Capítol 44—El senyal veritable
Aquest capítol està basat en Mateu 15: 29 - 16: 12; Marc 7: 31 - 8: 21.
«Jesús va tornar del territori de Tir i, passant pel de Sidó, arribà al llac de Galilea, després de travessar el territori de la Decàpolis». Allà Jesús havia guarit els endimoniats de Guèrasa. Allà, la gent, alarmada per la destrucció dels porcs, havia exigit a Jesús que se n’anés a un altre lloc. Però havien sentit els missatgers que hi havia deixat i desitjaven veure’l. Quan va tornar en aquella regió, al seu voltant, es va reunir una multitud. Ales-hores li van portar un home que era sord i tartamut. Seguint el seu costum, Jesús no es va limitar a restaurar l’home amb un mot. Prenent-lo en un lloc fora de la multitud, li va posar els dits a les orelles i li va tocar la llengua. Després, aixecant els ulls al cel, alenà suaument a les orelles tancades a la veritat i les llengües que havien refusat de reconèixer el Redemptor. A l’ordre: «Obre’t”, l’home va començar a parlar i, desobeint l’ordre de no explicar-ho a ningú, va escampar per tot arreu la història de la seva guarició.Je 247.1
Després d’això, Jesús va pujar a una muntanya. Allà la multitud es congregava al seu voltant i li portaven molts coixos i malalts que deixaven als seus peus. Jesús els guaria tots i la gentada, que era pagana, glorificava el Déu d’Israel. Durant tres dies es van anar congregant al voltant del Salvador, dormint al ras i, de dia, estrenyent-se els uns contra els altres, ansiosos d’escoltar les paraules del Mestre i per a veure les seves obres. Al final del tercer dia, es van quedar sense menjar. Jesús no els volia enviar a casa afamats i va manar als seus deixebles que els donessin menjar. Altra vegada, els deixebles es van mostrar incrèduls. A Betsaida havien vist com, gràcies a la benedicció de Crist, amb una mica de menjar n’hi va haver prou per a alimentar tota una gentada. I tanmateix, encara no eren capaços de confiar en el seu poder per a multiplicar-la per a les multituds famolenques. A més, aquells que havia ali-mentat a Betsaida eren jueus i ara tenien al davant una gernació de gentils i pagans. El cor dels deixebles encara era pres dels prejudicis jueus. Per això li van respondre: «D’on es podria treure el pa per a alimentar-los aquí, en un lloc despoblat?» Però, obeint la seva paraula, li van portar el que tenien: set pans i dos peixos. La multitud va menjar fins a saciar-se i encara van sobrar set grans coves plens de rosegons. Quatre mil homes, a més de les dones i els nens, van poder refer-se i Jesús els va enviar de tornada a casa amb el cor alegre i agraït.Je 247.2
Aleshores va prendre una barca amb els deixebles i va travessar el llac fins a Magdala, a l’extrem sud de la plana de Genesaret. A la frontera de Tir i Sidó el seu esperit s’havia refet amb la confiança de la dona siro-fenícia. Els pagans de la Decàpolis l’havien rebut amb els braços oberts. Ara que tornava a posar peu aterra a Galilea, on el seu poder s’havia manifestat amb més força, on havia fet la majoria de les seves obres de misericòrdia i havia donat els seus ensenyaments, s’enfrontava amb una incredulitat despectiva.Je 248.1
A una delegació de fariseus s’hi havien unit uns representants dels saduceus, gent rica i senyorial, del partit dels sacerdots, escèptica, l’aristocràcia de la nació. Entre les dues sectes hi havia una aspra enemistat. Els saduceus feien la gara-gara al poder dominant a fi de mantenir la seva posició i la seva autoritat. Els fariseus, en canvi, atiaven l’odi popular contra els romans amb l’esperança que arribaria el temps que podrien espolsar-se el jou del conqueridor. Però uns i altres ara estaven units contra un enemic comú: Crist. Els semblants s’atreuen; el mal, sigui on sigui, s’alia amb el mal per a destruir el bé.Je 248.2
