Capítol 35—«Pau a vosaltres!»
Aquest capítol està basat en Mateu 8: 23-34; Marc 4: 35-41; 5: 1-20; Lluc 8: 22-39.
Aquell dia de la vida de Jesús havia estat ple d’emocions. Havia pronunciat les seves primeres paràboles a la vora del Mar de Galilea. S’havia servit d’il·lustracions conegudes per tothom per a tornar a explicar al poble la naturalesa del seu regne i com seria establert. Havia comparat la seva pròpia obra amb la d’un sembrador; el desenvolupament del seu regne, amb el creixement de la llavor de mostassa i amb l’efecte del llevat en una mesura de massa. El gran triatge final dels justos i dels malvats va merèixer la descripció de les paràboles del blat i el jull i de la xarxa del pescador. El valor extrem de les veritats que ensenyava va quedar explicat amb les paràboles del tresor amagat i de la perla de gran valor. Finalment, amb la paràbola del servent va ensenyar als seus deixebles com s’haurien de comportar com a representants seus.Je 197.1
Havia passat el dia ensenyant i guarint. A més, quan va començar a caure el vespre, la multitud encara exigia més i més la seva atenció. Un dia rere l’altre ministrava per a ells i feia poques pauses, gairebé cap, per a menjar i reposar. Les crítiques malicioses i la distorsió amb què els fariseus el perseguien constantment feien que la seva tasca fos encara més feixuga i esgotadora. Per això, ara que el sol se n’anava a la posta, se sentia ex-tremadament cansat i va prendre la decisió de cercar un racó solitari en algun lloc a l’altra banda del llac on poder retirar-se.Je 197.2
La costa oriental del llac de Genesaret no estava deshabitada. Hi havia poblacions escampades aquí i allà, malgrat que, si se la comparava amb la banda occidental, era una regió desolada. La població era més pagana que jueva i estava molt poc comunicada amb Galilea. Per això era un lloc ideal on Jesús podria recloure’s i demanà als seus deixebles que l’hi acompanyessin.Je 197.3
Després d’haver-se acomiadat de la multitud, se’l van endur “d’una revolada” a la barca i, a l’instant, van partir. Però no podrien anar-se’n sols. Avarades a prop d’ells hi havia altres barques de pescadors que aviat van quedar plenes de gent que volia seguir Jesús, ansiosa per veure’l i escoltar-lo.Je 197.4
Finalment, el Salvador era lliure de la pressió de la multitud i, vençut per la gana i la fatiga, es va ajeure a la popa de l’embarcació, on no va trigar a adormir-se. L’oratge de la tarda era agradable i encalmat; la tranquillitat senyorejava el llac. De sobte, el cel es va cobrir de núvols foscs i amenaçadors, el vent baixava furiós de les gorges que clivellaven les muntanyes de la costa oriental. S’havia desfermat una tempesta paorosa.Je 197.5
El sol ja s’havia post i la tenebra de la nit cobria el mar encrespat. Les onades que aixecava el vent quasi huracanat colpejaven amb fúria la barca dels deixebles i amenaçaven d’engolir-la. Aquells pescadors endurits per tota una vida al llac capejant més d’una tempesta veien com els flaquejaven les forces i l’habilitat. Estaven desemparats, a mercè de la fúria dels elements, mentre veien que l’embarcació sotsobrava.Je 197.6
Absorts per les ànsies de conservar la vida, havien oblidat qui duien a bord. Ara que veien que tots els seus esforços eren vans i que al davant només hi tenien la mort, es van recordar que Jesús els havia ordenat de salpar i travessar el mar. Ell era la seva única esperança. Desesperats, i desemparats, van cridar: «Mestre! Mestre!” Però l’espessa tenebra l’ocultava als seus ulls. El mugit de la tempesta ofegava la seva veu. No hi va haver cap resposta. Els van assaltar el dubte i la por. Que potser Jesús els havia abandonat? Que potser ara Aquell qui havia dominat les malalties i els dimonis, i fins la mort!, era incapaç d’ajudar els seus deixebles? Que potser no s’adonava del destret en què eren?Je 198.1
Una vegada més el van cridar i no van obtenir cap resposta tret de la fúria de la tempesta. L’embarcació era a punt d’enfonsar-se. En aparença, el mar els engoliria al cap d’un instant.Je 198.2
De sobte, l’esclat d’un llampec dissipa la fosca i veuen Jesús adormit plàcidament enmig del tumult. Empesos per la desesperació i el desconcert, exclamen: «Mestre, no et fa res que ens enfonsem?» Je 198.3
