Capítol 75—Annàs i Caifàs

Aquest capítol està basat en Mateu 26: 57 - 27: 1; Marc 14: 53 - 15: 1; Lluc 22: 54-71; Joan 18: 13-27.

Després de prendre’l, es van endur Jesús a l’altra banda del torrent de Cedró, més enllà de les hortes i els oliverars, i van travessar els carrers silenciosos de la ciutat adormida. Era passada la mitjanit i la cridòria de la turba enardida que els seguia esquinçava l’aire encalmat. El Salvador anava lligat i vigilat de molt a prop i es movia amb dificultat. No obstant, els seus captors, empesos per la pressa se l’enduien al palau d’Annàs, l’anterior gran sacerdot.Je 440.1

Annàs era el cap de la família sacerdotal en funcions i el poble el reconeixia com a gran sacerdot per consideració de la seva edat. Per tant, havia de ser el primer a veure Jesús captiu del poder sacerdotal. Calia que fos present quan s’examinés el presoner, perquè temien que la inexperiència de Caifàs no permetés arribar a l’objectiu per al qual havien estat treballant tant de temps. La seva habilitat, la seva malícia i la seva subtilesa serien útils per a l’ocasió. Calia assegurar la condemna de Crist en qualsevol circumstància.Je 440.2

Qui l’havia d’interrogar i jutjar formalment era el Sanedrí, però Annàs el sotmetria a un judici preliminar. Segons les lleis roma-nes, el Sanedrí no tenia la potestat d’executar les sentències de mort. Només podia examinar el presoner i jutjar-lo; després les autoritats romanes havien de ratificar la sentència. Per tant, era imprescindible que els romans consideressin els càrrecs que es presentessin contra Crist com un delicte. D’altra banda, l’acusació també havia de tenir prou credibilitat a ulls dels jueus, perquè els ensenyaments de Jesús havien arribat a convèncer un bon grapat de sacerdots i governants i l’únic que impediria que el confessessin era la por de l’excomunió. Els sacerdots recordaven bé la pregunta que Nicodem havia fet temps enrere: «És que la nostra llei permet de condemnar ningú sense haver-lo escoltat primer i sense saber què ha fet?» ^{1Joan 7: 51.} En aquell moment, la seva observació va paralitzar el consell i en va desbaratar els plans. Josep d’Arimatea i Nicodem no estaven convocats, però hi havia altres membres que potser s’atrevirien a parlar en favor de la justícia. El judici s’havia de conduir de tal manera que el Sanedrí es mantingués unit sense esquerdes contra Crist. Els sacerdots desitjaven presentar dues acusacions: Si podien provar que havia blasfemat, els jueus el condemnarien sense dubtar-ho; si se’l declarava convicte de sedició, s’asseguraven la condemna dels romans. Annàs va mirar de fonamentar la segona acusació. Va interrogar Jesús en aspectes relacionats amb els seus deixebles i les seves doc-trines; tenia l’esperança que el presoner li donaria algun material amb què treballar. Pensava arrencar-li alguna declaració que demostrés que volia fundar una societat secreta amb l’objectiu d’establir un regne nou. Així els sacerdots el podrien lliurar al romans amb l’acusació d’alterar la pau social i atiar la insurrecció.Je 440.3

L’objectiu dels sacerdots no era cap misteri per a Crist. Coneixia perfectament les intencions més ocultes del seu interrogador i va declarar que entre ell i els seus seguidors no hi havia cap pacte clandestí i que no els reunia en secret i a les fosques per tal d’ocultar els seus designis. No hi havia res de tèrbol, en els seus propòsits i les seves doctrines: «Jo he parlat al món obertament. Sempre he ensenyat a les sinagogues i al temple, on es reuneixen tots els jueus. Mai no he dit res d’amagat».^{2Joan 18: 20.}Je 441.1

El Salvador contrastava la seva manera de fer amb els mètodes dels seus acusadors. Durant mesos li havien anat al darrere, mirant d’atrapar-lo i de portar-lo davant d’un tribunal secret amb la intenció d’obtenir amb la prevaricació el que era impossible d’aconseguir amb mètodes ajustats a la llei. Ara estaven executant els seus plans. L’arrest a mitjanit amb una turba, les burles i el maltractament abans de condemnar-lo, fins i tot abans d’acusar-lo de res, era la seva manera de conduir-se, no la d’ell. Els seus actes eren una violació de la llei. Les seves pròpies nor-mes establien que tothom havia de ser tractat com a innocent fins que es demostrés la seva culpa. Les mateixes lleis que havien dictat els sacerdots els condemnaven.Je 441.2

Girant-se cap a l’interrogador, Jesús diu: «Per què em preguntes a mi?” Que potser els sacerdots i els governants no havien enviat espies perquè vigilessin els seus moviments i informessin de tot el que deia? Que potser no eren presents en totes les reunions del poble i van anar als sacerdots a repetir tots i cadascun dels seus mots i els van explicar tot el que hi feia? «Pregunta als qui m’escoltaven de quines coses els parlava; ells saben el que he dit»,^{3Joan 18: 21.} afegeix.Je 441.3

