Capítol 52—El Pastor diví
Aquest capítol està basat en Joan 10: 1-30.
«Jo soc el bon pastor. El bon pastor dona la vida per les ovelles”. «Jo soc el bon pastor: conec les meves ovelles, i elles em coneixen a mi, tal com el Pare em coneix, i jo conec el Pare. I dono la vida per les ovelles”. Je 296.1
Jesús es va valer altra vegada de les associacions d’idees conegudes per a accedir a la ment dels seus oients. Havia comparat la influència de l’Esperit amb l’aigua fresca i sadolladora. S’havia presentat ell mateix com la llum, la font de la vida i del goig per a la natura i per a l’home. Ara, amb una evocadora imatge pastorívola, representa la seva relació amb els qui creuen en ell. Cap altra era més familiar per als qui l’escoltaven que aquesta. Per això, les paraules de Crist la vincularien per sempre amb ell. Els deixebles ja no podrien mirar mai més els pastors tenint cura dels ramats sense que els vingués a la ment la lliçó del Salvador. En tots i cadascun dels pastors fidels hi veurien Crist. I es veurien ells mateixos en les ovelles del ramat, desemparades i dependents.Je 296.2
El profeta Isaïes havia aplicat aquesta mateixa figura a la missió del Messies en aquelles paraules de consol: «Puja en una muntanya ben alta, tu que portes bones no-ves a Sió; alça ben forta la veu, tu que portes bones noves a Jerusalem. Crida, no tinguis por! Digues a les viles de Judà: “Aquí teniu el vostre Déu! El Senyor Déu arriba amb poder, amb la força del seu braç domina tota cosa. L’acompanya el fruit de la seva victòria, el precedeixen els seus trofeus. Com un pastor ell pastura el seu ramat: l’aplega amb el seu braç, porta al pit els anyells, guia les ovelles que crien”». David havia cantat: «El Senyor és el meu pastor: no em manca res”. I l’Esperit Sant, per mitjà d’Ezequiel, havia declarat: «Jo els donaré un pastor que les pasturi: el meu servent David. Ell les pasturarà, serà el seu pastor». «Buscaré l’ovella perduda, recolliré l’esgarriada, embenaré la que s’havia trencat la pota i restabliré la malalta, però apartaré l’ovella massa forta i massa grassa. Pasturaré amb justícia el meu ramat». «Faré amb el meu ramat una aliança de pau i exterminaré del país les bèsties ferotges, perquè puguin viure confiadament al desert i dormir a les boscúries. [...] No seran més botí dels estrangers ni els devoraran les bèsties ferotges. Viuran segurs, sense que els esveri ningú».Je 296.3
Crist es va aplicar aquestes profecies i va mostrar el contrast entre el seu caràcter i el dels dirigents d’Israel. Feia poc que els fariseus havien expulsat de la cleda un que s’havia atrevit a donar testimoni del poder de Crist. Havien allunyat una ànima que el Pastor veritable estava atraient. En fer-ho van demostrar que tenien en no res l’obra que se’ls havia encarregat i que eren indignes de la confiança que se’ls havia fet com a pastors del ramat. Ara Jesús posava davant d’ells el contrast entre els líders d’Israel i el Bon Pastor, alhora que s’assenyalava ell mateix com el guardià veritable del ramat de Déu. No obstant, abans de fer-ho, va parlar d’ell mateix valent-se d’una altra imatge.Je 297.1
Va dir: «En veritat, en veritat us ho dic: el qui no entra per la porta al tancat de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre i un bandoler. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles». Els fariseus no es van adonar que allò era un retret adreçat directament a ells. Quan, en el cor, miraven de trobar quin n’era el sentit, Jesús va dir amb tota franquesa: «Jo soc la porta: els qui entrin per mi se salvaran, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. El lladre només ve per robar, matar i fer destrossa; jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir”. Je 297.2