Aleshores van anar a veure Jesús i li van demanar un senyal del cel. Quan, en temps de Josuè, Israel va plantar batalla als cananeus a Bethoron, el sol s’havia aturat a l’ordre del cap dels israelites fins que van obtenir la victòria, a més de moltes altres manifestacions prodigioses que s’havien produït al llarg de la seva història. A Jesús li demanaven un senyal com aquells. Però els jueus no necessi-taven aquella mena de senyals. Cap prova merament externa els podria ser de profit. El que els calia no era il·luninació intel·lectual, sinó una renovació espiritual.Je 248.3
«Jesús els respongué: “Quan arriba el capvespre, dieu: ‘Cel rogenc, bon temps’. I de bon mati: ‘Cel roig i fosc, mal temps, avui’. Vosaltres, doncs, sabeu interpretar l’aspecte del cel i no sou capaços d’interpretar els signes dels temps?» Aquelles paraules de Crist, pronunciades amb la força de l’Esperit Sant que els convencia de pecat eren el senyal que Déu els havia donat per a la seva salvació. A més, des del cel havien rebut altres senyals que donaven testimoni de la missió de Jesús. El cant dels àngels davant dels pastors, l’estel que havia guiat els savis i el colom i la veu del cel en el seu baptisme eren els seus testimonis.Je 248.4
«Ell sospirà profundament i digué: “Per què demana un senyal, la gent d’aquesta generació?”» «La gent d’aquesta generació dolenta i adúltera demana un senyal, però no els serà donat cap altre senyal que el de Jonàs». Així com Jonàs va haver de passar tres dies i tres nits al ventre del gran peix, ell hauria de passar «tres dies i tres nits en el cor de la terra”. Al mateix temps, així com la predicació de Jonàs va ser un senyal per als ninivites, la predicació de Crist era un senyal per a la seva generació. Però quin contrast hi havia en la recepció de la paraula! La gent de la gran ciutat pagana va tremolar en sentir l’advertiment de Déu. Els reis i els nobles es van humiliar; poderosos i humils van clamar junts al Déu del cel i ell va tenir misericòrdia d’ells. «El dia del judici», va afegir, «els habitants de Nínive s’aixecaran per a condemnar la gent d’aquesta generació, perquè ells es van convertir quan Jonàs els predicà; i aquí hi ha alguna cosa més que Jonàs».Je 248.5
Tots i cadascun dels miracles que Jesús obrava eren un senyal de la seva divinitat. La seva obra era exactament la que havia estat predita per al Messies. Però, per als fariseus, les obres de misericòrdia eren un insult evident. Els líders jueus miraven amb indiferència insensible el patiment humà. En molts casos, el seu egoisme i l’opressió havien causat l’aflicció que Crist alleujava. Per això percebien que els seus miracles eren un retret.Je 248.6
La prova més evident del seu caràcter diví fou la causa que menà els jueus a rebutjar l’obra del Salvador. El gran significat dels seus miracles es fa evident en el fet que tenien com a objectiu la benedicció de la humanitat. La principal prova que procedia de Déu és que la seva vida revelava el caràcter del seu Pare. Feia les obres i parlava amb les paraules de Déu. Una vida així és el miracle més gran de tots.Je 249.1