La rotunditat de la resposta deixa Annàs sense paraules. Temerós que Crist digués res relacionat amb la seva conducta que seria millor que romangués ocult, no va dir res més. Enfurit de veure que no replicava, un dels guàrdies d’Annàs li venta una bufetada a Jesús i el renya: «És aquesta la manera de contestar al gran sacerdot?». ^{4Vers 22.}Je 441.4

Crist li respon calmat: «Si he parlat ma-lament, digues en què, però si he parlat com cal, per què em pegues?» ^{5Vers 23.} Res del que havia dit es podia prendre com un senyal de rebellia. Tranquil·la com era, que sortia d’un cor sense pecat, pacient i amable, la seva resposta no podia provocar aquella violència.Je 441.5

Els maltractaments i els insults ferien profundament Crist. Ara que estava en mans d’uns éssers que havia creat, per qui feia un sacrifici infinit, era objecte de totes les indignitats. El seu patiment era directament proporcional a la seva santedat i a l’odi que sentia pel pecat. Per a ell, aquell judici a què el sotmetien aquella colla de fanàtics era un sacrifici perpetu. Per a ell, estar envoltat d’éssers humans controlats per Satanàs era repugnant. A més, sabia que desfer-se dels seus torturadors i fer que mosseguessin la pols no li costaria gens. Tot això encara feia que el judici fos més dur de suportar.Je 441.6

Els jueus esperaven un Messies que s’havia de revelar amb senyals espectaculars, que amb un esclat de poder dominador canviaria el pensament dels éssers humans i els forçaria a reconèixer la seva supremacia. Per això creien que havia d’exaltar-se i satisfer les esperances ambicioses dels líders del poble. Així doncs, quan el van tractar amb tanta condescendència, Crist va sentir una temptació molt forta de manifestar el seu caràcter diví. N’hauria tingut prou amb una mirada o una sola paraula perquè els seus acusadors acabessin confessant que ell era el Senyor de tots els reis, de tots els governants, de tots els sacerdots i del temple. Però la seva tasca era mantenir-se en la posició que havia escollit, la d’un ésser humà.Je 441.7

Els àngels del cel van veure tots i cadascun dels moviments a què es va haver d’enfrontar el seu Comandant estimat. No desitjaven altra cosa que deslliurar-lo. Amb Déu els àngels són poderosos. En certa ocasió, obeïnt una ordre de Crist, en una sola nit van matar cent vuitanta-cinc mil soldats de l’exèrcit assiri. Ara que veien aquella escena vergonyant del judici de Crist, com els hauria sigut de fàcil de mostrar la seva indignació consumint els adversaris de Déu! Però ningú els ho va ordenar. El qui hauria pogut anihilar els seus enemics fins a matar-los en suportava la crueltat. El seu amor pel seu Pare i la petició de carregar els pecats, que havia fet des de la fundació del món, l’empenyien a resistir, sense queixar-se, el tracte agressiu dels qui havia vingut a salvar. Una part de la seva missió era suportar amb la seva humanitat totes les pulles i els maltractaments que els homes li poguessin llençar al damunt. L’única esperança per a la humanitat era en aquella submissió de Crist a tot el que hauria de suportar, obra de les mans i els cors humans.Je 442.1

Crist no havia dit res que els seus acusadors poguessin aprofitar, tot i que l’havien lligat per tal d’indicar que estava condemnat. Tanmateix, els calia una certa aparença de justícia, encara que fos un engany. Era necessari donar a tot aquell estratagema fraudulent la forma d’un judici legal. Per la seva banda, les autoritats tenien pressa, molta pressa. Coneixien fins a quin punt el poble tenia Crist en alta estima i tenien por que la notícia de l’arrest s’escampés i que algú intentés rescatar-lo. A més, si el judici i l’execució no es feien immediatament la celebració de la Pasqua podria ajornar-los tota una setmana i això els podria desllorigar els plans. En bona mesura, per a assegurar-se que Jesús era condemnat depenien del clam de la multitud, composta en gran part per la púrria de Jerusalem. Si el judici s’ajornava una set-mana l’excitació podria decaure i seria probable que es produís una reacció de signe contrari, de manera que els millors elements del poble s’aixecarien en favor del reu i molts donarien testimoniatge de la seva vindicació... i això trauria a la llum les obres poderoses que havia fet. Es podria desfermar una onada d’indignació popular contra el Sanedrí que podria acabar declarant nuls els seus actes, alhora que alliberaria Jesús perquè rebés l’homenatge de les multituds. Per tot això, els sacerdots i els governants van decidir que Jesús hauria de ser entregat a les mans dels romans abans que la gent conegués els seus propòsits.Je 442.2

El primer que els calia era trobar un motiu d’acusació prou sòlid i, fins aleshores, no se n’havien sortit. Per això, Annàs va ordenar que portessin Jesús en presència del seu gendre Caifàs, membre del partit dels saduceus, que en aquell moment eren uns dels enemics més acèrrims de Crist. Aquell home, tot i que no tenia la força de caràcter del seu sogre, també era conegut per ser tan sever, despietat i mancat d’escrúpols com ell i no deixaria de provar res que pogués destruir Jesús.Je 442.3

