Capítol 76—Judes
La història de Judes és la d’algú que, mal-grat que Déu l’hauria pogut cobrir d’ho-nors, va tenir un final ben trist. Si hagués mort abans del seu darrer viatge a Jerusalem se l’hauria recordat com a un home digne del lloc que ocupava entre els dotze, la pèrdua del qual hauria sigut molt plorada. L’horror que l’ha perseguit al llarg dels segles només es justifica pels atributs que va revelar al final de la seva història. Però el fet que el seu caràcter quedés palès davant del món tenia un propòsit: havia de ser un advertiment per a tothom qui, com ell, traeixi la confiança sagrada.Je 451.1
Poc abans de la Pasqua, Judes havia renovat el pacte que tenia amb els sacertots de lliurar-los Jesús. Aleshores van acordar que prendrien Jesús en un dels seus llocs predilectes per a la meditació i la pregària. Des del banquet a casa de Simó, Judes havia tingut l’oportunitat de reflexionar sobre el que havia pactat de fer, però no va canviar de parer. Trenta monedes de plata, el valor mercantil d’un esclau, van ser el preu pel qual va vendre el Senyor de la glòria a la ignomínia i a la mort.Je 451.2
De natural, Judes tenia un amor desmesurat pels diners, però mai no havia sigut prou corrupte com per fer res com allò. Havia covat l’esperit malvat de l’avarícia fins que va esdevenir el motiu dominant de la seva vida. El seu amor pel diner superava el que tenia per Crist. En fer-se esclau d’aquell vici es va posar en mans de Satanàs, que el va arrossegar a cometre els pecats més tèrbols.Je 451.3
Judes s’havia unit als deixebles quan les multituds seguien Crist. Els ensenyaments del Salvador els commovien el cor mentre l’escoltaven, transportats, a les sinagogues, a la vora de la mar i a la muntanya. Judes va veure com els malalts, els coixos i els cecs venien dels pobles i les ciutats i s’aplegaven al voltant de Jesús. Va veure com li posaven els moribunds als peus. Va ser testimoni de les obres de guarició dels malalts, de l’expulsió de dimonis i de la resurrecció dels morts. Va percebre de manera personal les proves fefaents del poder de Crist. Va reconèixer que els seus ensenyaments eren superiors a qualsevol altre que hagués sentit. Estimava el gran Mestre i desitjava estar amb ell. Anhelava un canvi de caràcter i de vida i esperava que, si es relacionava amb Jesús, ho aconseguiria.Je 451.4
El Salvador no va rebutjar Judes. Li va donar un lloc entre els dotze. Va confiar que faria la feina d’un evangelitzador. Per això li va concedir el poder de guarir malalts i d’expulsar dimonis. Però Judes no va arribar mai a sotmetre’s plenament a Crist. Mai va abandonar la seva ambició mundana ni el seu amor pel diner. Tot i que va acceptar la responsabilitat de ser ministre de Crist, no va permetre que l’acció del modelatge diví fes efecte en ell. Estava convençut que podria mantenir la seva independència de judici i opinió, i cultivava la predisposició a la crítica i a l’acusació.Je 451.5
Els deixebles tenien Judes en gran consideració. Per això tenia una gran influència damunt d’ells. Ell mateix tenia una gran percepció de les seves qualitats i mirava els seus companys per damunt de l’espatlla, alhora que els tenia per inferiors quant a la seva capacitat de judici i les seves habilitats. Ells no veien les oportunitats que se’ls presentaven, pensava, i no treien profit de les circumstàncies. L’església no podria prosperar, amb uns líders tan curts de mires. Pere era impetuós, es movia per impulsos. Joan, que servava les veritats que pronunciaven els llavis de Crist, era per a Judes un financer maldestre. Mateu, la formació del qual li havia ensenyat a ser meticulós, era molt especial pel que fa a l’honestedat i sempre tenia presents les paraules de Crist, fins al punt de quedar-hi tan absort que, segons Judes pensava, era incapaç de fer bons negocis a llarg termini. Per això Judes se sentia superior a tots els deixebles junts i es vantava pensant que, si no fos per la seva habilitat com a gestor, l’església ben aviat acabaria confosa i empantanegada. Judes pensava d’ell mateix que era el més capaç de la colla i que ningú el podria engalipar mai. S’imagi-nava que la seva presència honorava la causa.Je 452.1
