Capítol 10—«La veu d’un que clama en el desert”
Aquest capítol està basat en Lluc 1: 5-21, 57-80; Lluc 3: 1-18; Mateu 3: 1-12 i Marc 1: 1-18.
El precursor de Crist va sorgir d’enmig dels fidels d’Israel que havien esperat durant molt de temps la vinguda del Messies. Zacaries, un sacerdot que ja era vell, i la seva esposa Elisabet eren «justos davant de Déu” i la llum de la fe va brillar en les seves vides tranquil·les i santes com una estrella enmig de la tenebra d’aquell temps de maldat. Aquella parella pietosa va rebre la promesa d’un fill que aniria «davant del Senyor a preparar els seus camins». Je 43.1
Zacaries vivia a la «muntanya, en un poble de Judà», però havia pujat a Jerusalem per a servir al temple durant una setmana, segons estava estipulat que ho fessin dos cops l’any els sacerdots de cada torn. «Un dia, mentre Zacaries era al temple oficiant davant de Déu amb els del seu torn, segons el ritual dels sacerdots, li tocà per sorteig d’entrar al santuari del Senyor a oferir l’encens». Je 43.2
Estava al lloc sant del santuari, dret da-vant de l’altar d’or. el fum de l’encens amb les oracions d’Israel pujava davant Déu. De sobte va sentir una presència divina. Un àngel del Senyor se li va aparèixer «a la dreta de l’altar de l’encens». La posició de l’àngel era un senyal favorable, però Zacaries no se’n va adonar. Durant molts anys, havia pregat que vingués el Redemptor i el cel havia enviat el seu missatger per anunciar-li que les seves pregàries havien rebut una resposta, però la misericòrdia de Déu era massa gran perquè ell ho cregués. Estava aterrit i se sentia condemnat.Je 43.3
No obstant, la salutació fou una promesa joiosa: «No tinguis por, Zacaries: la teva súplica ha estat escoltada. Elisabet, la teva muller, et donarà un fill, i li posaràs el nom de Joan. En tindràs una gran joia, i molts s’alegraran del seu naixement. Serà gran als ulls del Senyor; no beurà vi ni altres begudes alcohòliques i quedarà ple de l’Esperit Sant [...]. Farà que molts israelites tornin cap al Senyor, el seu Déu. Anirà al davant del Senyor amb l’esperit i el poder d’Elies: farà que els pares es reconciliïn de cor amb els fills i portarà els rebels a la saviesa dels justos. Així prepararà per al Senyor un poble ben disposat. Zacaries preguntà a l’àngel: “Com puc saber que serà així? Jo ja soc vell i la meva dona també és d’edat avançada”». Je 43.4
Zacaries sabia prou bé que Abraham, quan ja era vell, rebé de Déu el do d’un fill perquè havia cregut que era fidel a les seves promeses. Malgrat tot, l’ancià sacerdot va pensar en les febleses de la humanitat i va perdre de vista que Déu compleix sempre les seves promeses. Heus aquí un bon contrast entre la seva incredulitat i la dolça, gairebé infantil, fe de Maria, la donzella de Natzaret que, a l’extraordinari anunci de l’àngel, va respondre: «Soc la serventa del Senyor: que es compleixi en mi la teva paraula». Je 44.1
Com el del fill d’Abraham i el del fill de Maria, el naixement del fill de Zacaries havia d’ensenyar una gran veritat espiritual, una veritat que ens costa molt d’aprendre i molt poc d’oblidar. Per nosaltres mateixos, som incapaços de fer res de bo; però les ànimes submises i fidels veuen com el poder de Déu arriba allà on no arriben les forces humanes. El nen promès era un do que s’obtenia per la fe; i per la fe nosaltres obtenim la vida espiritual que ens capacita per a fer obres de justícia.Je 44.2
A la pregunta de Zacaries, l’àngel res-pongué: «Jo soc Gabriel i m’estic a la presència de Déu. És ell qui m’ha enviat a parlar-te i a anunciar-te aquestes bones noves». Cinc segles enrere, Gabriel havia fet saber a Daniel el període de temps que s’estendria entre ell i la vinguda de Crist. Conèixer que aquell temps era a punt d’esgotar-se havia empès Zacaries a pregar per l’adveniment del Messies. Ara, el mateix missatger que havia vingut a donar la profecia era al seu davant per a anunciar-ne el compliment.Je 44.3