Era de matinada i encara no havia des-puntat l’alba; per tant, sota la llum de torxes i fanals, un grup d’homes armats es van endur el presoner al palau del gran sacerdot. Allà, mentre els membres del Sanedrí s’anaven reunint, Annàs i Caifàs van tornar a interrogar Jesús, però van tornar a fracassar en el seu objectiu.Je 442.4

Quan el consell es va haver reunit a la sala del judici, Caifàs es va asseure al setial de la presidència. A banda i banda se li van asseure tot de jutges, sobretot aquells que tenien un interès especial en el judici. Els soldats romans s’estaven a l’estrada on hi havia el tron. Van posar Jesús al davant, per sota dels graons d’accés a l’estrada. Tots els presents van clavar la mirada en ell. Els nervis estaven a flor de pell i la tensió es palpava en l’ambient. L’únic que es mantenia serè i calmat era Jesús, de tal manera que l’aire que l’envoltava semblava impregnat d’una influència sagrada.Je 443.1

Caifàs considerava Jesús com al seu rival. La predisposició del poble a escoltar el Salvador i la facilitat aparent amb què acceptava els seus ensenyaments havien fet néixer una gelosia amarga en el gran sacerdot. Ara, però, que mirava el presoner, el va colpir l’admiració pel seu port noble i digne. Es va convèncer que l’Home que tenia davant seu tenia naturalesa divina. Però immediatament es va desempallegar d’aquella idea burlant-se d’ell. Amb to sorneguer i altiu va demanar que Jesús obrés un dels seus miracles davant de tota l’assemblea. El Salvador va restar immòbil, com si no hagués sentit res del que li havia dit.Je 443.2

El poble va comparar el comportament maliciós i impacient d’Annàs i Caifàs amb les maneres majestuoses i calmades de Jesús. En la ment d’aquella multitud enardida va niar una pregunta: Que potser condemnaran aquest home de presència semblant a la d’un déu com si fos un criminal?Je 443.3

Caifàs, que s’havia adonat de la influència que estava tenint, va accelerar el judici. Els enemics de Jesús estaven molt desconcertats. Estaven decidits a condemnar-lo, però no sabien com fer-ho. El consell estava dividit entre fariseus i saduceus. Ambdós partits estaven enfrontats per una animositat i una controvèrsia tan profundes que no s’atrevien a abordar algunes qüestions per por que no acabessin barallats. Jesús n’hauria tingut prou de dir unes quantes paraules per a encendre els prejudicis que es tenien mútuament i, d’aquella manera, desviar la seva fúria.Je 443.4

Caifàs ho sabia i va voler evitar la disputa. Hi havia molts testimonis que podrien provar que Crist havia denunciat els sacerdots i els escribes, que els havia acusat de ser hipòcrites i assassins; però amb això no n’hi havia prou per a tirar endavant l’expedient. I és que, en les seves polèmiques amb els fariseus, els saduceus solien fer servir moltes expressions semblants. A més, aquells testimonis potser no serien de prou pes per als romans, que, per la seva banda, estaven molestos amb les pretensions dels fariseus. Hi havia moltes evidències que Jesús havia sigut desconsiderat amb les tradicions del jueus i havia parlat de manera irreverent de moltes de les seves normes. Però, pel que fa a la tradició, els fariseus i els saduceus estaven a esgarrapa-estiracabells; i això tampoc hauria sigut prou per a convèncer els ro-mans. Els enemics de Crist no s’atrevien a acusar-lo de crebantar el dissabte perquè corrien el risc que un examen més acurat revelés el caràcter de la seva obra. Si es fe-ien públics els seus miracles de guarició, l’objectiu dels sacerdots quedaria en no-res.Je 443.5

Per a poder acusar Jesús d’haver incitat una rebel·lió i voler establir un govern sediciós van haver de recórrer a falsos testimonis. Però les seves declaracions eren vagues i contradictòries. Quan se’ls sotmetia a pressió, ells mateixos acabaven demostrant que el que havien dit era fals.Je 443.6

Al començament del seu ministeri públic Jesús havia dit: «Destruïu aquest santuari, i en tres dies l’aixecaré».^{6Joan 2: 19.} Fent una metàfora profètica va predir la seva pròpia mort i resurrecció: «Ell es referia al santuari del seu cos».^{7Joan 2: 21.} Els jueus havien entès aquestes paraules en sentit literal, referides al temple de Jerusalem. Tret d’això, de tot el que Crist havia dit, els sacerdots no en van poder trobar res que poguessin fer servir contra ell. La seva esperança de reeixir en l’intent de destruir-lo es basava en la tergiversació d’aquesta declaració. Els romans havien participat en la re-construcció i l’embelliment del temple i n’estaven molt cofois; per tant, era segur que qualsevol mostra de disgust desvetllaria la seva indignació. Vet aquí un punt on es podien trobar els jueus, fariseus i saduceus, i els romans: tots el tenien en gran estima i veneració. Van trobar dos testimonis les declaracions dels quals, en aquest aspecte, no es contradeien, com sí que ho havien fet les dels altres. Un d’ells, que havia estat pagat per a poder acusar Jesús, va declarar: «Aquest va dir: “Puc destruir el santuari de Déu i reconstruir-lo en tres dies”». ^{8M ateu 26: 61.} És evident que va tergiversar les paraules de Crist. Si les hagués repetit fil per randa, fins i tot la condemna del Sanedrí hauria sigut impossible. Si Jesús no hagués sigut res més que un home, com els jueus afirmaven que era, la seva declaració només hauria sigut el senyal d’un esperit eixelebrat i vanitós, però no se l’hauria pogut censurar per blasfèm. Fins i tot després que el fals testimoni les hagués reproduït de manera maldestra, en aquelles paraules no hi havia res que els romans poguessin considerar un crim que mereixés la pena de mort.Je 443.7