Judes no era conscient de la flaquesa del seu caràcter. Per això Crist el va posar on tindria oportunitat de veure-la i corregir-la. Com a tresorer dels deixebles era l’encarregat de suplir les necessitats del grup i de fer almoina als pobres. Quan al cenacle Jesús li va dir: «Allò que estàs fent, fes-ho de pressa”, els deixebles van pensar que li havia ordenat que comprés tot el que calia per a celebrar la festa o que donés alguna quantitat de diners als pobres. Servint als altres Judes hauria pogut desenvolupar un esperit abnegat. Però, tot i que cada dia escoltava les lliçons de Crist i veia la mena de vida de dedicació al proísme que duia, Judes es consentia una disposició cobdiciosa. Els pocs diners que li queien a les mans eren una temptació contínua. Sovint, quan feia algun petit servei per Crist o dedicava un temps a atendre algun propòsit religiós, retenia una part d’aquells fons tan migrats com a remuneració per a ell. Qualsevol pretext li era una excusa prou bona per a fer-ho. A ulls de Déu, en canvi, allò era lladronici.Je 452.2
Que Crist repetís una vegada i una altra que el seu regne no és d’aquest món ofenia Judes. Havia traçat una línia que esperava que Crist seguiria. Segons els seus plans, calia que Joan Baptista fos alliberat de la presó. Però, ai las!, el van decapitar: I Jesús, en lloc de reclamar el seu dret reial de revenjar-ne la mort, es va retirar amb els deixebles i se’n va anar al camp. Judes volia un combat més agressiu. Pensava que, si Jesús no impedís que els deixebles duguessin a terme les maquinacions que els passaven pel cap, l’obra d’establir el regne tindria més èxit. Es va adonar que l’enemistat dels jueus creixia i veia que el desafiament que li plantaven a Crist exigint-li que fes un senyal al cel no tenia resposta. Tenia el cor inclinat a la incre-dulitat i l’enemic ho va aprofitar per a inspirar-li pensaments de crítica i rebel·lió. Per què s’entestava Jesús a fer tot allò que era tan descoratjador? Per què va predir que ell i els seus deixebles serien perseguits i jutjats? La perspectiva d’ocupar un lloc elevat en la jerarquia del nou regne havia conduït Judes a abraçar la causa de Crist. Que potser les seves esperances quedarien decebudes? Judes no negava que Jesús era el Fill de Déu, més aviat criticava les seves obres poderoses i en cercava una explicació.Je 452.3
Tanmateix, tot i sentir els ensenyaments del Salvador directament dels seus llavis i veure en persona els seus actes, Judes acariciava constantment la idea que Crist havia de regnar com a rei de Jerusalem. Quan va obrar el miracle de donar de menjar als cinc mil, Judes hi va participar de manera activa. En aquella ocasió va assistir a la distribució dels aliments a la multitud famolenca. Va tenir l’oportunitat de veure el poder que tenia per a afavorir la gent. Va sentir la satisfacció que sempre es té quan se serveix Déu. Havia ajudat a portar a Crist els malalts i els sofrents i havia vist l’alleujament, el goig i la joia que el Restaurador duia als cors humans. Aleshores hauria pogut entendre els mètodes de Crist, però els seus desigs egoistes l’encegaven. Judes va ser el primer a aprofitar-se del miracle dels pans. La idea de forçar Crist perquè acceptés que el fessin rei se li va acudir a ell. Hi tenia moltes esperances posades. El desengany va ser amarg.Je 453.1
El discurs de Crist a la sinagoga sobre el pa de vida va ser el punt de no retorn de la història de Judes. Allà va sentir que deia: «Si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres». Allà es va fer conscient que Crist oferia un benestar espiritual més que no pas material. Judes pensava que tenia una gran visió de futur. Per això creia que podia preveure que Crist no rebria cap honor i que, per tant, no li concediria una posició elevada que el posés per damunt dels seus seguidors. Aleshores va prendre la decisió de no unir-se-li tan estretament sinó que se n’allunyaria i que estaria a l’aguait. I tant, que hi va estar!Je 453.2