Els seus crits desperten Jesús. Quan la claror d’un llampec revela on és Jesús, els deixebles veuen la pau celestial de la seva cara. En la seva mirada perceben un amor tendre i perdonador, alhora que, adreçantse-li de cor, exclamen: «Senyor, salva’ns, que ens enfonsem!» Je 198.4
Cap ànima que pronuncia aquest clam queda sense resposta. Els deixebles tornen a remar en un últim intent desesperat per a sortir d’aquell atzucac. Jesús s’aixeca i es queda dret en mig d’ells mentre la tempesta es referma, les onades els colpegen i els llampecs il·luminen el seu rostre. Aixecant la mà amb què tan sovint havia fet actes de misericòrdia, s’adreça al mar furiós: «Silenci! Calla!» Je 198.5
La tempesta amaina i els núvols es dissipen. Finalment, llueixen els estels. La barca es gronxa calmosa damunt del mar encalmat. Aleshores, girant-se cap als seus deixebles, ple de tristor, Jesús els diu: «Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?» Je 198.6
Els deixebles callen, ni tan sols Pere gosa expressar el temor que li omple el cor. Les barques que havien salpat per a acompanyar Jesús havien passat pel mateix tràngol i havien corregut el mateix perill que la dels deixebles. El terror i la desesperació s’havien emparat dels seus ocupants, però l’ordre que Jesús va donar va portar la pau a un escenari tumultuós. La fúria de la tempesta havia fet que les barques estiguessin molt prop unes de les altres, de manera que tots els qui hi anaven a bord van poder veure el miracle. La calma que el va seguir va fer que oblides-sin el temor. Uns als altres xiuxiuejaven: «Qui és aquest que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?» Je 198.7
Quan el despertaren per a enfrontar-se a la tempesta, Jesús era en perfecta pau. La seva mirada i les seves paraules no tenien ni una ombra de por, perquè el seu cor no estava atemorit. Però no confiava en la possessió d’aquell poder omnipotent. Si reposava tranquil no era perquè fos “Senyor de la terra, del mar i del cel”. Va renunciar a fer servir aquell poder en benefici propi i declarava: «Jo no puc fer res pel meu compte”. Jesús confiava en el poder del Pare; reposava en la fe, la fe en l’amor i la cura de Déu, de manera que el poder d’aquella paraula que va calmar a la tempesta era el poder de Déu.Je 198.8
Així com Jesús servava la fe en la cura del Pare, nosaltres també ens hem de mantenir en la cura del nostre Salvador. Si els deixebles haguessin confiat en ell, s’haurien mantingut tranquils, en pau, el seu temor en l’hora del perill revelava la seva poca fe. Els esforços que feien per a salvar-se ells mateixos van fer que s’oblidessin de Jesús. Només es van girar cap a Aquell que els podia donar l’ajuda que els calia quan la confiança en ells mateixos els havia dut a la desesperació.Je 199.1
Massa sovint nosaltres repetim l’experiència dels deixebles. Quan es congria la tempesta de la temptació i els llampecs ferotges ens enlluernen, quan les ones passen per damunt nostre, ens entestem a batallar sols i oblidem que hi ha Algú que ens pot ajudar. Confiem en les nostres pròpies forces fins que perdem l’esperança i estem a punt d’abandonar-nos a la nostra sort. Aleshores ens recordem de Jesús i, si clamem a ell per-què ens salvi, no serà debades. Tot i que, entristit, ens retregui la nostra incredulitat i la nostra confiança en nosaltres mateixos, sempre ens donarà l’ajuda que necessitem. Tant en terra ferma com a la mar, si el Salvador és en els nostres cors, no haurem de témer res. La fe viva en el Redemptor calmarà el mar de la vida i, per tal de deslliurar-nos dels perills del camí, triarà la millor manera que coneix.Je 199.2