Jesús escoltava, pacient, com s’anaven contradient els testimonis. No va dir ni un sol mot en defensa pròpia. Finalment, els acusadors van quedar empantanegats, confosos i furiosos. El judici no avançava, semblava que totes les maquinacions fracassaven. Caifàs estava desesperat. Només li quedava un recurs: havia de forçar Crist a condemnar-se ell mateix. El gran sacerdot va començar a parlar des del setial. Tenia la cara desfigurada per l’apassionament. La veu i els gestos indicaven amb claredat que, si hagués pogut, hauria fet que matessin el presoner allà mateix. «No contestes res? Què en dius, de les acusacions que aquests et fan?», ^{9M ateu 26: 62.} va bramar.Je 444.1

Jesús no s’immuta. «Quan era maltractat, s’humiliava i no obria la boca. Com els anyells portats a matar o les ovelles mentre les esquilen, ell callava i ni tan sols obria la boca”. ^{10Isaïes 53: 7.}Je 444.2

Finalment, aixecant la mà dreta cap al cel, Caifàs s’adreça a Jesús com qui pronuncia un jurament solemne: «Et conjuro pel Déu viu que ens diguis si tu ets el Messies, el Fill de Déu”. ^{11Mateu 26: 63.}Je 444.3

Davant d’això Jesús no podia restar en silenci. Hi havia un moment per a callar i un altre per a parlar. Fins que no se li van adreçar directament no havia parlat. Sabia que, si ara responia, la seva mort era segura. Però qui se li havia adreçat era la màxima autoritat reconeguda de la nació, i ho havia fet en nom de l’Altíssim. Crist no podia faltar al respecte per la llei. Es més, Caifàs havia posat en qüestió la seva relació amb el Pare. Per tant, havia de declarar sense cap possibilitat de ser malinterpretat quins eren el seu caràcter i la seva missió. Jesús havia dit als deixebles: «A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel”. ^{12Mateu 10: 32.} Ara repeteix aquella lliçó amb el seu propi exemple.Je 444.4

Tothom estava pendent de la seva res-posta i va parar l’orella. Totes les mirades es van clavar en ell. Ell li respon: «Tu ho has dit. Us ho asseguro: des d’ara veureu el Fill de l’home assegut a la dreta del Totpoderós i venint sobre els núvols del cel».^{13Mateu 26: 64}Je 444.5

Durant un instant, la divinitat de Crist va llampegar a través de la seva aparença humana. La mirada penetrant del Salvador fa que Caifàs senti que una esgarrifança li recorre l’espinada. Semblava que li llegia els pensaments més ocults i li cremava el cor. Mai més en la vida oblidaria aquells ulls escrutadors del Fill de Déu.Je 445.1

«Des d’ara veureu el Fill de l’home assegut a la dreta del Totpoderós i venint sobre els núvols del cel»... Amb aquestes paraules Crist descrivia l’escena amb les tornes canviades. Ell, el Senyor de la glòria i de la vida, està assegut a la dreta de Déu. És el jutge de tota la terra i les seves decisions serien inapeŀlables. Tots els secrets quedaran exposats sota la llum de la mirada de Déu i tots els homes i dones del món seran jutjats de conformitat amb les seves obres.Je 445.2

Aquelles paraules van atordir el gran sacerdot. La idea que els morts ressuscitarien i que haurien de presentar-se davant del tribunal de Déu a fi de rebre la recompensa segons les seves obres el terroritzava. No volia creure que, en el futur, el sentenciarien segons el que havia fet. Ràpidament, es va imaginar l’escena del judici final. Durant uns instants, va veure aquell espectacle temible dels sepulcres que lliuraven els morts junta-ment amb els secrets que havien esperat que quedarien ocults per sempre. Durant un moment va tenir la sensació que era davant del Jutge etern que, amb una mirada que ho veu tot, li escrutava l’ànima i revelava unes misèries que, se suposava, la mort havia ocultat.Je 445.3