Quan en l’actualitat presentem el missatge de la veritat n’hi ha molts que, com els jueus, s’exclamen: «Mostreu-nos un senyal! Feu-nos un miracle!» Crist mai va fer un miracle seguint les demandes dels fariseus. Al desert, no va obrar cap miracle per a respondre a les insinuacions de Satanàs. No ens atorga poder perquè ens vindiquem nosaltres mateixos o satisfem les exigències de la incredulitat i l’orgull. Però l’evangeli no està mancat de senyals del seu origen diví. Que potser no és un miracle que siguem capaços d’alliberar-nos de les cadenes de Satanàs? L’enemistat contra Satanàs no és natural en el cor humà. Ben al contrari, és un implant de la gràcia de Déu. Que algú que ha estat sota el control d’una voluntat obstinada i descarrilada sigui alliberat i se sotmeti de tot cor a l’atracció dels agents celestials de Déu és un miracle. I també que algú que ha sigut objecte d’un engany poderós arribi a entendre la veritat moral. Cada vegada que una ànima es converteix i aprèn a estimar Déu i observar els seus manaments es fa realitat la promesa de Déu: «us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre; trauré de vosaltres el cor de pedra i us en donaré un de carn”. El canvi en el cor humà, la trans-formació del caràcter humà, és un miracle que revela el Salvador etern que treballa en el rescat de les ànimes. una vida consistent en Crist és tot un miracle. El senyal que s’hauria de manifestar, ara i sempre, en la predicació de la paraula de Déu és la presència de l’Esperit Sant, de manera que la paraula esdevingui un poder regenerador per als qui l’escolten. Així és com Déu dona testimoni de la missió divina del seu Fill.Je 249.2
La incredulitat dels qui desitjaven que Jesús fes un senyal els havia endurit els cors de tal manera que no eren capaços de discernir la similitud del seu caràcter amb el de Déu. No volien veure que la seva missió era el compliment de les Escriptures. Amb la paràbola del ric i Llàtzer Jesús va dir als fariseus: «Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti”. Cap senyal que vingués del cel o de la terra els podria ser de profit.Je 249.3
Jesús «sospirà profundament» i, allu-nyant-se del grup de primmirats, va tornar a pujar a la barca amb els seus deixebles. Entristits i en silenci, van travessar altra vegada el llac. No obstant, no van tornar al lloc d’on havien vingut, sinó que van posar proa cap a Betsaida, prop d’on els cinc mil havien pogut menjar. Tan bon punt van arribar a l’altra riba, Jesús va dir: «Guardeu-vos del llevat dels fariseus i dels saduceus”.11 Des dels dies de Moisès, en temps de pasqua, els jueus tenien el costum d’eliminar de casa seva qualsevol rastre de llevat i se’ls havia ensenyat a considerar-lo com un símbol del pecat. I tanmateix, els deixebles no van arribar a copsar la idea que Jesús els volia transmetre.Je 249.4
Amb la partida sobtada de Magdala havien oblidat de prendre pa i només en tenien una peça. En aquestes circumstàncies van entendre que Crist els deia que no compressin pa ni als fariseus ni als saduceus. La seva manca de fe i de visió espiritual sovint els havia dut a concepcions semblantment errònies de les seves paraules. Ara Jesús els reprenia per pensar que, en aquell advertiment solemne, el qui n’havia alimentat milers amb uns quants peixos i uns pans d’ordi es referia només a l’aliment temporal. Hi havia el perill que el raonament astut dels fariseus i dels saduceus inoculés en els seus deixebles el ferment de la incredulitat i reflexionessin amb lleugeresa en les obres de Jesús.Je 249.5
Els deixebles tendien a pensar que el seu Mestre els hauria concedit el senyal al cel que demanaven. Creien que era perfectament capaç de fer-ho i que aquell senyal faria callar els seus enemics. No s’adonaven de la hipocresia d’aquella colla de primmirats.Je 250.1
Mesos més tard, mentre «la gent s’havia aglomerat a milers, fins al punt que es trepitjaven els uns als altres”, Jesús va repetir aquell ensenyament. «Començà a dir primer als seus deixebles: “Guardeu-vos del llevat dels fariseus, que és la hipocresia”». Je 250.2