En aquest miracle de la calma de la tempesta tenim una altra lliçó espiritual. L’experiència de tots els homes i dones dona testimoni de la veracitat de les paraules de les Escriptures: «“Però els malvats són com la mar embravida, que ningú no pot calmar [...]. No hi ha pau per als malvats”. Ho ha dit el meu Déu”. El pecat ha destruït la nostra pau. Mentre no controlem el jo no trobarem repòs. Cap poder humà pot controlar les passions que dominen el cor. En això som tan impotents com els deixebles a l’hora de calmar la tempesta que s’havia desfermat. Però Aquell qui va ordenar pau a les ones enfurismades de Galilea ha pronunciat l’ordre de pau per a totes les ànimes. Per ferotge que sigui la tempesta, els qui miren Jesús tot clamant: «Senyor, salva’ns!” seran alliberats. La seva gràcia, que reconcilia l’ànima amb Déu, apaivaga les passions humanes i el cor troba repòs en el seu amor. «Mudà el temporal en bonança, s’apaivagaren les onades de la mar, i els va dur fins al port tan desitjat, plens de goig per la calma retrobada». «Ara, doncs, que ja som justos per la fe, estem en pau amb Déu gràcies a nostre Senyor Jesucrist”. «El fruit de la justícia serà la pau, la calma i la seguretat en seran per sempre la collita».Je 199.3
A primera hora del matí, el Salvador i els seus companys van arribar a la costa i la llum del sol ixent tocava el mar i la terra amb la benedicció de la pau. Però, tan bon punt van posar peu a terra ferma, una visió encara més terrible que la fúria de la tempesta els va colpir els ulls. D’entre les tombes, dos bojos van sortir del seu amagatall i se’ls van llançar al damunt amb l’aparença de voler esquarterar-los. Al voltant d’aquells homes, ací i allà, hi havia les restes de les cadenes que ells havien trencat quan es van escapar del seu confinament. Estaven ensangonats; ells mateixos s’havien esquinçat la carn amb les pedres de l’entorn. Els ulls els brillaven darrera unes cabelleres llargues i embullades. Semblava que els dimonis que els havien posseït haguessin esborrat qualsevol traça d’humanitat. El seu aspecte era més de feres salvatges que no pas d’éssers humans.Je 199.4
Els deixebles i els seus acompanyants van fugir terroritzats. A l’instant, però, es van adonar que Jesús no els havia seguit i van tornar sobre els seus passos a fi d’endur-se’l amb ells. El van trobar dempeus allà on l’havien deixat. El qui havia fet callar la tempesta, que abans s’havia enfrontat a Satanàs i l’havia vençut, no va fugir davant dels dimonis. Quan aquells homes se li acostaren, tot serrant les dents i traient escuma per la boca, Jesús va aixecar la mà amb què havia ordenat les ones que s’apaivaguessin i ells se li van poder apropar encara més. Davant d’ell estaven plens de fúria però impotents.Je 200.1
Amb autoritat, va demanar als esperits impurs que sortissin d’ells. Les seves paraules penetraren en les ments entenebrides d’aquells infortunats. De manera molt incipient, es van adonar que tenien al davant Aquell que els podia salvar dels turments demoniacs. Es van llençar als peus del Salvador per adorar-lo; però quan van voler suplicar la seva misericòrdia, els dimonis van parlar a través d’ells i van exclamar amb ve-hemència: «Per què et fiques amb mi, Jesús, Fill del Déu altíssim? Et conjuro per Déu que no em turmentis». Je 200.2
Jesús pregunta: «Quin és el teu nom?» i la resposta és: «El meu nom és “Legió”, perquè som molts». Valent-se d’aquells homes afligits com a mitjà de comunicació, miraven que Jesús no els expulsés del país. A la falda d’una muntanya que no era gaire lluny d’allà hi pasturava un ramat de porcs. Els dimonis van demanar que els permetés entrar en els animals, cosa que Jesús consentí. Immediatament, es va produir una estampida i els porcs, embogits, es van precipitar per un cingle de manera que, incapaços d’aturar-se a la vora, van morir ofegats al llac.Je 200.3
Mentrestant, sobre els endimoniats s’havia produït un canvi extraordinari. La llum havia irromput en les seves ments i en els ulls resplendia la intel·ligència. Els rostres, tant de temps deformats a imatge de Satanàs, de sobte, es van suavitzar, les mans tacades de sang dan aturar el seu moviment frenètic i, amb veu alegre lloaven Déu per haver-los deslliurat.Je 200.4
Des del penya-segat, els porquerols havien vist tot el que havia passat i van córrer a anunciar les notícies als seus patrons i a tot el poble. Atemorida i desconcertada, tota la població es va aplegar per anar a l’encontre de Jesús. Els dos endimoniats havien sigut el terror de la contrada. Ningú que volgués passar pel lloc on eren estava segur perquè s’abraonaven damunt de qualsevol viatger presos per la fúria dels dimonis que els dominaven. Ara aquells homes, vestits i en els seus cabals, seien als peus de Jesús mentre escoltaven les seves paraules i glorificaven el nom del qui els havia retornat la dignitat humana. Però la gent que contemplava aquesta escena extraordinària no estava gens contenta. La pèrdua del bestiar els semblava molt més important que l’alliberament d’aquells que havien sigut captius de Satanàs.Je 200.5
