Capítol 60—La llei del nou regne
Aquest capítol està basat en Mateu 20: 20-28; Marc 10: 32-45; Lluc 18: 31-34.
S’acostava la Pasqua i, altra vegada, Jesús tenia la vista posada en Jerusalem. Al seu cor hi regnava la perfecta unitat amb la vo-luntat del Pare; de manera que, amb passos apressats, va emprendre el camí cap al lloc del sacrifici. Els deixebles, en canvi, es van veure aclaparats per un sentiment de misteri, de dubte i de por. El Salvador «els anava al davant i ells n’estaven astorats: els qui el seguiren tenien por».Je 338.1
Crist va tornar a cridar els dotze apart i amb més claredat que mai els va revelar que algú el trairia i que hauria de patir: «“Ara pugem a Jerusalem, i es complirà tot allò que els profetes van escriure del Fill de l’home: ‘serà posat en mans dels pagans, l’escarniran, l’insultaran, li escopiran, l’assotaran i el mataran; però el tercer dia ressuscitarà’”. Ells no van comprendre res d’això: el sentit d’aquell llenguatge els resultava amagat i no entenien què volia dir».Je 338.2
Que potser no havien proclamat arreu: «El regne del cel és a tocar»? Que potser Crist mateix no havia promès que molts s’asseurien amb Abraham, Isaac i Jacob al regne de Déu? Que potser no havia promès als qui ho havien abandonat tot per ell que rebrien cent vegades el que haguessin deixat enrere a més d’una part al seu regne? I que potser no havia promès de manera especial als dotze que hi tindrien una posició destacada de gran honorabilitat, que seurien en trons per a jutjar les dotze tribus d’Israel? Fins i tot aleshores els havia dit que s’havia d’acomplir tot el que els profetes havien escrit d’ell. Que potser els profetes no havien predit la glòria del regne del Messies? Amb totes aquestes cabòries, l’anunci que el traïrien, que el perseguirien i que el matarien els semblava fosc i vague. Estaven convençuts que, fossin quines fossin les dificultats que haguessin de sorgir, el regne era a punt de ser establert.Je 338.3
Joan, el fill de Zebedeu, havia sigut un dels primers dos deixebles que van seguir Jesús. Ell i el seu germà Jaume eren dels primers que ho havien deixat tot per a servir-lo. De bon grat, van deixar casa i amics per tal de poder ser amb ell. Havien caminat i parlat amb ell. Havien sigut amb ell en la privacitat domèstica i en les reunions públiques. Ell els havia dissipat les pors; els havia deslliurat dels perills, els havia alleujat els patiments, els havia consolat quan se sentien abatuts i els havia ensenyat amb paciència i tendresa fins a tal punt que semblava que tenien el cor vinculat al d’ell i, encesos per l’amor, desitjaven profundament ser els qui serien més a prop d’ell al seu regne. Sempre que se li presentava una oportunitat, Joan mirava de posar-se al costat del Salvador i Jaume anhelava rebre l’honor de gaudir una relació estreta amb ell.Je 338.4
La mare d’aquests dos deixebles també seguia Crist i l’havia servit generosament amb els seus propis recursos. El seu amor de mare i l’ambició per als seus fills la van empènyer a esperar que tindrien el lloc de més honor en aquell regne nou. Per això, els va encoratjar a fer algunes peticions.Je 339.1
Aleshores, mare i fills es van adreçar a Jesús i li van demanar que els concedís una petició que desitjaven de cor. «Jesús els preguntà: “Què voleu que faci per vosaltres?”» «Ella li respongué: “Mana que aquests dos fills meus seguin en el teu Regne l’un a la teva dreta i l’altre a la teva esquerra”». Je 339.2