Des d’aquell moment es va dedicar a expressar dubtes i a confondre els deixebles. Va instigar controvèrsies i sentiments enganyosos repetint els arguments que els escribes i els fariseus brandaven contra les afirmacions de Crist. Judes interpretava que tots els problemes (petits o grans), totes les dificultats i qualsevol cosa que semblés un entrebanc per a l’avançament de l’evangeli eren proves que en negaven la veracitat. Va presentar textos de les Escriptures que estaven desconnectats de les veritats que Crist ensenyava. Aquells textos aïllats del seu context desconcertaven els deixebles i augmentaven el descoratjament que, de manera constant, els asssetjava. I feia tot això de manera que semblés que tenia un propòsit honest. Aleshores, mentre els deixebles cercaven la prova que confirmés les paraules del gran Mestre, Judes se’ls enduia de forma gairebé imperceptible per uns altres viaranys. Així, de manera molt religiosa, i sàvia en aparença, els presentava els temes des d’un punt de vista diferent del que Jesús havia donat i tergiversava el significat de les seves paraules. Els seus suggeriments no pa-raven d’excitar els desigs ambiciosos de preeminència temporal i distreien els deixebles de les coses importants que haurien hagut de captar-ne l’atenció. Judes solia ser a l’origen de les dissensions més agudes i greus.Je 453.3
Quan Jesús va presentar al jove ric la condició per a esdevenir deixeble, Judes es va sentir decebut. Pensava que allò era un error. Si els homes com aquell governant podien estar relacionats amb els creients, serien de gran ajuda en el sosteniment de la causa de Crist. Tan de bo que el rebessin com a conseller, pensava Judes, perquè podria suggerir molts plans per a l’avançament d’aquella església incipient. Potser sí que els seus principis i els seus mètodes no eren exactament com els de Jesús; però en aquelles matèries, pensava ell, era més llest que Crist.Je 453.4
En tot el que Crist deia als deixebles hi havia alguna cosa amb què, en el fons del cor, Judes no hi estava d’acord. La seva influència aconseguia que, ràpidament, el llevat de la desafecció fes la seva feina. Els deixebles no veien què hi havia realment al darrere de tot això, però Jesús s’adonava que Satanàs transmetia a Judes els seus atributs alhora que obria una via per on poder influir els altres deixebles. Un any abans de la traïció Jesús va declarar aixó: «No us vaig escollir tots dotze? Però un de vosaltres és un diable».Je 454.1
I tanmateix, Judes no exercia una oposició oberta ni tampoc semblava que qüestionés les lliçons del Salvador. No va murmurar res fins al banquet a casa de Simó. Quan Maria va ungir els peus del Salvador, Judes va manifestar la seva disposició cobdiciosa. Quan Jesús el va reprendre, tot el seu esperit estava amarat de fel. L’orgull ferit i el desig de revenja van fer caure les barreres; i aquella avarícia tant de temps covada va prendre el control. Tal serà l’experiència de tothom qui persisteix en el festeig amb el pecat. Quan algú no planta resistència a la depravació i no la venç, acaba cedint a les temptacions i l’ànima li queda captiva de la voluntat de Satanàs.Je 454.2
Però Judes encara no era del tot refractari. Fins i tot després que li preguessin dues vegades que traís el Salvador encara hi havia possibilitat que es penedís. Durant el sopar pasqual Jesús va mostrar la seva divinitat revelant els propòsits del traïdor. Amorós, Jesús va servir Judes juntament amb els altres deixebles. Però la darrera crida de l’amor va quedar sense resposta. Aleshores el cas de Judes va quedar vist per a sentència i aquells peus que Jesús havia rentat van emprendre el camí de la traïció.Je 454.3
Judes pensava que, si Jesús havia de ser crucificat, calia que res ho imnpedís. La seva pròpia traïció al Senyor no en canviaria el resultat. Si Jesús no havia de morir, serviria per a forçar-lo a alliberar-se. En qualsevol cas, Judes en trauria algun profit, d’aquella traïció. Comptava que, lliurant el Senyor als seus enemics, havia fet un gran negoci.Je 454.4
En el fons, però, Judes no creia que Crist permetés que l’arrestessin. La seva traïció tenia l’objectiu d’ensenyar-li una lliçó. Tenia la intenció de jugar un paper tal que, des d’aquell moment, obligués el Salvador a tractar-lo amb el respecte que es mereixia. Però Judes no sabia que estava abandonant Crist a les mans de la mort. Ben sovint, mentre ensenyava amb paràboles, els escribes i els fariseus se n’havien hagut d’anar colpits per les il·lustracions del Salvador. Ben sovint havien dictat sentències contra ells mateixos. Sovint, quan la veritat els penetrava fins al cor, s’havien enfurit i havien agafat pedres per a llençar-les-hi. Però una vegada i una altra, ell s’havia fet escàpol. I, com que s’havia escapat de tants paranys, pensava Judes, segur que ara no permetria que el prenguessin.Je 454.5