L’escena va desaparèixer de la visió del sacerdot. Les paraules de Crist el van ferir profundament, perquè era saduceu. Caifàs, com tots els saduceus, negava la doctrina de la resurrecció, del judici i d’una vida futura. Ara la fúria satànica l’embogia. Que potser aquell home, aquell presoner que tenia da-vant seu, el deixaria orfe d’aquelles teories que tant estimava? Esquinçant-se el vestit per tal que el poble veiés el seu horror fingit, va exigir que el presoner fos condemnat immediatament per blasfèmia: «Ha blasfemat! Per què necessitem més testimonis? Ara mateix acabeu de sentir la blasfèmia. Què us en sembla?» ^{14Mateu 26: 65.} I tothom va condemnar Jesús.Je 445.4

La convició barrejada amb la passió va empènyer Caifàs a fer allò. Estava furiós amb ell mateix perquè havia cregut les paraules de Crist i, en lloc d’esquinçar-se el cor mogut per un profund sentiment de veritat i confessar que Jesús era el Messies, es va esquinçar les vestidures sacerdotals com a acte de resistència obstinada. Aquella acció tenia molt de significat. Caifàs no es va adonar de què volia dir exactament. Aquella acció del gran sacerdot, la finalitat de la qual era in-fluir els jutges i assegurar la condemna de Crist, tamnbé l’havia condemnat a ell. La llei de Déu el desqualificava per al sacerdoci. Ell mateix s’havia sentenciat a mort.Je 445.5

El gran sacerdot no podia esquinçar-se les vestidures. La llei levítica ho prohibia i qui la transgredia era reu de mort. El gran sacerdot no ho podia fer mai, en cap cir-cumstància. Els jueus tenien el costum d’esquinçar-se el vestit en ocasió de la mort d’un amic, però els sacerdots no l’havien d’observar. Crist ho havia exigit de manera expressa a Moisès. ^{15Vegeu Levític 10: 6}Je 445.6

Tot el que un sacerdot duia al damunt havia d’estar sencer i no havia de tenir cap taca ni defecte. Aquelles belles vestidures litúrgiques representaven el caràcter del qui n’era el gran antitipus: Jesúcrist. La perfecció, tant en la indumentària com en les paraules i en l’esperit, era l’única cosa que podia representar de manera adequada com eren de sagrats els oficis celestials. Els homes finits podien esquinçar-se el cor mostrant un esperit contrit i humiliat. Déu ho discerniria. Però les vestidures sacerdotals no es podien esquinçar, perque, en fer-ho, quedava desvirtuada la representació de les coses celestials. El gran sacerdot que, en l’exercici de les seves funcions sagrades al santuari, gosés presentar-se amb les vestidures esparracades seria tingut com algú que s’ha separat de Déu. En esquinçar-se la roba s’excloía ell mateix de representar Déu, que ja no l’ac-ceptava com a sacerdot de ple dret. Aquesta conducta, tal com la va exhibir Caifàs, era senyal d’una passió humana, d’una imperfecció humana.Je 445.7

En fer-ho, Caifàs va deixar sense efecte la llei de Déu i va seguir les tradicions dels homes. Una llei de caràcter humà establia que, en cas de blasfèmia, un sacerdot podia esquinçar-se les vestidures en senyal d’horror pel pecat sense ser considerat culpable de cap delicte. Per tant, les lleis dels homes van buidar de contingut la llei de Déu.Je 446.1

El poble observava amb interès totes i cadascuna de les accions del gran sacerdot. Per això Caifàs va pensar que fer ostentació de la seva pietat fingida faria l’efecte que desitjava. Però, tot i que tenia la intenció de ser una acusació contra Crist, aquella acció era una ofensa contra Aquell de qui Déu havia dit: «Porta el meu nom”. ^{16Èxode 23: 21.} Ell mateix estava blasfemant. I, tot i que Déu l’havia condemnat, va dictar sentència de mort per blasfèmia contra Crist.Je 446.2

Que Caifàs s’esquincés les vestidures també tenia implicacions quant al lloc que, d’aquell moment en endavant, Déu atorga-ria als jueus com a nació. L’únic poble que Déu havia afavorit se n’estava separant i esdevenia un poble desheretat de Jehovà. Quan, a la creu, Crist va exclamar: «Tot s’ha complert”, ^{17Joan 19: 30.} i el vel del temple es va esquinçar de dalt a baix, el Guarda Sant va declarar que el poble jueu havia rebutjat el qui era l’antitipus de tots els seus tipus, la substància de totes les seves ombres. Israel s’havia divorciat de Déu. Així doncs, Caifàs podia esquinçar-se les vestidures sagrades que significaven que ell es declarava represen-tant del Gran Sacerdot suprem; perquè ja no voldrien dir res, ni per a ell ni per al poble. El gran sacerdot es podia esparracar el vestit en senyal d’horror per ell mateix i per tota la nació.Je 446.3

El Sanedrí havia declarat que Jesús mereixia la pena de mort. Però la llei jueva prohibia expressament que un presoner fos sotmès a judici de nit. Si es volia que la condemna fos legal, era imprescindible que el judici se celebrés a plena llum del dia i en sessió plenària del consell. Tanmateix, el Salvador era tractat com si fos un criminal convicte i condemnat, de manera que el van lliurar als maltractaments més baixos de què és capaç la humanitat. El palau del gran sa-cerdot estava construït al voltant d’un pati descobert on s’hi havien aplegat els soldats i la multitud.Je 446.4

