Capítol 59—La conxorxa dels sacerdots
Aquest capítol està basat en; Joan 11: 47-54.
Betània era tan a prop de Jerusalem que la notícia de la resurrecció de Llàtzer no va trigar a arribar a la ciutat. Els espies que havien enviat es van afanyar a informar els governants. Es va convocar una sessió del Sanedrí per tal de decidir què calia fer. Crist havia deixat ben palès que controlava la mort i el sepulcre. Aquell miracle portentós va ser la prova definitiva que Déu oferia als éssers humans que havia enviat el seu Fill al món per a la seva salvació. Aquella demostració de poder diví era prou per a convèncer tothom que tingués ús de raó i fos prou intel·ligent. Molts dels qui havien presenciat la resurrecció de Llàtzer van creure en Jesús. Però, per la seva banda, l’odi que els sacerdots li tenien es va fer més intens. Havien rebutjat totes les proves menors de la seva divinitat; per això, aquell miracle encara els va enfurir més. El difunt havia ressuscitat a plena llum del dia i davant d’una multitud de testimonis. No hi havia cap artifici que pogués refutar aquella prova. Per aquella mateixa raó, l’enemistat dels sacerdots va créixer fins a voler-li la mort. Estaven més decidits que mai a posar fi a l’obra de Crist.Je 334.1
Tot i que no li eren favorables, els saduceus no tenien tanta inquina contra Crist com els fariseus. El seu odi no era tan profund. Però ara la seva alarma era més que justificada. No creien en la resurrecció dels morts. Valent-se d’un raonament pretesament científic, defensaven que era impossible que un cos mort tornés a la vida. Peró n’hi va haver prou amb unes quantes paraules dites per Crist perquè aquella teoria s’esfondrés. Van veure fins a quin punt desconeixien tant les Escriptures com el poder de Déu. No van ser capaços de trobar la manera d’esborrar la impressió que aquell miracle havia deixat en el poble. Com podien impedir que els homes i les dones s’atansessin a Aquell que havia vençut i havia arrabassat un difunt al sepulcre? Van fer córrer rumors falsos, però el miracle no es podia negar i ells no sabien contrarrestar-ne els efectes. Fins aquell moment, els saduceus no havien donat suport als plans per a matar Jesús; però després de la resurrecció de Llàtzer van decidir que la mort era l’únic que podia aturar les seves denúncies directes contra ells.Je 334.2
Els fariseus creien en la resurrecció i no els quedava altra sortida que veure que aquell miracle era la prova que el Messies era enmig d’ells. Però sempre s’havien oposat a l’obra de Crist. Des del primer moment, l’havien detestat perquè havia deixat en evidència les seves pretensions hipòcrites. Havia esquinçat la capa de ritus rigorosos amb què ocultaven la seva deformitat moral. La religió pura que ensenyava havia condemnat les seves professions de pietat infatuades i buides. Tenien set de revenja per causa dels seus retrets directes. Havien mirat de provocar-lo i que digués o fes alguna cosa que els donés l’oportunitat de condemnar-lo. L’havien volgut lapidar diverses vegades, però ell se n’havia anat discretament i l’havien perdut de vista.Je 334.3
Tots els miracles que havia obrat en dissabte anaven destinats a alleujar el sofriment dels afligits, però ells l’havien volgut condemnar emparant-se en l’acusació que era un transgressor del dissabte. Havien provat d’atiar els herodians contra ell presentant-lo com algú que es volia erigir en rival contra el rei i van arribar a discutir amb ells com podrien destruir-lo. Amb la intenció d’excitar els romans, el van presentar com qui intentava subvertir la seva autoritat. Havien cercat qualsevol pretext que els hagués pogut permetre de tallar d’arrel la influència que ell tenia en el poble. Però, fins aleshores, tots els seus intents havien fracassat. Les multituds que veien les seves obres de misericòrdia i sentien els seus ensenyaments purs i sants sabien que no eren els actes ni les paraules d’un transgressor del dissabte o un blasfem. Ni tan sols els funcionaris que havien enviat els fariseus van ser capaços de resistir la influència de les seves paraules i, per tant, no li van poder posar la mà a sobre. Empesos per la desesperació, els jueus van emetre un edicte segons el qual tothom qui professés que tenia fe en Jesús seria expulsat de la sinagoga.Je 335.1