Les paraules de Gabriel, «Jo soc Gabriel i m’estic a la presència de Déu”, demostren que la seva és una posició molt honorable a la cort celestial. Quan visità Daniel per donar-li el missatge, digué: «Contra aquells, tan sols n’hi ha un que em sostingui: és Miquel, el vostre àngel”. A l’Apocalipsi, el Salvador diu de Gabriel: «Jesucrist envià el seu àngel per comunicar-la [la seva revelació] a Joan, el seu servent”. I l’àngel declarà a Joan: «Jo no soc més que un servent de Déu, com tu i com els teus germans els profetes». Vet aquí una gran pensada: que l’àngel que en honors segueix immediatament el Fill de Déu sigui l’escollit per a revelar els propòsits de Déu als homes pecadors.Je 44.4
Zacaries va expressar els seus dubtes al respecte de les paraules de l’àngel. Per tant, no pronunciaria un sol mot fins que es complissin. L’àngel digué: «Ara quedaràs mut [...] fins al dia que passi tot això: tu no has cregut les meves paraules, però al seu temps es compliran”. En aquell ofici, el sacerdot tenia el deure de pregar pel perdó dels pecats públics i nacionals, així com per la vinguda del Messies. No obstant, quan Zacaries va provar de fer-ho, no va poder pronunciar un sol mot.Je 44.5
Quan va sortir per a beneir el poble, «se’ls adreçava només amb senyes, perquè continuava estant mut». Havien esperat molt de temps i ja començaven a témer que no hagués sucumbit al judici de Déu. Quan va sortir del lloc sant, però, el rostre li brillava amb la glòria de Déu «i comprengueren que mentre era al santuari havia tingut una visió». Zacaries els comunicà el que havia vist i sentit i, «quan es van acabar els dies del seu servei sacerdotal, [...] se’n tornà a casa seva”. Je 44.6
Poc temps després que hagué nascut el fill promès, «se li destravà la llengua i co-mença a parlar beneint Déu. Un gran respecte s’apoderà de tots els veïns. La gent parlava d’aquestes coses per tota la muntanya de Judea, i tothom qui ho sentia ho guardava en el seu cor i es preguntava: “Què serà aquest infant?”». Tots aquests esdeveniments atreien l’atenció cap a la vinguda del Messies, el camí del qual havia de preparar Joan.Je 44.7
L’Esperit Sant es posà damunt Zacaries i va profetitzar la missió del seu fill amb aquestes hermoses paraules:Je 45.1
«A tu, infant, et diran profeta de l’Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins; faràs saber al poble que li ve la salvació, que li són perdonats els seus pecats. Per l’amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà el sol naixent que ve del cel, per a il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau”. Je 45.2
«L’infant creixia i s’enfortia en l’Esperit, i va viure al desert fins al dia que es manifestà a Israel”. Abans del naixement de Joan, l’àngel havia dit: «Serà gran als ulls del Senyor; no beurà vi ni altres begudes alcohòliques i quedarà ple de l’Esperit Sant». Déu havia cridat el fill de Zacaries per a una gran missió, la més gran que mai s’hagi encomanat a un ésser humà. Per a complir-la, Déu havia de treballar amb ell. Per això, l’Esperit de Déu estaria amb ell si acceptava que l’àngel l’instruís.Je 45.3
Joan havia de ser el missatger de Jehovà que duria la llum de Déu als homes. Ha-via de redreçar els seus pensaments alhora que gravava en ells la santedat dels requeriments de Déu i la necessitat de la seva justícia perfecta. Un missatger com aquell havia de ser sant; havia de ser un temple on hi habités l’Esperit de Déu. Per tal de poder complir la seva missió, li calia una constitució física sana i gaudir d’una ment i un esperit forts. Per tant, era necessari que aprengués a controlar els apetits i les passions. Havia de ser capaç de sotmetre totes les seves facultats de tal manera que pogués mantenir-se ferm entre els homes sense que les circumstàncies l’arribessin a fer trontollar, com les roques de les muntanyes del desert.Je 45.4