Crist és la porta d’entrada a la cleda de Déu. En ell tots els seus fills, des dels primers temps, hi han trobat l’entrada. Tal com mostren els tipus, insinuen els símbols, es manifesta en la revelació dels profetes, tal com desvelen les lliçons que va donar als seus deixebles i es fa evident en els miracles obrats en favor dels fills dels homes, en Jesús han contemplat «l’Anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món», i per ell tenen accés a la cleda de la seva gràcia. Molts hi acuden oferint objectes per a la fe del món, s’han empescat cerimònies i sistemes per alimentar l’esperança dels homes de rebre la justificació i la pau amb Déu, de manera que puguin trobar l’entrada a la seva cleda. Però només hi ha una porta: Crist; tothom qui ha interposat quelcom que ocupi el seu lloc, tothom qui hagi provat d’entrar-hi de qualsevol altra manera, és un bandoler, un lladre.Je 297.3
Els fariseus no havien entrat a la cleda per la porta. L’havien assaltat per alguna altra via que no era Crist. I no feien la feina del pastor veritable. Els sacerdots i els governants, els escribes i els fariseus, havien destruït les pastures vives i havien contaminat les deus de l’aigua de vida. Les paraules inspirades descriuen fidelment aquells falsos pastors: «En comptes d’enrobustir les ovelles febles, curar les malaltes, embenar les que s’han trencat la pota, recollir les dispersades i buscar les que s’han perdut, domineu les ovelles amb violència i amb brutalitat».Je 297.4
Els filòsofs i els mestres de qualsevol època han presentat al món tot de teories destinades a satisfer les necessitats de l’ànima. Totes les nacions paganes han tingutn grans mestres i sistemes religiosos que oferien algun mitjà diferent de Crist per a redimir els homes i n’apartaven la mirada del rostre del Pare, de manera que el cor se’ls omplia de por del qui només els donava benediccions. La tendència dels seus actes és robar a Déu allò que li pertany per creació i per redempció.Je 297.5
D’altra banda, aquests falsos mestres també roben als homes. Milions d’éssers humans estan sotmesos a falses religions, lligats per l’esclavatge de la por i la indiferència estoica i s’esforcen com bèsties de càrrega, privats aquí baix de tota esperança, goig o aspiració i patint un temor irracional del més enllà. L’únic que pot elevar l’ànima és l’evangeli de la gràcia de Déu. Res que no sigui la contemplació de l’amor de Déu manifestat en el seu Fill podrà encendre el cor i desvetllar la força de l’ànima. Crist va venir a fi de tornar a crear la imatge de Déu en l’home; per això, qualsevol que n’allunyi els homes els allunya de la font del veritable desenvolupament, els priva de l’esperança, del propòsit i de la glòria de la vida. És un lladre, un bandoler.Je 297.6
«El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles». Crist és alhora la porta i el pastor. Entra per ell mateix. Pel seu propi sacrifici esdevé el pastor de les ovelles. «A ell, el guarda li obre, i les ovelles escolten la seva veu; crida les que són seves, cada una pel seu nom, i les fa sortir. Quan les té totes a fora, camina al seu davant, i elles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu».Je 298.1
De totes les bèsties, l’ovella és la més tímida i desemparada. A més, a l’orient, la cura del pastor pel ramat és constant i intensa. Tant en l’antigor com ara, fora dels murs de les ciutats hi havia molta inseguretat. Saltamarges de les tribus nòmades de la frontera o les bèsties de presa amagades a les roques eren a l’aguait per mirar de saquejar els ramats. El pastor vigilava el bestiar, sabent que ho feia posant en perill la seva pròpia vida. Jacob, que guardava els ramats de Laban als pasturatges d’Aram, va descriure així la seva feina infatigable: «De dia em devorava la calor, i de nit, el fred, tant que no arri-bava a aclucar els ulls». Així mateix, el jove David, mentre guardava les ovelles del seu pare es va haver d’enfrontar tot sol als lleons i als óssos a fi de rescatar de les seves urpes els xais que s’havien endut.Je 298.2