Quan se’l mescla amb la farina, el llevat treballa de manera imperceptible. Transforma tota la massa fins que ha adoptat la seva naturalesa. Per això, si hom permet que la hipocresia niï en el cor, acabarà impregnant el caràcter i la vida. Crist era un exemple colpidor de la hipocresia dels fariseus i ja havia retret i denunciat la pràctica del corban, gràcies a la qual es podia ocultar la desatenció de les obligacions filials darrere d’una pretesa generositat envers el temple. Els doctors de la llei i els fariseus insinuaven principis enganyosos. Amagaven la veritable ten-dència de les seves doctrines i aprofitaven qualsevol ocasió per a instil·lar-los de manera artera en la ment dels seus oients. Quan ja havien sigut acceptats, aquells falsos principis treballaven com el llevat amb la farina. S’infiltraven en el caràcter i el transformaven. Aquests ensenyaments enganyosos impedien que les persones rebessin la paraula de Crist.Je 250.3
En l’actualitat, aquestes mateixes influències operen mitjançant les persones que miren d’explicar la llei de Déu de tal manera que es conformi a les seves pràctiques. No és un atac obert contra la llei, sinó que aventuren teories especulatives que en minen els principis. Les seves explicacions la priven de tota la força.Je 250.4
La hipocresia dels fariseus era producte de la seva recerca de l’autocomplaença. L’objectiu de les seves vides era l’autoglorificació. Això els va dur a pervertir i aplicar erròniament les Escriptures; de manera que es feren cecs als propòsits de la missió de Crist. Fins i tot els deixebles de Jesús eren en perill de covar aquell mal tan subtil. Els qui s’alineaven amb els seguidors de Jesús però no ho havien abandonat tot a fi de ser els seus deixebles, en gran mesura, eren sota la influència dels raonaments del fariseus. Sovint vacillaven entre la fe i la incredulitat; no discernien els tresors de saviesa que s’ocultaven en Crist. Fins els deixebles, malgrat que de forma externa ho havien deixat tot per Jesús, en el fons del cor no havien deixat de buscar grans coses per a ells mateixos. Era l’esperit que marcava la lluita per a esbrinar qui d’ells seria el més gran. I això mateix s’interposà entre ells i Crist i els feia considerar amb poca simpatia la seva missió d’abnegació, els feia difícil de comprendre el misteri de la redempció. Com el llevat que, si se li permet de completar la seva obra, és causa de corrupció i decadència, quan se l’acull, l’esperit de recerca del jo porta la degradació i la ruïna de l’ànima.Je 250.5
Avui dia, entre els seguidors de Nostre Senyor, com també en l’antigor, com n’està d’estès aquest pecat subtil i enganyós. Amb quanta freqüència el desig secret de l’exaltació del jo malmet el nostre servei a Crist i la comunió dels uns amb els altres. Amb quina rapidesa deixem via lliure als pensaments d’autocomplaença i a les ànsies d’aprovació humana! L’amor pel jo, el desig de trobar una manera de fer més fàcil que aquella que Déu a assenyalat ens porta a substituir els preceptes divins amb teories i tradicions humanes. L’advertiment de Crist va adreçat als seus deixebles: «Guardeu-vos del llevat dels fariseus!».Je 250.6
La religió de Crist és la sinceritat mateixa. El zel per la glòria de Déu és el motiu que implanta l’Esperit Sant. De tal manera que només l’efecte de l’obra de l’Esperit l’hi pot implantar. Només el poder de Déu pot desterrar la hipocresia i la recerca del jo. Aquest canvi és el senyal de la seva obra. Quan la fe que acceptem destrueixi l’egoisme i el fingiment, quan ens empenyi a cercar la glòria de Déu i no la nostra, podrem saber que és la correcta. El lema de la vida de Crist fou: «Pare, glorifica el teu nom”. Per tant, si som els seus seguidors, també ho serà de la nostra. Ell ens mana «viure tal com Jesús vivia». Només «sabem que coneixem Déu si guardem els seus manaments».Je 251.1