Capítol 87—«Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare”
Aquest capítol està basat en Lluc 24: 50-53; Fets 1: 9-12.
Ha arribat l’hora que Crist ascendeixi al tron del seu Pare. És a punt de tornar als atris celestials com a Vencedor diví, amb els trofeus de la victòria. Abans de morir havia dit al seu Pare: «Jo t’he glorificat a la terra, duent a terme l’obra que m’havies encomanat». Després d’haver ressuscitat s’ha entretingut un temps a la terra a fi que els deixebles puguin acostumar-se al seu cos ressuscitat i glorificat. Ara és a punt de marxar. Ha demostrat que és el Salvador vivent i els deixebles ja no l’associen a la tomba; poden pensar en ell glorificat davant de tot l’univers.Je 521.1
Per a ascendir, Jesús ha escollit un lloc que, mentre era amb ells, sovint havia santificat amb la seva presència. No és la muntanya de Sió, on hi ha la ciutat de David; tampoc és el mont Mòria, coronat pel temple. Cap dels dos rebrà aquest honor. I és que allà Crist va ser objecte de burles i del rebuig del poble. Allà, les onades de misericòrdia, que tornaven una vegada i una altra amb la forma d’una marea d’amor, s’havien estavellat contra uns cors més durs que la roca. Des d’allà, fatigat i afeixugat, Jesús anava a cercar repòs i alleujament a la Muntanya de les Oliveres. Així com la santa Xequinà s’havia posat damunt de la muntanya de llevant com si detestés deixar enrere la ciutat escollida quan va abandonar el primer temple, Crist és a l’Olivet amb el cor ple d’anhel i mirant Jerusalem. Les seves pregàries i les seves llàgrimes n’ha-vien consagrat les arbredes i els corriols. La seva falda havia retrunyit amb els crits de triomf de la multitud que l’havia proclamat rei. Als seus pendents havia trobat Llàtzer, que li havia ofert casa seva a Betània perquè hi fes estada. Havia pregat i agonitzat tot sol a l’hort de Getsemaní, que és al peu. Aquesta és la muntanya des d’on ascendirà al cel i, quan torni, el seu cim serà el lloc on es posaran els seus peus i s’alçarà dret damunt de l’Olivet no com a un home fet al dolor, sinó com a Rei triomfant mentre els al·leluies hebreus es confondran amb els hosannes gentils i les veus de tots els redimits l’aclamaran dient: «Coroneu-lo Rei de totes les coses!»Je 521.2
Jesús va a la muntanya acompanyat dels onze deixebles. Quan travessen la porta de Jerusalem molts ulls estranyats es miren el grupet encapçalat per Algú que, fa poques setmanes, les autoritats havien condemnat i crucificat. Els deixebles no saben que aquest serà l’últim encontre amb el Mestre. Jesús conversa amb ells i els repeteix les instruccions que els ha donat. Quan són prop de Getsemaní fa una pausa. Vol que recordin les lliçons que els va donar la nit de la gran agonia. Torna a mirar el cep amb què llavors va representar la unió de la seva església amb ell i el seu Pare. I torna a repetir les veritats que els va desvelar. Tot al voltant són recordatoris del seu amor no correspost. Fins i tot els deixebles que tant estimava, en l’hora de la humiliació, van renegar d’ell i el van abandonar.Je 521.3
Jesús ha sojornat al món trenta-tres anys; n’ha suportat l’escarni, els insults i les burles; l’han rebutjat i l’han crucificat. Ara bé, quan és a punt d’ascendir al tron de glòria, i mentre recorda la ingratitud del poble que havia vingut a salvar, pot ser que els privi de la seva compassió i del seu amor? Pot ser que el seu afecte se centri en el reialme on se l’aprecia, on els àngels lliures de pecat esperen per a complir tot allò que els mani? No. La seva promesa per als estimats que deixa a la terra és: «Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món».Je 522.1
En arribar a la Muntanya de les Olive-res, Jesús obre la marxa passant pel cim fins a prop de Betània. S’atura i els deixebles es posen al seu voltant. Quan se’ls mira amorós, sembla que dels seus ulls en surtin raigs de glòria. No els fa retret de les seves febleses ni dels seus fracassos. Ans al contrari, les darreres paraules que sortiran de la boca del Senyor seran de profundíssima tendresa. Amb les mans esteses en senyal de benedicció i com si els prometés la seva cura protec-tora, comença a ascendir poc a poc cap al cel, atret per una força més potent que l’atracció de la gravetat. Quan arriba dalt de tot, els deixebles, amb els ulls esbatanats per l’admiració, fan la darrera ullada al Senyor. Llavors, un núvol de glòria l’oculta de la vista i, quan l’estol d’àngels el rep, recorden les paraules: «Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món”. En aquest mateix instant senten la música joiosa i dolcíssima del cor d’àngels.Je 522.2