En aquell temps, l’ànsia de riquesa i el gust pel luxe i l’ostentació eren generals. Els plaers sensuals, el menjar i el beure eren causa de degeneració i malalties físiques, de manera que la percepció espiritual quedava enfosquida i es reduïa la sensibilitat al pecat. Joan havia de ser un reformador. La seva vida sense excessos i el seu vestit senzill havien de ser una reprensió als abusos de la seva època. Per això, les instruccions que van rebre els pares de Joan eren una lliçó de temperança que donava un àngel que venia di-rectament del tron celestial.Je 45.5
La infantesa i la joventut són els perío-des de la vida en què el caràcter és més malleable. És el moment en què s’ha d’adquirir la força de l’autocontrol. Els resultats de les influències que exerceix la família són eterns. Més que cap altra qualitat natural, els hàbits que s’estableixen durant els primers anys de la vida són decisius per a saber si un hom sortirà victoriós de la batalla de la vida o, al contrari, hi caurà vençut. La joventut és el moment de la sembra. Determina el caràcter de la collita, per a aquesta vida i per a la venidora.Je 45.6
Com a profeta, Joan faria que els pares es reconciliessin amb els fills i portaria els rebels a la saviesa dels justos per a preparar un poble disposat per al Senyor. Pel fet d’haver de preparar els camins de Crist en el seu primer adveniment representava els que ara han de preparar la segona vinguda del Senyor. El món és ara presa de l’autoindulgència. Els errors i les fabulacions són el pa de cada dia. Les trampes que Satanàs para per a destruir les ànimes es multipliquen. Tothom qui vulgui perfeccionar la santedat i el temor de Déu haurà d’aprendre lliçons de temperança i autocontrol. Cal sotmetre els apetits i les passions a les facultats més elevades de la ment. L’autodisciplina és essencial per a la força mental i la reflexió espiritual que ens capacitaran per a entendre i posar en pràctica les santes veritats de la Paraula de Déu. Per això la temperança té un lloc en l’obra de prepara-ció per a la segona vinguda de Crist.Je 45.7
Segons l’ordre natural de les coses, el fill de Zacaries hauria sigut educat per al sacerdoci. Però la formació de les escoles rabíniques l’hauria incapacitat per a l’obra que li havia de ser encomanada. Déu no el va enviar als mestres de teologia perquè aprengués com interpretar les escriptures. El va cridar al desert per tal que aprengués de la naturalesa i del Déu de la naturalesa.Je 46.1
Casa seva era en una regió solitària, en-mig de turons erms, barrancs escarpats i coves rocalloses. Va escollir abandonar els plaers i els luxes de la vida per la severa disciplina del desert, on l’entorn afavoria els hàbits senzills i abnegats. A recer de qualsevol clam del món que el pogués interrompre, hi podria estudiar les lliçons que li ensenyarien la natura, la revelació i la Providència. Joan havia sentit molt sovint que els seus pares temerosos de Déu li repetien les paraules de l’àngel. Des que encara era un nen sempre havia tingut al davant la missió que li havia sigut encomanada i havia acceptat l’encàrrec. Per a ell, la solitud del desert era una agradable via d’escapatòria d’una societat en què la sospita, la incredulitat i la impuresa havien esdevingut un fet quotidià que tot ho impregnava. Desconfiava de les seves pròpies forces per a resistir la temptació y evitava constantment el contacte amb el pe-cat, no fos cas que arribés a perdre el sentit de la seva extrema perillositat.Je 46.2