Jesús els tracta amb tendresa i no censura l’egoisme de cercar la preeminència per damunt dels seus germans. Coneix el seu cor i sap com és de fort i profund el vincle que els lliga a ell. El seu amor no és només afecte humà. Tot i que la terrenalitat del canal humà l’ha corromput, flueix de la font del seu propi amor redemptor. No vol fer cap retret, sinó aprofundir-lo i purificar-lo. «Jesús, responent, digué: “No sabeu què us dema-neu. Podeu vosaltres beure el càlze que jo he de beure? I ser batejats amb el baptisme amb què jo soc batejat?». Aleshores ells recorden les seves paraules misterioses que assenyalaven al judici i al sofriment i, no obstant, responen decidits: «Sí, que podem». Per a ells l’honor més gran era provar la seva lleialtat al Senyor compartint amb ell tot el que li hagués de passar.Je 339.3
«Prou que beureu la copa que jo beuré i sereu batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat», va respondre. Davant d’ell, en lloc d’un tron, hi veia una creu i a dreta i esquerra, sengles malfactors. Joan i Jaume haurien de compartir el patiment amb el Mestre: Un seria el primer dels dos germans a morir i ho faria a espasa; l’altre hauria de patir molt més temps les proves, el rebuig i la persecució.Je 339.4
I va afegir: «Seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no soc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui ha estat preparat». En el regne de Déu, la posició no s’obté per favoritismes. No es guanya fent mèrits, ni se la rep per una concessió arbitrària: és el resultat del caràcter. La corona i el tron no són símbols d’una condició atesa per progressió en un escalafó, són el senyal de la conquesta del jo mitjançant nostre Senyor Jesucrist.Je 339.5
Molt de temps després, quan Joan era en sintonia amb Crist perquè havia compartit amb ell el sofriment, el Senyor li va revelar quina és la condició per a ser a prop d’ell en el seu regne: «Al qui surti vencedor, li concediré d’asseure’s amb mi en el meu tron, tal com jo, que he vençut, m’he assegut amb el meu Pare en el seu tron”. I també: «Al qui surti vencedor, jo el faré columna en el temple del meu Déu, i ja no se’n mourà mai més. Gravaré en ell el nom del meu Déu i el nom de la ciutat del meu Déu, la nova Jerusalem que baixa del cel venint del meu Déu, i també el meu nom nou». Per això, l’apòstol Pau va escriure: «Pel que fa a mi, ja estic a punt d’oferir la meva vida com una libació; ha arribat l’hora de la meva partença. He lliurat un bon combat, he acabat la cursa, he conservat la fe. I des d’ara tinc reservada la corona de la justícia que el darrer dia em donarà el Senyor, jutge just; i no tan sols a mi, sinó a tots els qui hauran esperat amb amor la seva manifestació”. Je 339.6
Qui ocupi el lloc més proper a Crist serà qui, a la terra, haurà begut amb més decisió l’esperit del seu amor abnegat, un amor que «és pacient, és bondadós; [...] no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni interessat, no s’irrita ni es venja», un amor que empeny els deixebles com va empènyer el Senyor a donar-ho tot, a viure i treballar i sacrificar-se -fins a la mort, si calper la salvació de la humanitat. Aquest esperit es va manifestar en la vida de Pau, que va dir: «Confio vivament i espero que en res no quedaré confós; més encara, estic del tot segur que, ara com sempre, el Crist serà glorificat en el meu cos, tant si en surto amb vida com si haig de morir. Perquè per a mi, viure és Crist, i morir m’és un guany”. És a dir, guanyar Crist; perquè la mort faria que es manifestés la seva gràcia i reuniria les ànimes al seu voltant.Je 340.1
Quan els altres deu van sentir la petició de Jaume i Joan, es van disgustar molt. Tots ells desitjaven el mateix: el lloc de més honor al regne. Els va molestar que aquells dos deixebles haguessin d’obtenir tal avantatge.Je 340.2
Altra vegada, semblava que la disputa sobre qui havia de ser el més gran era a punt d’esclatar. Aleshores, «Jesús els cridà i els digué: “Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci l’esclau de tots».Je 340.3