I Judes va decidir que el posaria a prova. Si Jesús era de debò el Messies, el poble, per qui tant havia fet, s’aplegaria al seu voltant i el proclamaria rei. Això faria que moltes ments que encara dubtaven, prenguessin una posició definitiva. Judes tindria l’honor d’haver assegut el rei al tron de David. I això li atorgaria el privilegi d’ocupar el primer lloc del nou reialme, al costat de Crist.Je 454.6
Traïnt Jesús, el fals deixeble va fer el seu paper. A l’hort, quan va dir als líders de la turba: «És el qui jo besaré: deteniu-lo”, creia a ulls clucs que Crist se n’escaparia. Aleshores, si el culpaven de res, sempre podria respondre: «Que potser no us vaig dir que no badéssiu?”Je 454.7
Judes va veure com els captors de Crist el lligaven amb força. Astorat, va veure com el Salvador no es resistia quan se l’enduien. Ansiós, el va seguir des de l’hort fins al judici davant dels governants jueus. A cada moviment esperava que sorprendria els seus enemics apareixent davant d’ells com a Fill de Déu i deixant en no-res les seves maquinacions i el seu poder. Però, a mesura que les hores passaven i Jesús se sotmetia a tots els maltractaments que li queien al damunt, la por d’haver venut el seu Mestre a la mort va anar dominant el traïdor.Je 454.8
Quan el judici ja s’acosta al final, Judes no pot suportar més la tortura de la seva consciència culpable. De sobte, el crit d’una veu estrident retruny per tota la sala i tothom s’esgarrifa esporuguit: «És innocent! Caifàs, no el matis!»Je 455.1
Alt com és, Judes s’obre pas enmig de la multitud atònita. Té la cara pàl·lida i demacrada, i del front li cauen grans gotes de suor. Precipitant-se cap al setial del jutge, llença davant del gran sacerdot les monedes de plata que li havien lliurat a canvi d’haver traït el seu Senyor. Prenent amb força les vestidures de Caifàs, li prega que deixi anar Jesús i declari que no ha fet res que mereixi la pena de mort. Caifàs, furiós però confós, se’n desempallega i no sap què dir. La perfídia dels sacerdots queda al descobert. Es fa evident que han engalipat el deixeble perquè traeixi el seu Mestre.Je 455.2
«He pecat entregant a la mort sang innocent”, clama altra vegada. Però el gran sacerdot, que ha recobrat el domini propi, li respon burlant-se: «I a nosaltres què ens importa? Això és cosa teva».. Per als sacerdots, Judes no és res més que una eina, un babau que els ha sigut útil, i menyspreen la seva baixesa. Ara que se’ls adreça penedit i confessant la seva traició, el desdenyen.Je 455.3
Judes es llença als peus de Jesús i el reconeix com a Fill de Déu. Li suplica que s’alliberi. El Salvador calla. Sap que Judes no s’ha penedit. La seva confessió és el resultat que el sentiment terrible de ser condemnat en un judici que preveu més que probable li arrenca de l’ànima culpable; però no sent aquell dolor profund que li hauria d’esquinçar el cor de pensar que ha traït el Fill immaculat de Déu i ha negat el Sant d’Israel. Jesús no li fa cap retret. Se’l mira compassiu i li diu: «Per això vaig venir al món».Je 455.4
Una remor de sorpresa s’escampa per l’assemblea. Astorats, els presents han vist la manera com Crist ha tractat el traïdor. Altra vegada els assalta la convicció que aquell Home no és un simple mortal. «Però, si és el Fill de Déu”, es pregunten, «com és que no s’ha deslliurat de les cadenes i ha triomfat sobre els qui l’acusen?”Je 455.5
Judes veu que les seves súpliques són debades i se’n va corrent de la sala mentre crida: «És massa tard! És massa tard!». Té la sensació que el record de veure Jesús crucificat no el deixarà viure i, desesperat, surt de la ciutat i es penja.Je 455.6
Més tard, aquell mateix dia, anant de camí entre el palau de Pilat i el Calvari, la turba furiosa i perversa que conduïa Jesús al lloc de la crucifixió va interrompre un moment la cridòria i el bullici. En passar per un lloc retirat, al peu d’un arbre sec, van veure el cos sense vida de Judes. L’escena era repugnant. El pes del cos del suïcida havia esquinçat la soga amb què s’havia penjat de l’arbre. En caure, havia quedat horriblement mutilat i els gossos se l’estaven menjant. Van enterrar les restes immediatament a fi que ningú les pogués veure. Després d’això, la gent ja no feia tanta gatzara i en més d’un la lividesa de la cara delatava què li passava pel cap. Semblava que els culpables de la sang de Jesús començaven a rebre la retribució.Je 455.7