Des del seu naixement va ser declarat nazireu, dedicat a Déu; per la qual cosa va fer un vot de consagració a perpetuïtat, per tota la seva vida. Vestia a l’estil dels antics profetes, amb una túnica de pèl de camell lligada amb un cinturó de cuir. Menjava «llagostes i mel boscana” que recollia al desert. La seva beguda era l’aigua clara dels rierols.Je 46.3
No obstant, la vida de Joan no era ociosa. Tampoc vivia reclòs com un asceta egoista que s’aïlla de la resta del món. De tant en tant sortia i es barrejava amb els altres, observant interessat el que passava al món. Des del seu retir tranquil, mirava com es desenvolupaven els fets. L’Esperit diví il·luminava la seva visió i estudiava el caràcter de les persones per tal de poder trobar la manera d’accedir als seus cors amb el missatge del cel. Suportava el pes de la seva missió en solitari, meditant i pregant, mentre mirava de cenyir l’ànima per a la tasca vital que se li presentava.Je 46.4
Tot i viure al desert, no estava lliure de temptacions. En la mesura del que era possible, havia tancat qualsevol avinguda per on Satanàs pogués entrar, però el temptador no deixava d’assetjar-lo. No obstant, les seves percepcions espirituals eren clares i havia desenvolupat un caràcter ferm i decidit que, amb l’ajuda de l’esperit Sant, el capacitava per detectar les envestides de Satanàs i oposar resistència al seu poder.Je 46.5
Al desert, Joan hi trobà el seu santuari i la seva escola. Com a Moisès enmig de les muntanyes de Madian, la presència de Déu el recloïa i l’envoltaven les evidencies del seu poder. A diferència del gran líder d’Israel, no va tenir la sort de viure enmig la majestuosa solitud de les muntanyes de Madian, sinó que al seu davant s’estenien els cims de Moab, a l’altra banda del Jordà, que li parlaven d’Aquell qui havia alçat les muntanyes i les havia cenyit amb força. L’aspecte tenebrós i terrible de la natura d’aquell desert que era casa seva descrivia de manera viva la condició en què es trobava Israel. La vinya fèrtil del Senyor s’havia convertit en un erm desolat. Però, per damunt del desert, el cel es mostrava brillant i ple de bellesa. L’iris de la promesa travessava els núvols que, foscos, es congriaven en la tempesta. Per això, la glòria del regne promès del Messies resplendia per damunt de la degradació d’Israel. L’iris de la misericòrdia del pacte dissipava els núvols de l’ira.Je 46.6
Sol en el silenci de la nit, llegia la pro-mesa que Déu havia fet a Abraham segons la qual la seva descendència seria innumerable com les estrelles. Mentre daurava els cims de Moab, la llum de l’alba li parlava d’Aquell que seria «lluminós com l’albada, com el sol que despunta a l’horitzó; [. ] una albada sense núvols». Així mateix, al punt de migdia veia l’esplendor de la seva manifestació, quan «apareixerà la glòria del Senyor, i tothom veurà alhora que el Senyor mateix ha parlat».Je 47.1
Amb un esperit exultant i alhora commòs, buscava en els rotlles profètics les revelacions sobre la vinguda del Messies, la descendència promesa que havia d’esclafar el cap de la serp; Siló, “el pacificador”, que havia d’aparèixer abans que el tron de David quedés desert. Havia arribat el moment. El palau de Sió estava ocupat per un governant romà. Segons la paraula certa del Senyor, Crist ja havia nascut.Je 47.2
Dia i nit estudiava les extasiades descripcions que Isaïes fa del Messies: el rebrot nascut de la soca de Jessè, un Rei que regna amb justícia, que «sentencia amb rectitud a favor dels pobres», que és «un abric contra el vent, [...] com ‘ombra d’un penyal en terres àrides», Israel ja no s’haurà de sentir mai més el nom d’‘Abandonada’ ni la seva terra anomenada ‘Solitària’, sinó que el Senyor el cridarà dient-li ‘El meu delit’ i a la terra, ‘Maridada’. La visió gloriosa omplia el cor de l’exiliat solitari.Je 47.3
