstant, Jesús s’hi va enfrontar en el seu propi terreny. La llei establia que en la pena de lapidació els testimonis del cas havien de ser els primers a llançar una pedra. Aleshores, Jesús, incorporant-se i clavant la mirada en els ancians conspiradors, va dir: «Aquell de vosaltres que no tingui pecat que tiri la primera pedra»; i tornant a inclinar-se, continuà escrivint al terra.Je 284.7
No s’havia allunyat de la llei que havia sigut donada per mitjà de Moisès i tampoc havia desoït l’autoritat de Roma. La desfeta dels acusadors era absoluta. La seva capa de pretesa santedat estava feta parracs i restaven culpables i condemnats davant de la Puresa infinita. Tremolaven de por perquè la iniquitat oculta de les seves vides quedés al descobert als ulls de la multitud; i l’un rere l’altre, capcots i sense gosar aixecar la mirada, van anar desfilant fins deixar la víctima a soles amb el Salvador compassiu.Je 285.1
«Jesús es posà dret i li digué: “Dona, on són? Ningú no t’ha condemnat?” Ella va respondre: “Ningú, Senyor”. Jesús digué: “Jo tampoc no et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més”». Je 285.2
La dona havia estat davant de Jesús, tremolant de por. Les paraules: «Aquell de vosaltres que no tingui pecat que tiri la primera pedra” li van semblar una sentència de mort. Ni tan sols va gosar a alçar els ulls per mirar la cara del Salvador i, en silenci, va esperar l’arribada de la primera pedra. Presa de l’astorament, va veure com els seus acusadors se n’anaven sense dir una sola paraula i confosos. Aleshores, la seva orella va sentir aquelles paraules d’esperança: «Jo tampoc no et condemno. Ves-te’n, i d’ara endavant no pequis més». El cor se li va fondre i es va llençar als peus de Jesús mentre sanglotava amb amor agraït i, amb llàgrimes amargues, confessava els seus pecats.Je 285.3
Per a ella, allò fou el començament d’una vida nova, una vida de puresa i pau, consagrada al servei de Déu. En aixecar aquella ànima caiguda, Jesús va obrar un miracle més gran encara que la guarició de la malaltia física més greu; va guarir la malaltia espiritual que mena a la mort eterna. Aquella dona penitent esdevingué un dels seus seguidors més fervents i va retornar la misericòrdia perdonadora amb amor abnegat i devoció.Je 285.4
En l’acte de perdonar la dona i encoratjar-la per tal que visqués una vida millor, el caràcter de Jesús resplendeix amb la bellesa de la justícia perfecta. Tot i que no justifica el pecat, ni minimitza el sentiment de culpa, no vol condemnar, sinó salvar. Per a aquella dona errada el món només tenia menysrpeu i burles. Jesús, en canvi, li diu paraules de conhort i esperança. El qui és sense pecat es compadeix de la feblesa de la pecadora i li estén una mà auxiliadora. Encara que els fariseus hipòcrites denunciïn, ell li diu: «Veste’n, i d’ara endavant no pequis més».Je 285.5
El deixeble de Crist no s’hauria d’allu-nyar dels qui s’equivoquen, tot deixant-los via liure perquè segueixin la seva cursa descendent. Sovint, la vida dels qui més s’apressen a acusar els altres i es deleixen per portar-los a la justícia és més culpable que la dels qui són acusats. Els homes detesten el pecador però estimen el pecat. Crist, en canvi, detesta el pecat però estima el pecador. Aquest hauria de ser l’esperit de tots els qui el segueixen. L’amor cristià és lent per a la censura i ràpid per a discernir la penitència, sempre està predisposat a perdonar, a encoratjar, a reconduir i a mantenir els passos de l’extraviat pel camí de la santedat. Je 285.6