Mentre els deixebles encara miren enlaire, senten unes veus que els semblen música deliciosa. Es giren i veuen dos àngels que han adoptat la forma humana i els parlen dient: «Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, vindrà tal com heu vist que se n’hi anava».Je 522.3
Els àngels eren entre els que esperaven en un núvol lluminós per a escortar Jesús fins a la seva casa celestial. Són els més exaltats de l’estol angelical; són els dos que havien baixat a la tomba en ocasió de la resurrecció de Crist i han estat amb ell mentre ha viscut a la terra. El cel esperava amb un desig vivíssim el final de la seva estada en un món malmès per la maledicció del pecat. Ha arribat el moment que l’univers celestial rebi el seu Rei. Aquests dos àngels també anhelen unir-se a la multitud que dona la benvinguda a Jesús. Però per compassió i per amor pels que ha deixat enrere, s’esperen per tal de consolar-los. «Els àngels només són esperits que exerceixen un ministeri, en-viats per a fer un servei als qui han d’heretar la salvació”. Je 522.4
Crist ha ascendit al cel amb la forma de la humanitat. Els deixebles han vist com el núvol el rebia. El mateix Jesús que havia caminat, parlat i pregat amb ells; que havia partit el pa amb ells; que havia estat amb ells al llac a bord de les barques; i que avui mateix ha pujat amb ells a l’Olivet és el mateix Jesús que han vist com ascendia per a compartir el tron amb el seu Pare. Per la seva banda, els àngels els han assegurat que Aquell mateix a qui han vist ascendir al cel tornarà de la mateixa manera com ha ascendit. Ho farà «enmig dels núvols i tothom el veurà”. «A un senyal de comandament, al crit d’un arcàngel i al so de la trompeta de Déu, el Senyor mateix baixarà del cel, i els qui han mort en Crist ressuscitaran primer”. «El Fill de l’home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels». Així es complirà la promesa que el mateix Senyor va fer als deixebles. «A casa del meu Pare hi ha moltes estances; si no hi fossin, us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic”. Els deixebles poden ben alegrar-se en l’esperança del retorn del Senyor.Je 522.5
Quan tornen a Jerusalem, la gent els mira desconcertada. Després del judici i de la crucifixió de Crist tothom pensava que es mostrarien derrotats i avergonyits. Els seus enemics suposaven que tindrien una expressió trista i abatuda. Ben al contrari, se senten feliços i triomfants. Una felicitat que no neix de la terra els il·lumina el rostre. No ploren per cap esperança decebuda, sinó que lloen i fan acció de gràcies a Déu. Expliquen amb goig l’extraordinària història de la resurrecció de Crist i la seva ascensió al cel; de tal manera que molts accepten el seu testimoni.Je 523.1
Els deixebles ja no malfien del futur. Saben que Jesús és al cel i que la seva compassió encara és amb ells. Saben que al tron de Déu hi tenen un amic i tenen pressa per a, en el nom de Jesús, presentar les seves peticions al Pare. Amb una reverència solemne, s’inclinen per a pregar i repeteixen la promesa: «Tot allò que demanareu al Pare en nom meu, ell us ho concedirà. Fins ara no heu demanat res en nom meu; demaneu i rebreu, i la vostra alegria serà completa». Estenen cada vegada més amunt la mà de la fe amb el poderós argument: «Qui gosarà condem-nar-los, si Jesucrist mateix va morir, més encara, va ressuscitar, està a la dreta de Déu i intercedeix per nosaltres?» Finalment, la Pentecosta els portarà la plenitud de la joia en la presència del Consolador, exactament com Crist ha promès.Je 523.2
Tot el cel esperava poder donar la ben-vinguda al Salvador quan arribés als atris celestials. Ha ascendit al capdavant d’una multitud de captius alliberats després de la seva resurrecció. Amb cants, crits i aclamacions de lloança, les hosts celestials s’afegeixen a la joiosa comitiva.Je 523.3