La misericòrdia pels propietaris dels ramats era la causa que Jesús hagués permès la pèrdua del bestiar. Tenien la ment absorta en les coses terrenals i no els importaven gens ni mica els grans interessos de la vida espiritual. Jesús desitjava trencar l’encanteri de la indiferència egoista i que poguessin acceptar la seva gràcia. Però el retret i la indignació per la pèrdua temporal els incapacitaven per a percebre la misericòrdia del Salvador.Je 200.6
La manifestació d’un poder sobrenatural havia desvetllat la superstició del poble i va despertar els seus temors. Tenir entre ells aquell Estranger podia atraure més calamitats. Van témer que seria la seva ruïna i van prendre la decisió de fer-lo fora. Els qui havien travessat el llac amb Jesús van explicar tot el que havia succeït la nit abans. Van parlar del perill de la tempesta i de com el vent i el mar havien quedat encalmats. El seu relat no va tenir cap efecte. Terroritzada, la multitud es va apinyar al voltant de Jesús i li exigia que se n’anés. Ell els va complaure i va pujar immediatament a la barca per a guanyar l’altra riba.Je 200.7
La gent de Gèrasa havien tingut davant la prova evident del poder i la misericòrdia de Crist. Van veure els homes que havien recuperat la raó, però tenien tanta por de posar en perill els seus interessos materials que tractaren com un intrús Aquell que havia vençut el príncep de les tenebres davant dels seus ulls, de manera que el Do del cel va haver de passar de llarg de la seva porta. Ben diferentment dels gerassens, nosaltres no tenim l’oportunitat d’allunyar-nos físicament de la presència de Crist en persona; però en-cara n’hi ha molts que rebutgen obeir la seva paraula perquè l’obediència implicaria el sacrifici d’algun interès terrenal. Per por que la seva presència sigui causa d’alguna pèrdua pecuniària, molts rebutgen la seva gràcia i allunyen el seu Esperit.Je 201.1
Els sentiments dels endimoniats, en canvi, eren molt diferents. Desitjaven la companyia del seu llibertador. En la seva presència se sentien estalvis dels dimonis que havien turmentat les seves vides i havien malmès la seva humanitat. Per això, quan Jesús va ser a punt de pujar a la barca, ells no se’n separaren, es van agenollar i li demanaren que els permetés d’acompanyar-lo; així sempre podrien escoltar les seves paraules. Però Jesús els va ordenar que tornessin a casa i que expliquessin quina gran meravella havia fet el Senyor per ells.Je 201.2
Tenien una tasca per a fer: anar a un país idòlatra i parlar de la benedicció que havien rebut de Jesús. Per a ells separar-se del Salvador va ser difícil. Amb tota certesa, la relació amb els seus conciutadans pagans els portaria grans dificultats. A més, l’aïllament de la societat tan llarg que havien patit semblava que els desqualificava per a l’obra que els havia indicat. Tanmateix, tan bon punt Jesús els va indicar les seves obligacions, el van obeir immediatament. No només van parlar de Jesús a casa seva i als seus veïns, sinó que anaren per tota la Decàpolis declarant el seu poder salvador i descrivint com els havia alliberat dels dimonis. Fent aquella obra ells rebrien una benedicció més gran que si, cercant el seu benefici, haguessin romàs en la seva presència. Quan treballem per a escampar la bona nova de la salvació és quan som més a prop del Salvador.Je 201.3