Mirant la bellesa del Rei s’oblidava d’ell mateix. Volia que Israel fos alliberat dels seus enemics, però la vinguda d’un Rei de justícia i la declaració d’Israel com a nació santa eren el gran objectiu de la seva esperança. Per això creia que es compliria la promesa que fou donada en el seu naixement:Je 47.4
«S’ha recordat de l’aliança santa que jurà al nostre pare Abraham, prometent de concedir-nos que, sense por, lliures dels enemics, li donem culte, amb santedat i justícia, tota la vida». Je 47.5
Veia el seu poble enganyat, satisfet d’ell mateix i adormit en el pecat. Anhelava conduir-lo a una vida més santa. El missatge que Déu li havia donat estava destinat a deixondir-los de la seva letargia i fer que tremolessin a causa de la seva gran maldat. Per tal que la llavor de l’evangeli pugui arrelar-hi, cal llaurar el camp del cor. Abans que poguessin buscar la salvació de Jesús, s’havien de despertar i adonar-se del perill mortal en què havien caigut a causa de les ferides del pecat.Je 47.6
Déu no envia missatgers perquè adulin el pecador. Cap missatge dels que envia acarona l’impiu ni el fa caure en una falsa seguretat de conseqüències fatals. Posa pesades càrregues sobre la consciència del malfactor i li travessa l’ànima amb dards de culpabilitat. Els àngels que ministren presenten davant d’ell els terribles judicis de Déu per tal d’aprofundir el sentit de necessitat i arrencar el clam: «Què he de fer per a salvar-me?» Aleshores, la mà que havia regirat la pols aixeca el penitent. La veu que havia blasmat el pecat i avergonyit l’orgull i l’ambició demana amb tendra compassió: «Què vols que faci per tu?» Je 47.7
Quan Joan va començar el seu ministeri, la nació era víctima de convulsions i la insatisfacció atiava la revolució. Quan Arquelau fou destituït, Judea va quedar sota el control directe de Roma. La tirania i l’extorsió a què la sotmetien els governadors romans, junta-ment amb els seus esforços per a introduir-hi els costums i els símbols pagans, alimentaven les revoltes que eren ofegades amb la sang dels més valents d’Israel. Tot això atiava l’odi nacional contra Roma i augmentava les ànsies d’alliberament del seu poder.Je 48.1
Enmig de la discòrdia i la lluita es va sentir una veu que venia del desert, una veu sorprenent i severa, però alhora plena d’esperança: «Convertiu-vos, que el regne del cel és a prop”. Commovia el poble amb un poder nou i estrany. Els profetes havien predit la vinguda de Crist com un esdeveniment que pertanyia a un futur llunyà, però ell anunciava que era a tocar. L’aspecte singular de Joan feia recular la ment dels qui l’escoltaven als antics vidents. Les seves maneres i indumentària recordaven les del profeta Elies. Amb l’esperit i el poder d’aquell profeta denunciava la corrupció nacional i condemnava l’imperi dels pecats. Les seves paraules eren clares, directes i convincents. Molts creien que era un profeta que havia ressuscitat d’entre els morts. Tota la nació estava commoguda i les multituds acudien en massa al desert.Je 48.2
Joan proclamava la vinguda del Messies i cridava el poble al penediment. com a símbol de purificació del pecat, els batejava submergint-los en l’aigua del Jordà. Així, amb una lliçó pràctica, declarava que el pecat havia corromput aquells que es declaraven el poble escollit de Déu i que, si no purificaven el cor i la vida, no tindrien part en el regne del Messies.Je 48.3
Els prínceps, els rabins, els soldats, els publicans i els pagesos acudien a escoltar el profeta. Durant un temps, el solemne advertiment de Déu els va alarmar. Molts es van convertir i van rebre el baptisme. Persones de totes les classes socials, mogudes pel desig de participar en el regne que anunciava, se sotmeteren al requeriment del baptista.Je 48.4