Mentre el pastor guia el ramat per tu-rons rocosos, per boscos i per barrancs cap als racons plens de pastura a la vora dels rius; mentre el vigila tota la nit solitària a la muntanya, protegint-lo dels bandolers, i, amb tendresa, té cura de les ovelles malaltes i febles; la seva vida esdevé una amb la del bestiar. Un vincle fort i tendre l’uneix a l’objecte de la seva cura. Tant li fa que el ramat sigui molt gran, el pastor coneix totes i cadascuna de les ovelles. Totes tenen el seu propi nom i hi responen quan el pastor les crida.Je 298.3
Així com els pastors de la terra coneixen les seves ovelles, el Pastor diví coneix el seu ramat, escampat per tot el món. Jesús diu: «Vosaltres, els homes, sou les meves ovelles, el ramat que jo pasturo; jo soc el vostre Déu. Ho dic jo, el Senyor Déu”. «T’he cridat pel teu nom, ets meu». «Et duc [gravat] a les palmes de les mans».Je 298.4
Jesús ens coneix com a individus i les nostres malalties el commouen. Ens coneix tots pel nostre nom. Sap en quina casa vivim i el nom dels qui hi habiten. De vegades, ha donat instruccions als seus servidors que vagin a un carrer determinat d’una ciutat precisa, a tal casa, per a trobar-hi una de les seves ovelles.Je 298.5
Jesús coneix totes les ànimes de forma tan comnpleta com si fossin l’única per qui va morir el Salvador. La malaurança de cada una li arriba al cor. El clam demanant ajuda li arriba a l’oïda. Va venir per a atraure tots els éssers humans cap a ell. Molts el refusen. Jesús sap qui són. També sap qui escolta la seva crida amb goig i no dubta a posar-se sota la seva cura pastoral. Per això diu: «Les meves ovelles escolten la meva veu. Jo les conec, i elles em segueixen”. Té cura de cadascuna de les ovelles com si no n’hi hagués cap altra sobre la faç de la terra.Je 298.6
«Crida les [ovelles] que són seves, cada una pel seu nom, i les fa sortir. [...] I elles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu». A l’orient, els pastors no obliguen les ovelles. No es valen de la força o de la por, sinó que s’hi posen al davant i les criden. Elles reconeixen la veu del pastor i l’obeeixen. El Salvador-Pastor fa exactament aixó. A les Escriptures llegim: «Vas conduir com un ramat el teu poble sota el guiatge de Moisès i d’Aaron”. Per boca del profeta, Jesús declara: «T’estimo amb un amor etern; per això t’he atret i et soc fidel”. No obliga ningú a seguir-lo. Per això diu: «Jo els atreia cap a mi amb llaços d’afecte i amor”. Je 298.7
Els deixebles de Crist no el segueixen per por del càstig o per l’esperança de la recompensa eterna. Sinó que contemplen l’amor inigualable del Salvador, revelat en el seu pelegrinatge a la terra, des del pesssebre de Betlem fins a la creu del Calvari, i la seva visió els resulta atractiva, alhora que apaivaga l’ànima i se n’empara. En el cor dels qui el contemplen s’hi desvetlla l’amor. Senten la seva veu i el segueixen.Je 299.1
Jesús fa amb el seu poble com el pastor, que va al davant del ramat, afrontant ell primer els perills del camí. «Camina al seu davant». Les petjades del Salvador consagren el camí cap al cel. Potser el camí sigui escarpat i feixuc, però Jesús ja hi ha passat; els seus peus ja han esclafat les cruels espines a fi que transitar-lo sigui més fàcil per a nosaltres. Ell ja n’ha suportat totes les càrrregues que nosaltres haurem de suportar.Je 299.2
Tot i que ara ha pujat a la presència de Déu i comparteix amb ell el tron de l’univers, Jesús no ha perdut ni un bri de la seva naturalesa compassiva. Ara mateix, aquell mateix cor tendre i efectuós resta obert per a tothom qui se sent afligit. Ara mateix, aquella mà que fou traspassada està estesa a fi de beneir de manera encara més abundant tots els qui són el seu poble i són al món. «Les meves ovelles escolten la meva veu. Jo les conec, i elles em segueixen. I jo els dono vida eterna: mai no es perdran, i ningú no me les arrencarà de les mans». Als seus ulls, l’ànima que s’ha lliurat a Crist és més valuosa que tot el món sencer. Encara que només se’n salvés una de sola, el Salvador hauria donat la seva vida al Calvari. Mai no abandonarà algú per qui va morir. Tret que els seus seguidors decideixin allunyar-se’n, ell els sostindrà amb fermesa.Je 299.3