Els dos endimoniats que havien sigut restaurats foren els primers missioners que Crist envià a predicar l’evangeli a la regió de la Decàpolis. Aquells homes van tenir el privilegi de sentir els ensenyaments de Crist només uns escassos moments. Les seves orelles no havien escoltat ni un sol sermó que sortís de la seva boca. No podien instruir el poble com sí que podien els deixebles que, dia rere dia, havien estat amb Crist. Però en les seves persones duien l’evidència que Jesús era el Messies. Podien explicar el que sabien, el que ells mateixos havien vist, escoltat i sentit del poder de Crist. Aquesta és una tasca que pot fer tothom a qui la gràcia divina ha tocat el cor. Joan, el deixeble estimat, va escriure: «Us anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. [...] A vosaltres, doncs, us anunciem allò que hem vist i sentit, perquè també vosaltres estigueu en comunió amb nosaltres, que tenim comunió amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist». Com a testimonis de Crist, hem d’explicar el que sabem, el que hem vist, sentit i experimentat nosaltres mateixos. Si hem seguit Jesús pas a pas, amb tota certesa podrem explicar alguna cosa de com ens ha guiat. Podem contar com hem posat a prova la seva promesa i hem descobert que és certa. Podem donar testimoni de com hem conegut la gràcia de Crist. Aquest és el testimoni per al qual ens crida el Senyor i el món necessita.Je 201.4
Tot i que els gerassens no havien rebut Jesús, no els va abandonar en les tenebres que havien escollit. Quan li van exigir que se n’anés encara no l’havien sentit. No sabien què rebutjaven. Per tant, ell els va tornar a enviar llum; aquesta vegada per mitjà d’uns que ells no refusarien d’escoltar.Je 202.1
Amb la destrucció dels porcs el propòsit de Satanàs era aconseguir que la gent s’allunyés del Salvador i empantanegar la predicació de l’evangeli a la regió. Però aquells fets van agitar la comarca com res no ho hauria fet, de manera que totes les mirades es van centrar en Crist; encara que el Salvador se’n va anar, deixava els homes a qui havia guarit com a testimonis del seu poder. Els qui havien sigut servidors del príncep de les tenebres esdevingueren canals de llum i missatgers del Fill de Déu. En sentir les notícies extraordinàries els homes es meravellaven. S’obria una porta per a l’evangeli en tota la regió. Quan Jesús va tornar a la Decàpolis, la gent s’agombolava al seu voltant i, durant tres dies, a més dels habitants de la població, milers que provenien dels alentorns escoltaren el missatge de salvació. Fins el poder dels dimonis està sotmès a control del nostre Salvador, de manera que de l’obra del mal se’n pot arribar a treure algun bé.Je 202.2
L’encontre amb els endimoniats de Gèrasa tenia una lliçó per als deixebles. Els mostrà fins a quin punt Satanàs pot arribar a degradar les persones en el seus esforços per a arrossegar tota la raça humana, així com la missió de Crist: alliberar del seu poder els homes i les dones. Aquelles desferres humanes que vivien entre les sepultures, posseïdes pels dimonis, encadenades a les passions més repugnants i descontrolades, representen el que la humanitat podria arribar a ser si hagués sigut deixada a mercè de la juris-dicció satànica. Satanàs exerceix constant-ment la seva influència sobre els éssers humans a fi de distreure’ls, controlar-ne la ment per a fer el mal i incitar-los al crim i a la violència. Afebleix el cos, enterboleix la ment i degrada l’ànima. Cada vegada que els homes rebutgen la invitació del Salvador se sotmeten a Satanàs. Ara mateix, ho fan multituds; en tots els àmbits de la vida, a casa, a la feina, fins i tot a l’església. Per això la violència i els crims s’han escampat per la terra i la tenebra moral, així com l’assot de la mort, embolcalla els llocs on habiten els humans. Amb les seves astutes temptacions, Satanàs condueix els éssers humans a un mal cada vegada pitjor, fins que en resulten la depravació i la ruïna més espantoses. L’únic lloc on podem trobar salvaguarda contra aquest poder és en presència de Jesús. Davant dels homes i dels àngels Satanàs s’ha revelat com el destructor i enemic de l’home que és. Crist, en canvi és l’amic i el llibertador dels homes. El seu Esperit desenvoluparà en ells tot allò que n’ennobleix el caràcter i en dignifica la naturalesa. Els farà créixer en cos, ànima i esperit per a glòria de Déu. «Déu no ens ha donat un esperit de covardia, sinó un esperit de fortalesa, d’amor i de seny». Ens «ha cridat a posseir la glòria [el caràcter] de nostre Senyor Jesucrist», ens «ha destinat a ser imatge del seu Fill”. Je 202.3
Així Crist, per mitjà del seu poder, transforma encara les ànimes degradades que havien esdevingut instruments de Satanàs en missatgeres de justícia i les envia a anunciar «tot el que el Senyor t’ha fet i com s’ha compadit de tu”. Je 203.1