Així les coses, quan els sacerdots, els governants i els ancians es reuniren per a deliberar, els seu únic objectiu era silenciar Aquell que obrava tals prodigis que tothom se’n meravellava. Els fariseus i els saduceus estaven més units que mai. Fins aleshores havien estat dividits, però l’oposició a Crist havia fet que unissin forces. En consells anteriors, Nicodem i Josep havien impedit que condemnessin Jesús. Per això, ara no els van convocar. Al consell hi van participar altres homes preeminents que creien en Jesús, però que no tenien prou influència per a contrarrestar la dels fariseus maliciosos.Je 335.2
No obstant, no tots els membres del consell hi van estar d’acord. En aquell temps, el Sanedrí no era una assemblea instituïda de manera legal. Només se’l tolerava. Alguns dels seus membres dubtaven que matar Crist fos una decisió assenyada. Temien que això pogués desencadenar una insurrecció del poble, de manera que els romans restringissin els privilegis del sacerdoci, cosa que faria que perdessin el poder que havien tingut fins aleshores. Els saduceus també odiaven Crist, tot i que, per por que els romans els privessin del seu estatus elevat, preferien ser cautelosos a l’hora d’emprendre cap acció.Je 335.3
En aquell consell reunit per a planejar la mort de Jesús hi era present el Testimoni de descàrrec que havia sentit les paraules presumptuoses de Nabucodonosor, que havia presenciat la festa idòlatra de Baltasar, que era a Natzaret quan Crist va anunciar que era l’ungit . Aquell Testimoni ara s’esforçava perquè els governants entenguessin quin era l’abast i el caràcter del que eren a punt de fer. Davant d’ells van passar els esdeveniments de la vida del Salvador amb una nitidesa que els va alarmar. Van recordar l’escena del temple en què un Jesús nen, de només dotze anys, s’estava davant dels doctors de la llei fent-los preguntes que els deixaven esbalaïts. El miracle que acababa d’obrar donava testimoni que aquell nen ara fet home no era altre que el Fill de Déu. En les seves ments, les escriptures de l’Antic Testament relacionades amb Crist van centellejar amb tot el seu significat. Perplexos i torbats, els sacerdots van preguntar: «Què podem fer?» El consell estava dividit. La imfluència de l’Esperit Sant convencia els sacerdots i els governants que, fent allò, lluitaven contra Déu.Je 335.4
Quan el consell estava enfonsat en la màxima perplexitat, Caifàs, el gran sacerdot, es va aixecar. Era un home orgullós, cruel, prepotent i intolerant. La seva família estava relacionada amb els saduceus, una gent altiva, decidida, agosarada, ambiciosa i despietada que s’amagava sota una capa de pretesa justícia. Caifàs havia estudiat les profecies i, tot i que en desconeixia el significat veritable, va parlar amb gran autoritat i fermesa: «Vosaltres no enteneu res. No us adoneu que us convé que un sol home mori pel poble, i no pas que es perdi tot el poble?» Encara que Jesús fos innocent, va dir el gran sacerdot, se l’havia de fer fora del camí. Era causa de problemes i atreia les masses, alhora que minava l’autoritat dels governants. Ell només n’era un de sol; era millor que ell morís que veure afeblida l’autoritat dels governants. Si el poble perdia la confiança en els seus governants, la nació s’encaminava a la destrucció. Caifàs va afegir que, després d’aquell miracle, era probable que els seguidors de Jesús es revoltessin i, aleshores, els romans vindrien, tancarien el temple i abolirien les lleis d’Israel, que quedaria destruït com a nació. Què era la vida d’aquell galileu si se la comparava amb la vida de la nació? Si s’interposava en el camí del benestar d’Israel, que potser no era fer un servei a Déu si se l’enretirava? Era millor que morís un sol home que no pas que desaparegués tota la nació.Je 336.1
En declarar que un sol home havia de morir per tota la nació, Caifàs indicava que tenia certs coneixements de les profecies, encara que eren molt limitats. Però Joan, quan ens explica aquesta escena, cita la profecia i ens en mostra l’amplitud i la profunditat del significat. Uns versos més endavant, escriu: «I no tan sols pel poble, sinó també per reunir els fills de Déu dispersos». El vanitós Caifàs estava tan cec que no es va adonar que, dient allò, reconeixia la missió del Salvador.Je 336.2
En boca de Caifàs, aquella veritat preciosa va esdevenir una mentida. La política que defensava es basava en un principi manllevat del paganisme. La peregrina idea que un de sol havia de morir per tota la raça humana havia dut als pagans a oferir sacrificis humans. D’aquella manera, Caifàs proposava Jesús per al sacrifici a fi de salvar la nació culpable, no de la transgressió de la llei, sinó transgredint-la, a fi que tothom pogués persistir en el pecat. Així mateix, amb aquest raonament pretenia fer callar les objeccions dels qui es podrien atrevir a adduir que, fins a aquell moment, encara no s’havia trobat res en Jesús que el fes reu de mort.Je 336.3