Molts escribes i fariseus confessaven els seus pecats i demanaven que els bategés. S’havien exaltat declarant-se millors que la resta de mortals i havien induït el poble a tenir una elevada opinió de la seva falsa pietat. Ara les culpes secretes de la seva vida quedaven al descobert. Però l’Esperit Sant havia revelat a Joan que molts d’aquests homes no tenien una convicció de pecat real. Eren uns oportunistes. Esperaven que, per a ser amics del profeta, el Príncep que havia de venir els afavoriria. Per això pensaven que, després de rebre el baptisme de mans d’aquell mestre jove i popular, la seva influència sobre el poble seria encara més forta.Je 48.5
Joan els sortia al pas amb una pregunta mordaç: «Cria d’escurçons, qui us ha dit que us escapareu del judici que s’acosta? Doneu els fruits que demana la conversió, i no comenceu a dir-vos que teniu Abraham per pare; us asseguro que Déu pot fer sortir fills a Abraham fins i tot d’aquestes pedres”. Je 48.6
Els jueus havien interpretat malament la promesa de Déu segons la qual Israel gaudiria del seu favor etern: «Això diu el Senyor, que ha posat el sol perquè il·lumini el dia, i ha fixat el curs de la lluna i els estels perquè il·luminin la nit, que agita la mar i fa bramular les onades, i que té per nom “Senyor de l’univers”: “Si un dia les lleis que he fixat per a tots ells arribaven a esborrar-se de davant meu, només llavors el llinatge d’Israel deixarà de ser la nació que sempre tinc al davant. Ho dic jo, el Senyor”. Això diu el Senyor: “Si algú arribés a amidar l’alçada del cel i pogués escorcollar els fonaments pregons de la terra, tan sols aleshores jo seria capaç de rebutjar tot el llinatge d’Israel, per tot el que ha fet. Ho dic jo, el Senyor”». Els jueus tenien la seva descendència natural d’Abraham com la font del seu dret a reclamar aquesta promesa. Però havien passat per alt les condicions que Déu havia establert. Abans de donar la promesa, havia dit: «Posaré la meva llei en el seu interior, l’escriuré en el seu cor. Llavors jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble. Ho dic jo, el Senyor. Ja no caldrà que s’instrueixin l’un a l’altre dient: “Coneixeu qui és el Senyor”, perquè des del més petit fins al més gran, tots em coneixeran. Perdonaré la seva culpa, no em recordaré més del seu pecat. Ho dic jo, el Senyor”. Je 48.7
El poble que du escrita la seva llei al cor té assegurada la benvolença de Déu. Són un amb ell. Però els jueus se n’havien separat. Per causa dels seus pecats, patien les conseqüències dels seus judicis. Per això es veien sotmesos a una nació pagana. La transgressió havia enfosquit la seva ment de manera que excusaven els seus pecats adduint que, en el passat, Déu els havia afavorit molt. Es vantaven de ser millors que els altres i es creien posseïdors de les seves benediccions.Je 49.1
Tot això «va ser escrit per advertir-nos a nosaltres, que ja ens trobem a la fi dels temps». Massa sovint malinterpretem les benediccions de Déu i ens vantem de gaudir del seu favor per compte d’alguna bondat nostra. Fem servir els seus dons per a sentir-nos encara més satisfets de nosaltres mateixos i endurir el cor amb la incredulitat i el pecat.Je 49.2
Joan declarava als mestres d’Israel que el seu orgull, la seva vanitat i la seva crueltat demostraven que eren una generació d’es curçons, una maledicció mortal per al poble en lloc de ser els fills de l’obedient i just Abraham. Segons la llum que havien rebut de Déu encara eren pitjors que els pagans, que consideraven tan inferiors. S’havien oblidat de la roca d’on havien sigut tallats i de la pedrera d’on havien sigut arrencats. Déu no depenia d’ells per complir els seus propòsits. Així com havia cridat Abraham d’un poble idòlatra, també podia cridar-ne d’altres al seu servei. Podria ben ser que els seus cors sem-blessin tan inermes com les pedres del de-sert, però el seu Esperit podia moure’ls a fer la seva voluntat i rebre el compliment de la seva promesa.Je 49.3