Van portar Jesús al calabós travessant aquest pati i tothom es burlava de la seva afirmació que era el Fill de Déu repetint les seves paraules: «S’asseurà a la dreta del Totpoderós» i «Vindrà envoltat de núvols» amb veu estrafeta. Mentre era al calabós, esperant que se celebrés el judici legal, no el van protegir. La gentada ignorant havia vist amb quina crueltat l’havien tractat davant del consell i, per això, es va prendre la llicència de manifestar tots els elements satànics de la seva naturalesa. La noblesa i l’actitud divina de Crist els irritaven fins al punt d’embogir-los. La seva mansuetud, la seva innocència i la seva paciència majestuosa els omplien d’un odi nascut de Satanàs. Allò sotjava la justícia i la misericòrdia. Fins aquell mo-ment, cap criminal havia rebut un tracte tan inhumà com el que van dispensar al Fill de Déu.Je 446.5

Però una angoixa encara més punyent va traspassar el cor de Jesús. Va ser un cop més dur encara que el que li podria infligir la mà de cap enemic. Mentre suportava aquella paròdia d’examen davant de Caifàs, un dels seus deixebles el va negar.Je 447.1

Després d’haver abandonat el seu Mestre a l’hort, dos deixebles es van aventurar a seguir de lluny la turba que s’havia endut Jesús. Eren Pere i Joan. Els sacerdots van reconèixer Joan com a un dels deixebles declarats de Jesús i el van deixar passar a la sala amb l’esperança que, quan veiés la humiliació del seu Líder, ell també es burlaria de la seva afirmació de ser el Fill de Déu. Joan va parlar a favor de Pere i va aconseguir que també el deixessin entrar.Je 447.2

Era just abans de trenc d’alba, l’hora més freda de la nit, i algú havia encès una foguera al pati. Al voltant s’hi va aplegar un grup de gent i Pere, presumptuós com era, s’hi va afegir. No volia que el reconeguessin com a deixeble de Jesús. Esperava que, si es barrejava com qui no vol la cosa amb la multitud, el tindrien per un més dels qui havien portat Jesús al palau.Je 447.3

Aleshores, quan el foc va il·luminar la cara de Pere, la dona que estava encarrega-da del portal li va fer una mirada inquisitiva. S’havia adonat que anava amb Joan, va notar que tenia la mirada abatuda i va pensar que també podia ser un deixeble de Jesús. Encuriosida, la criada de Caifàs li va dir: «Vols dir que tu no ets també deixeble d’aquest home?» ^{18Joan 18: 17.} Pere estava confós i sorprès i, a l’instant, tots els presents se’l van mirar. Va fer veure que no entenia la dona. Però ella hi va insistir i va dir als altres que aquell home era amb Jesús. Pere va tenir la sensació que havia de respondre i, amb to ferreny, va dir: «No, dona; no el conec de res».^{19Lluc 22: 57.} Era la primera negació i, en aquell moment, el gall va cantar per primera vega-da. Ah, Pere, que aviat es va avergonyir del Mestre, que aviat el va negar!Je 447.4

Quan va entrar a la sala, Joan no va provar d’amagar que era seguidor de Jesús. No es va barrejar amb el grup de gent furiosa que maltractava el seu Mestre. Ningú li va preguntar res, perquè no fingia ser el que no era i, per tant, no es feia sospitós de res. Va cercar un racó discret, que li permetés de passar desapercebut per a la gentada, però tan prop de Jesús com fos possible. D’aquesta manera podria veure i sentir tot el que passaria durant el judici del seu Senyor.Je 447.5

Pere no volia que coneguessin el seu veritable caràcter. Amb els aires d’indiferència que va prendre s’havia posat en terreny de l’enemic i això el feia presa fàcil de les temptacions. Si li haguessin demanat de lluitar pel seu Mestre hauria sigut un soldat coratjós, però quan el dit de la burla el va assenyalar va demostrar que era covard. Molts dels qui en el combat pel Senyor no defalleixen, quan el fantasma del ridícul treu el nas per l’escena, acaben negant la seva fe. En relacionar-se amb aquella gent que haurien d’evitar s’exposen a la temptació. Conviden l’enemic perquè els tempti i acaben dient i fent allò que, en altres circumstàncies, no estarien disposats a arrossegar la culpa d’haver fet i dit. Els deixebles de Crist que, en els nostres dies, disfressen la seva fe per por de patir amenaces o retrets neguen el seu Senyor tal com va fer Pere al judici de Jesús.Je 447.6

Pere va voler fer veure que no estava interessat en el judici del Mestre però tenia el cor encongit pel sofriment de sentir aquelles provocacions cruels i de veure els maltractaments que estava patint. És més, estava sorprès i enfadar alhora de veure que Jesús s’humiliava ell mateix i els seus seguidors d’aquella manera sometent-se a aquelles injúries. Amb la intenció d’ocultar els seus veritables sentiments, va fer mans i mànigues per a unir-se als acusadors de Jesús en les seves xanxes inoportunes. Però el resultat no era natural. Estava fent comèdia i, tot i que volia semblar despreocupat, no aconseguia de reprimir les expressions d’indignació que li provocaven els maltractaments que cobri-en el seu Mesrtre.Je 447.7