En aquell consell, els enemics de Jesús van quedar profundament convençuts. L’Esperit Sant havia impressionat la seva ment, però Satanàs es va esforçar de valent per a tenir-los sota el seu control. Va fer que veiessin els greuges que havien hagut de patir per culpa de Crist; el poc crèdit que havia donat a la seva justícia. Els havia presentat una justícia molt més gran que posseeix tothom qui és fill de Déu. En no fer cas del seu formalisme i de les seves cerimònies, havia encoratjat els pecadors a accedir directament a Déu com a Pare misericordiós per tal de fer-li conèixer les seves necessitats. Així, opinaven, havia deixat de banda el sacerdoci. S’havia oposat a reconèixer la teología de les escoles rabíniques. Havia denunciat les pràctiques perverses dels sacerdots i n’havia ferit la influència de manera irreparable. Havia perjudicat l’efecte de les seves màximes i de les seves tradicions, alhora que declarava que, tot i que augmentaven estrictament les exi-gències de la llei ritual, deixaven buida de contingut la llei de Déu. I Satanàs va fer que es recordéssim de tot això.Je 336.4
Satanàs els va persuadir que, si volien conservar l’autoritat que tenien fins aquell moment, havien de matar Jesús. I van seguir el seu consell. El fet que poguessin perdre el poder que exercien era prou motiu, pensaven ells, per a arribar a prendre alguna mena de decisió. Tret d’uns quants que no es van atrevir a expressar què pensaven, el Sanedrí va rebre les paraules de Caifàs com si fossin paraula de Déu. El consell es va sentir alleujat i va cessar la discòrdia. Van resoldre de matar Crist tan bon punt se’ls presentés una ocasió favorable. Pel fet de rebutjar la prova de la divinitat de Jesús aquells sacerdots i governants s’havien reclòs en una tenebra impenetrable. Havien caigut completament a les urpes de Satanàs i es van precipitar a l’abisme sense fons de la ruïna eterna. No obstant, s’havien cregut tant el seu engany que estaven ben satisfets d’ells mateixos. Es veien com a patriotes que cercaven la salvació de la nació.Je 337.1
I, tanmateix, el Sanedrí temia prendre cap mesura precipitada contra Jesús, no fos cas que el poble s’encengués i aquella violència premeditada contra el Salvador se’ls girés en contra. Per això, el consell va demorar l’execució de la sentència que havia pronunciat. El Salvador va entendre la conxorxa dels sacerdots. Sabia que es volien desfer d’ell i que aviat aconseguirien el seu objectiu. Però precipitar la crisi no era cosa seva i va abandonar la regió, alhora que s’enduia els deixebles. D’aquesta manera, amb el seu exemple va tornar a reforçar la instrucció que havia donat als deixebles: «Quan us persegueixin en una població, fugiu cap a una altra”. Hi havia molt de camp on treballar per a la salvació de les ànimes; de manera que, tret que ho exigís la lleialtat envers ell, els servidors del Senyor no havien de posar la vida en perill.Je 337.2
En aquell moment, feia tres anys que Jesús havia començat el seu ministeri públic al món. El seu exemple d’abnegació i benvolença desinteressada era al davant de tots. La seva vida de puresa, sofriment i entrega era coneguda de tothom. No obstant, aquell període tan curt de només tres anys era tot el temps que el món podia suportar la presència del seu Redemptor.Je 337.3
Havia passat la vida entre insults i persecucions. Per causa de la gelosia d’un rei va haver de fugir de Betlem. Els seus conciutadans el van rebutjar a Natzaret. A Jerusalem el van condemnar a mort sense causa. Jesús, juntament amb els pocs deixebles que encara li eren fidels, va buscar asil temporal en una ciutat estranya. El qui sempre es commovia davant de la dissort humana; el qui guaria els malalts i restaurava la vista als cecs, l’oïda als sords i la parla als muts; el qui donava menjar als famolencs i consolava els afligits es veia expulsat del poble per al qual havia treballat per a salvar-lo. El qui havia caminat damunt d’onades encrespades, que en va tenir prou de pronunciar un sol mot per a fer-ne callar el rugit furiós; el qui havia expulsat dimonis que, en marxar, reconeixien que ell era el Fill de Déu; el qui havia trencat les cadenes de la mort; el qui havia fet que milers se sentíssim transportats per les seves paraules sàvies era incapaç d’arribar als cors dels qui estaven encegats per l’odi i els prejudicis i, obstinats, rebutjaven la llum. Je 337.4