I continuava: «Ara la destral ja és ran de la soca dels arbres, i tot arbre que no dona fruit és tallat i llençat al foc». No és pel nom, sinó pel fruit, que es valora un arbre. Si el fruit no té cap valor, el nom no pot salvar l’arbre de la destrucció. Joan declarava als jueus que la seva posició davant de Déu es decidiria pel seu caràcter i la seva vida. Les declaracions no tenien cap valor. Si la vida i el caràcter no estaven en harmonia amb la llei de Déu, no serien el seu poble.Je 49.4
Les seves paraules interrogaven el cor i convencien tots els qui l’escoltaven. «La gent li preguntava: “Així, doncs, què hem de fer?” Ell els responia: “Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi”. També retreia als publicans la seva injustícia i als soldats la seva violència.Je 49.5
Tots els qui esdevenien súbdits del regne de Crist, deia, havien de donar senyals clars de fe i penediment. L’amabilitat, l’honestedat i la fidelitat havien de dominar la seva vida. havien de servir els necessitats i portar ofrenes a Déu. havien de protegir l’indefens i ser un exemple de virtut i compassió. Només així els seguidors de Crist podran mostrar el poder transformador de l’Esperit Sant. La justícia, la misericòrdia i l’amor de Déu s’han de veure en la vida quotidiana. Altrament, no són més que fullaraca que es llença al foc.Je 49.6
«Jo us batejo amb aigua”, deia, «perquè us convertiu; però el qui ve després de mi és més fort que jo, i jo no soc digne de portar-li les sandàlies: ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc». El profeta Isaïes havia declarat que el Senyor purificaria les iniquitats del seu poble «amb una ventada ardent de justícia». La paraula del Senyor adreçada a Israel era: «Descarregaré la mà contra tu, Jerusalem; eliminaré les teves escòries, com fonen la plata per refinar-la”. Sigui on sigui, per al pecat, «el nostre Déu és un foc que devora». Tothom qui se sotmet al seu poder veu com l’Esperit de Déu consumeix el pecat. Però si cedeixen al pecat, els homes s’hi identifiquen. Aleshores, la glòria de Déu, que destrueix el pecat, també els destruirà a ells. Jacob, després d’haver passat una nit lluitant amb l’àngel, va exclamar: «He vist Déu cara a cara i n’he sortit amb vida». Jacob era culpable d’haver comès un gran pecat contra el seu germà Esaú, però se n’havia penedit. La seva transgressió havia sigut perdonada i el seu pecat eliminat. Per tant, podia sortir indemne de la revelació de la presència de Déu. Però sempre que els homes s’han pre-sentat davant de Déu mentre acaricien intencionadament el pecat han sigut destruïts. En el segon adveniment de Crist els malvats seran consumits «amb l’alè de la seva boca» i els aniquilarà «amb l’esclat de la seva vinguda”. La llum de la glòria de Déu, que atorga vida als justos, destrueix els malvats.Je 50.1
En l’època de Joan el Baptista Crist era a punt d’aparèixer com el qui havia de revelar el veritable caràcter de Déu. La seva sola presència manifestaria el pecat dels homes. Només podrien entrar en comunió amb ell si estaven disposats a ser purificats del pecat. Només els de cor pur podien estar en la seva presència.Je 50.2
Per això el Baptista declarava el missatge de Déu a Israel. Molts van rebre de grat les seves instruccions. Molts ho van sacrificar tot per tal d’obeir. Les multituds seguien aquell nou mestre que anava d’un lloc a l’altre i no pocs tenien l’esperança que fos el Messies. Però Joan, que veia que el poble el seguia, no deixava passar cap oportunitat d’orientar la seva fe a Aquell que havia de venir. Je 50.3