L’atenció de tothom es va centrar en ell una segona vegada. I, per segona vegada, el van assenyalar com a un dels seguidors de Jesús. En aquesta ocasió va respondre amb un esgarip: «No conec aquest home”. ^{20Mateu 26: 72.} I va tenir una altra oportunitat. Passada una hora, quan un dels criats del gran sacerdot que era parent de l’home a qui Pere li havia tallat l’orella va dir: «Segur que no t’he vist a l’hort amb ell?» ^{21Joan 18: 26} «Verdaderament tu ets un d’ells, perquè ets galileu; i ton parlar és semblant».^{22Marc 26: 70, (Lo Nou Testament, Josep Melcior Prat i Colom, trad. [Londres, 1832]).} Aleshores Pere esclata furiós. Els deixebles de Jesús destacaven per la puresa del seu llenguatge; de manera que, a fi d’enganyar els qui l’interrogaven i de justificar el seu caràcter pretès, nega el Mestre amb malediccions i juraments. I el gall torna a cantar. Pere el sent i recorda les paraules de Jesús: «Abans que el gall canti per segona vegada, tu m’hauràs negat tres vegades”. ^{23Marc 14: 30.}Je 448.1

Quan els juraments ignominiosos tot just li acabaven de sortir dels llavis i el quiquriquic estrident del gall encara li ressonava a les orelles, el Salvador es va girar d’esquena als jutges sorruts i va mirar de fit a fit aquell pobre deixeble. En aquell mateix moment, els ulls de Pere es van trobar amb els del Mestre i, en aquella mirada tendra hi va veure una tristor i una compassió profundes, però no hi va trobar ni un sol senyal d’ira.Je 448.2

La visió d’aquell rostre pàl·lid i sofrent, d’aquells llavis tremolosos, que el miraven compassius i perdonadors, li va travessar el cor com una fletxa. La consciència se li va desvetllar. La memòria estava activa. Pere es va recordar de la promesa que havia fet feia només unes hores al cenacle, que estava disposat a acompanyar el Senyor fins a la presó i la mort, si convenia. Va recordar el dolor que el va colpir en sentir que el Salvador li deia que aquella mateixa nit el negaria tres vegades. Pere acabava de declarar que no coneixia Jesús, però ara s’adonava amb amargor de fins a quin punt el Senyor el coneixia i amb quanta precisió havia vist què hi tenia al cor, la falsedat que ni tan sols ell sabia que hi niava.Je 448.3

una allau de records el va aclaparar: la tendra misericòrdia del Salvador, la seva cura i la seva mansuetud, la gentilesa i l’amabilitat que havia mostrat pels seus deixebles obstinats i imprudents. Va recordar l’advertiment: «Simó, Simó, mira que Satanàs us ha reclamat per sacsejar-vos com qui garbella blat, però jo he pregat per tu, perquè no defalleixi la teva fe. I tu, quan t’hauràs penedit, enforteix els teus germans».^{24Lluc 22: 31, 32.} Horroritzat, va pensar en la seva pròpia ingratitud, la seva pròpia falsedat, els seus propis prejudicis. I va tornar a mirar el Mestre. Aleshores va veure com una mà sacrílega li ventava una bufetada. No ho va poder suportar més i, amb el cor esquinçat va fugir d’allà.Je 448.4

Empès per la solitud i la tenebra, no sabia on anava; ni li feia res no saber-ho. Finalment va arribar a Getsemaní. L’escena que poques hores abans s’hi havia produït li va venir a la memòria. Va veure el rostre sofrent del Senyor, tacat de suor sangonosa i trasbalsat per l’angoixa. Amb remordiment amarg, va recordar que Jesús havia plorat i agonitzat mentre pregava tot sol, alhora que els qui haguessin hagut d’acompanyar-lo en aquella hora de prova només dormien. Va recordar la seva recomanació solemne: «Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació. L’esperit de l’home és prompte, però la seva carn és feble”. ^{25Mateu 26: 41} Aleshores torna a veure l’escena del judici. Saber que havia afegit una càrrega pesadíssima a la humiliació i el patiment del Salvador li tortura el cor sagnant i Pere cau de cara al terra i desitja morir en aquell mateix lloc on Jesús, angoixat, havia vessat l’ànima al Pare.Je 448.5

Jesús li va demanar, mentre dormia, que vetllés i pregués. En no fer-ho, Pere havia aplanat el camí del seu gran pecat. Dormint en aquella hora crítica, tots els deixebles es van exposar a una gran pèrdua. Crist coneixia la terrible experiència que haurien de passar. Sabia que Satanàs no estalviaria cap recurs per tal de paralitzar-los els sentits a fi que l’arribada de la prova els trobés despre-vinguts. Per això els va avisar. Si Pere hagués passat aquelles hores a l’hort pregant i vetllant no hauria quedat a mercè de les seves febles forces; no hauria negat el Senyor. Si els deixebles haguessin vetllat juntament amb Crist haurien estat preparats per a veure’l patir a la creu. Haurien entès, encara que potser de manera parcial, la naturalesa de l’angoixa que l’aclaparava. Haurien pogut recordar les paraules amb què va predir el seu sofriment, la seva mort i la seva resurecció. Enmig de la foscor de l’hora més funesta, alguns raigs d’esperança els haurien il·luminat la tenebra i els haurien recolzat la fe.Je 449.1