En els regnes del món, la posició va acompanyada de l’engrandiment del jo. Se suposa que les persones existeixen en benefici de les classes governants. La influència, la riquesa i l’educació són mitjans d’obtenir el control de les masses per tal que serveixin els líders. Les classes més altes són les que han de pensar, decidir, gaudir i governar. Les més baixes han d’obeir i servir. La religió, com la resta de coses, hi és una qüestió d’au-toritat. S’espera que les persones creguin i la practiquin tal com els seus superiors han decidit que han de creure i l’han de practicar. El dret de l’ésser humà, en tant que ésser humà, de pensar i actuar per ell mateix no hi està reconegut de cap manera.Je 340.4
Crist estava fundant un regne basant-lo en uns principis diferents. No cridava els homes i les dones a exercir l’autoritat, sinó a servir, que els forts suportessin les malalties dels més febles. El poder, la posició, els talents i l’educació posen qui els posseeix sota la càrrega de l’obligació de servir els seus semblants. Les paraules: «Tot això és en bé vostre» van adreçades fins al més humil dels deixebles de Crist.Je 340.5
«El Fill de l’Home no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per a molts”. En tots els sentits, Crist tenia cura dels seus deixebles, en suportava les càrregues. Compartia la seva pobresa, practicava l’abnegació per ells, els anava al davant a fi de fer més suportables els llocs difícils i, aviat, consumaria la seva obra a la terra lliurant la seva pròpia vida. El principi en què Crist es basava per a actuar és el ma-teix que ha d’empènyer els membres de l’església, que és el seu cos. L’amor és la base i el pla de la salvació. En el regne de Crist, els qui segueixen l’exemple que ens va donar i es comporten com a pastors del seu ramat són els més grans.Je 340.6
Pau, amb les seves paraules, ens revela la veritable dignitat de la vida cristiana: «Jo, que no era esclau de ningú, m’he fet esclau de tots per a guanyar-ne tants com pugui». I afegeix: «Feu com jo, que procuro de complaure’ls tots en tot, no cercant el meu propi bé, sinó el bé de tots, perquè se salvin».Je 340.7
En tot el que té a veure amb la consciència, l’ànima s’ha de lliurar a Déu de forma completa i sense lligams. Ningú ha de controlar el pensament de ningú altre ni opinar per ningú altre ni, encara menys, dir-li què ha de fer. Déu atorga a totes les ànimes la llibertat de pensar per elles mateixes i de seguir les seves pròpies conviccions. «Per tant, cada un de nosaltres haurà de donar compte a Déu de si mateix”. Ningú té el dret d’immiscir-se en els afers d’algú altre. En totes les qüestions en què intervenen els principis, «que cadascú actuï d’acord amb les seves conviccions”. Al regne de Crist no hi ha dominació senyorial, ni accions forçades. Els àngels no baixen a la terra per a governar i a exigir homenatge, sinó que venen en condició de missatgers de misericòrdia a fi de cooperar amb els éssers humans en la tasca d’aixecar la humanitat.Je 341.1
Els principis dels ensenyaments del Salvador, i les seves mateixes paraules, amb tota la seva bellesa, van romandre en la memòria dels seus deixebles estimats. Quan ja era a les darreries de la seva vida, Joan va donar aquest testimoni a les esglésies: «El missatge que heu sentit des del principi és aquest: que ens estimem els uns als altres. [...] Hem conegut l’amor pel fet que Jesucrist ha donat la seva vida per nosaltres. Per això, també nosaltres hem de donar la vida pels germans».Je 341.2
Aquest era l’esperit que impregnava l’església primitiva. Després que l’Esperit Sant fou vessat, «la multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots. Amb gran poder els apòstols donaven testimoni de la resurrecció de Jesús, el Senyor, i la gràcia abundosa de Déu actuava en ells. Ningú d’entre ells no vivia en la indigència, perquè tots els qui eren propietaris de terres o de cases les venien, portaven el producte de la venda, i el dipositaven als peus dels apòstols”. Je 341.3