Quan són prop de la ciutat de Déu, els àngels que els acompanyen llancen un desafiament: «Portals, alceu les llindes; engrandiu-vos, portalades eternes, que ha d’entrar el rei de la glòria! Qui és aquest rei de la glòria? Es el Senyor, valent i poderós, és el Senyor, poderós en el combat. Portals, alceu les llindes; engrandiu-vos, portalades eternes, que ha d’entrar el rei de la glòria! Qui és aquest rei de la glòria? Es el Senyor de l’univers, ell és el rei de la glòria”.Je 523.4
Les portalades de la ciutat de Déu s’obren de bat a bat i la gernació angelical irromp enmig d’un esclat de música entusiasta.Je 523.5
Allà hi ha el tron, envoltat amb l’arc iris de la promesa. Allà hi ha els querubins i els serafins. Allà hi ha aplegats els comandants de l’estol angèlic, els fills de Déu, els representants dels mons que no han caigut. El consell celestial davant del qual Llucifer va acusar Déu i el seu Fill, els representants dels regnes sense pecat on Satanàs havia pensat d’establir el seu domini, tots s’han reunit per a donar la benvinguda al Redemptor. Estan impacients perquè volen celebrar el seu tri-omf i glorificar el seu Rei.Je 523.6
Però, fent un gest, ho impedeix. Encara no, ara no pot rebre la corona de glòria i la túnica reial. Entra a la presència del seu Pare. Assenyala el seu cap ferit, el costat traspassat, els peus malmesos; aixeca les mans i mostra les marques que hi han deixat els claus. Assenyala les penyores del seu triomf i presenta a Déu la garba agitada, les primícies de la collita, els qui han ressuscitat amb ell com a representants de la gran multitud que sortirà dels sepulcres a la seva segona vinguda. S’atansa al Pare, davant del qual hi ha cants de joia cada vegada que un pecador es penedeix. Abans de posar els fonaments del món, el Pare i el Fill es van unir amb un pacte a fi de redimir l’ésser humà si queia sota el domini de Satanàs. Havien ajuntat les mans en un compromís solemne segons el qual Crist serà la garantia de la raça humana. Crist ha complert la seva part del compromís. Quan, a la creu, va clamar: «Tot s’ha complert”, s’adreçava al Pare. El pla s’havia seguit fil per randa. Ara afirma: «Pare, tot s’ha complert. Déu meu, he fet la teva voluntat. He completat l’obra de la redempció. La teva justícia ha quedat satisfeta”. «Pare, vull que els qui m’has confiat estiguin amb mi allà on jo estic i vegin la meva glòria, la glòria que m’has donat perquè m’estimaves des d’abans de crear el món”. Je 524.1
Finalment se sent la veu de Déu que declara que la justícia ha quedat satisfeta. Satanàs ha sigut vençut. Els qui a la terra sofreixen i pateixen per Crist són acceptats «en el seu Estimat”. Se’ls declara justos davant dels àngels i dels representants dels mons que no han caigut. Allà on ell és també hi serà la seva església. «La fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la justícia i la pau». El Pare abraça el Fill i diu: «Que l’adorin tots els àngels de Déu”. Je 524.2
Els governants, els principats i les potestats reconeixen la supremacia del Príncep de la vida amb goig inefable. L’estol dels àngels es prosterna davant seu mentre se sent un crit de joia que omple els atris celestials: «Digne és l’Anyell que ha estat degollat de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria i lloança”. Je 524.3
Els cants de triomf es fonen amb la música de les arpes dels àngels fins que sembla que el cel ha de vessar de joia i lloances. L’amor ha vençut. El que s’havia perdut s’ha trobat. El cel ressona amb les veus que proclamen: «Al qui seu al tron i a l’Anyell siguin donats la lloança, l’honor, la glòria i el poder pels segles dels segles”. Je 524.4
Des d’aquesta escena de joia celestial arriba a la terra l’eco de les paraules de Crist: «Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu». La família del cel i la famíia de la terra en són una de sola. El Senyor va ascendir per nosaltres i viu per nosaltres. «Per això té el poder de salvar definitivament els qui per ell s’acosten a Déu, ja que viu per sempre intercedint a favor d’ells».Je 524.5