Tenim un Auxili infal·lible que ens ajuda en totes i cadascuna de les proves que hem de passar. No permet que lluitem tots sols contra la temptació, ni que presentem batalla al mal, de tal manera que les càrregues i el patiment ens esclafin. Tot i que ara resta ocult a la vista dels mortals, l’oïda de la fe pot sentir la seva veu que diu: «No tinguis por, soc amb tu. “Soc el qui viu: era mort, però ara visc pels segles dels segles i tinc les claus de la mort i del seu reialme”. He passat per tots els teus patiments, he combatut les teves lluites i he plantat cara a les teves temptacions. Conec les teves llàgrimes, perquè jo també he plorat. Conec totes les penes massa profundes per a ser xiuxiuejades a cau d’orella de cap ésser humà. No et pensis que estàs sol i desemparat. Encara que el teu dolor no commogui cap cor a la terra, mira’m i viuràs. “Ni que les muntanyes s’apartin i se somoguin els tossals, el meu amor mai no s’apartarà de tu, no se somourà la meva aliança de pau. T’ho dic jo, el Senyor, el qui t’estima”». Je 299.4
Per mólt que s’estimi les seves ovelles, el pastor estima encara més els seus fills. Jesús és més que el nostre Pastor, és el nostre «Pare etern”. Per això diu: «Jo soc el bon pastor: conec les meves ovelles, i elles em coneixen a mi, tal com el Pare em coneix, i jo conec el Pare. I dono la vida per les ovelles”. Quina declaració! La comunió entre el Fill únic, el qui és al si del Pare, aquell de qui Déu ha declarat que és «el meu amic valent”, i el Déu etern representa la comunió entre Crist i els seus fills a la terra.Je 299.5
Jesús ens estima perquè som un regal del seu Pare, la recompensa a la seva obra. Ens estima com a fills seus. Estimat lector, us estima. El cel és incapaç d’oferir res millor ni més gran. Per tant, confieu.Je 300.1
Jesús pensava en les ànimes escampades per tota la terra que els falsos pastors guiaven a la perdició. Anhelava aplegar les seves ovelles escampades enmig de llops. Per això va dir: «Encara tinc altres ovelles que no són d’aquest ramat, i també les he de guiar. Elles escoltaran la meva veu, i hi haurà un sol ramat i un sol pastor».Je 300.2
«El Pare m’estima, perquè dono la vida i després la recobro». És a dir, el Pare us ha estimat de tal manera que encara m’estima més perquè dono la meva vida per a redimir-vos. Em guanyo l’afecte del meu Pare perquè m’he fet el vostre substitut i la vostra assegurança, perquè he retut la meva vida i he pres damunt meu les vostres culpes.Je 300.3
«Dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren, soc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i tinc poder de recobrar-la; aquest és el manament que he rebut del meu Pare». Tot i que com a membre de la família humana era mortal, com a Déu era la font de vida per al món. Hauria pogut resistir els atacs de la mort i refusar de posar-se sota el seu domini. En canvi, va donar voluntàriament la vida a fi de poder treure a la llum la vida i la immortalitat. Va prendre damunt seu els pecats del món, va suportar la seva maledicció, va lliurar la vida com a sacrifici a fi que els homes no morissin eternament. «De fet, ell portava les nostres malalties i havia pres damunt seu els nostres dolors. Nosaltres el teníem per un home castigat que Déu assota i humilia. Però ell era malferit per les nostres faltes, triturat per les nostres culpes: rebia la correcció que ens salva, les seves ferides ens curaven. Tots anà-vem com ovelles disperses, cadascú seguia el seu camí; però el Senyor ha carregat damunt d’ell les culpes de tots nosaltres».Je 300.4