Tan bon punt es va haver fet de dia, el Sanedrí es va tornar a reunir i, altra vegada, van portar Jesús a la sala del consell. Havia declarat que era el Fill de Déu i ells havien convertit aquelles paraules en una acusació contra ell. Però això no era una base prou sòlida per a condemnar-lo, perquè molts d’ells no eren presents a la sessió nocturna i no havien sentit les seves paraules. A més, sabien que el tribunal romà no hi trobaria res que el fes mereixedor de la pena de mort. Però, si aconseguien que repetís la seva declaració, podrien atènyer el seu objectiu; podrien presentar la seva afirmació de ser el Messies com una forma de sedició política.Je 449.2

«Si ets el Messies, digue’ns-ho”, ^{26Lluc 22: 67.} van inquirir. Crist calla. Ells el clivellen amb més preguntes. Finalment, amb to planyívol, diu: «Si us ho digués, no em creuríeu; i si jo us pregunto, no em respondríeu, ni em deixaríeu lliure”. ^{27Lluc 22: 67, 68, (Lo Nou Testament, Josep Melcior Prat i Colom, trad. [Londres, 1832]).} I, per tal que no quedessin sense excusa, afegeix un advertiment solemne: «Però des d’ara el Fill de l’home estarà assegut a la dreta del Déu totpoderós”. ^{28Lluc 22: 69.}Je 449.3

«Per tant, tu ets el Fill de Déu!”, dema-nen. «Vosaltres dieu que ho soc»,^{29Vers 70} respon ell. Ells exclamen: «Per què necessitem el testimoni d’algú, si nosaltres mateixos aca-bem de sentir-lo dels seus propis llavis?». ^{30Vers 71}Je 449.4

La tercera condemna de les autoritats jueves enviava Jesús a la mort. Tot el que ara els calia, pensaven, era que els romans ratifiquessin la sentència i, així, poder-lo lliurar a les seves mans.Je 449.5

I va arribar la tercera escena de maltrac-taments i burles. Encara van ser pitjors que aquells que li va infligir la turba ignorant. Va passar en presència mateix dels sacerdots i dels governants, i amb la seva sanció. En els cors ja no els quedava ni una engruna de compassió o d’humanitat. No hi feia res que els arguments contra ell no se sostinguessin ni que no haguessin pogut silenciar-lo; tenien altres armes, aquelles que en totes les èpoques han servit per a fer callar els heretges i els dissidents: el sofriment, la violència i la mort.Je 449.6

Quan els jutges van haver dictat la sen-tència de condemna de Jesús, la fúria satànica es va ensenyorir del poble. La cridòria semblava el bramul de bèsties salvatges. La multitud es va precipitar sobre Jesús cridant: «Culpable! Culpable! Mateu-lo!” Si els soldats romans no haguessin intervingut, Jesús no hauria viscut per a ser clavat a la creu del Calvari. Si l’autoritat romana no hagués interferit i, amb la força de les armes, no hagués reprimit la violència de la turbamulta, l’haurien esquarterat davant mateix dels jutges.Je 450.1

Aquells homes pagans estaven furiosos pel tractament brutal que rebia algú de qui encara no s’havia provat res. Els agents romans van declarar que, en dictar la condemna contra Jesús, els jueus es rebel·laven contra el poder romà i que condemnar un home a mort basant-se només en la seva declaració al tribunal també infringia la llei jueva. La seva intervenció va aturar momentàniament el procés, però els líders jueus havien mort tant a la compassió com a la vergonya.Je 450.2

Els sacerdots i els governants havien oblidat la dignitat dels càrrecs que ocupaven i van insultar el Fill de Déu amb penjaments infectes. El van provocar retraient-li de qui era fill. Van declarar que la seva pretensió de proclamar-se Messies el feia mereixedor de la mort més ignominiosa. Aquells homes tan dissoluts es van embrancar en tot de maltractaments infames contra el Salvador. Els seus acusadors li van llençar al cap un parrac i el bufetejaven mentre, burlant-se’n, deien: «Fes de profeta, Messies! Digue’ns qui t’ha pegat!» ^{31M ateu 26: 68} Quan li van treure aquell parrac del cap, un pobre diable li va escopir a la cara.Je 450.3

Els àngels de Déu van prendre nota fidel de totes les mirades, totes les paraules i tots els actes insultants a què va ser sotmès el seu estimadíssim Comandant. Vindrà un dia que aquells homes que aleshores es burlaven de Crist i li escopien al rostre pàl·lid i calmat se’l miraran ple de glória i més resplendent que el sol. Je 450.4