Capítol 36—Tocats per la fe
Aquest capítol està basat en Mateu 9: 18-26; Marc 5: 21-43; Lluc 8: 40-56.
De retorn de Gèrasa, a la costa occidental del mar de Galilea, Jesús va trobar una multitud que s’havia reunit per a rebre’l i el saludava amb alegria. Durant un temps es va quedar a la vora de l’aigua, tot ensenyant-los i guarint-los. D’allà se’n va anar a casa de Leví Mateu per unir-se al banquet dels publicans. Allà el va anar a trobar Jaire, el cap de la sinagoga.Je 204.1
Jaire era en un destret; per això es va prosternar als peus de Jesús tot exclamant: «La meva filleta s’està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui”. Je 204.2
A l’instant, Jesús l’acompanyà a casa seva. Tot i que els deixebles havien vist moltes de les seves obres de misericòrdia, la sol·licitud del Mestre en l’atenció dedicada a la petició d’aquell rabí tan altiu els va sorprendre. No obstant, van acompanyar el seu Mestre i la gentada ansiosa i expectant, els va seguir.Je 204.3
La casa del governant no era gaire lluny; però Jesús i els seus acompanyants avançaven lentament, perquè la multitud els empenyia per totes bandes. La demora impacientava el pare ansiós. Jesús, en canvi, s’apiadà de la gent i s’aturava de tant en tant a fi d’alleugerir el sofriment d’algú o de consolar algun cor atribolat.Je 204.4
Mentre encara eren de camí, un missat-ger que duia un comunicat per a Jaire es va obrir pas a través de la multitud per a anunciar-li que ja no calia molestar el Mestre. Jesús ho va sentir i digué a Jaire: «No tinguis por; tingues només fe».Je 204.5
Jaire encara s’acostà més a Jesús i, junts, es van apressar a casa del governant. Les ploraneres i els músics ja havien arribat i omplien l’aire amb els seus crits. La presència de la multitud i el tumult sacsejaven l’esperit de Jesús. Va mirar de fer que callessin dient: «Què són aquest aldarull i aquests plors? La nena no és morta, sinó que dorm». Les paraules del Foraster els van indignar. Havien vist la nena en braços de la mort i es burlaren d’ell. Exigint-los que sortissin tots, Jesús feu entrar amb ell a la cambra de la difunta els pares de la noia i tres dels deixebles: Pere, Jaume i Joan.Je 204.6
Jesús se li posà al costat i, prenent-li la mà entre les seves, suaument, digué en la seva llengua materna, aquestes paraules: «“Talità, cum”, que vol dir: “T’ho mano: noia, aixeca’t”». Je 204.7
A l’instant, una tremolor va recórrer el cos inconscient, va recuperar el pols i en els llavis se li dibuixà un somriure. Els ulls es van obrir de bat a bat, com si tornés d’un son molt profund, i la noia va mirar estranyada el grup que tenia al voltant. Es va aixecar i els seus pares la van abraçar amb força.Je 204.8
De camí a casa del governant, entre la multitud, Jesús havia topat amb una dona que, durant dotze anys, havia patit una malaltia que convertia la seva vida en una càrrega. S’havia gastat en metges i medecines el que tenia i més amb l’únic resultat que li diagnostiquessin que la seva malaltia no tenia cura. Però, en sentir parlar de les guaricions que Crist obrava, la seva esperança va reviure. Va tenir la certesa que només apropantse-li quedaria guarida. Feble i amb patiment, es va acostar a la riba del mar on ell ensenyava i, en va, provà de moure’s entre la multitud. Aleshores el va seguir des de la casa de Leví Mateu però els seus esforços van tornar a ser inútils. Llavors, quan ja havia començat a desesperar-se, obrint-se pas entre la turba, va aconseguir arribar fins on ell era.Je 205.1
Se li havia presentat una oportunitat d’or. Era en presència del Gran Metge! Però, en mig de tanta confusió, no podia parlar-hi ni fer altra cosa que obtenir una visió fugaç de la seva presència. Temorosa de perdre l’única possibilitat de veure alleugerit el seu mal, va avançar tot dient-se: «Només que li pugui tocar la roba, ja em curaré”. De manera que, tot passant, va tocar-li la vora del mantell i en aquell mateix moment va saber que estava curada. La fe de la seva vida s’havia concentrat en aquell únic contacte i, a l’instant, el patiment i la feblesa van deixar pas al vigor i la salut perfecta.Je 205.2
Amb cor agraït, va mirar d’enretirar-se i sortir de la multitud. Però, de sobte, Jesús es va aturar; i amb ell la gentada. Es va girar i, mirant tot al voltant, va preguntar amb una veu que se sentia clara per damunt de la cridòria i la confusió de la multitud: «Qui m’ha tocat?» La gent va respondre aquesta demanda amb una mirada de desconcert. Rebia empentes de totes bandes que el feien anar d’ací d’allà amb força; de manera que la pregunta era estranya.Je 205.3
Pere, sempre tan a punt per parlar, di-gué: «Mestre, però si tota la gent t’estreny i t’empeny!” Jesús li respon: «Algú m’ha tocat; sé que una força ha sortit de mi». El Salvador podia distingir un toc fet amb fe del contacte casual de la multitud despreocupada. una confiança com aquella mereixia ser comentada. Volia parlar amb aquella dona humil i dir-li paraules de consol que fossin per a ella una font de goig, unes paraules que serien una benedicció per als seus seguidors quan s’acostés el final del temps.Je 205.4
Mirant cap on era la dona, Jesús insistí en saber qui l’havia tocat. Adonant-se que qualsevol intent d’ocultar-se seria fútil, tremolosa, va anar cap a ell i es va prosternar als seus peus. Amb llàgrimes d’agraïment, va explicar la història del seu patiment i com havia trobat l’alleujament. Jesús digué amb to amable: «Filla, la teva fe t’ha salvat. Véste’n en pau». No va permetre que la superstició tingués la més mínima oportunitat d’obrir-se camí i reclamés la virtut guaridora del simple acte de tocar la seva roba. No fou pas pel contacte extern amb ell sinó per la fe que es va aferrar al seu poder diví, que s’havia obrat la guarició.Je 205.5
La multitud meravellada que s’havia agombolat al voltat de Crist no s’havia adonat de l’accés al poder vital. No obstant, quan va estendre la mà per a tocar-lo, convençuda que seria guarida, la dona sofrent va sentir la virtut guaridora. En les coses espirituals també és així. Parlar de religió de manera despreocupada, pregar sense una ànsia veritable i una fe viva, no val res. La fe nominal en Crist, que l’accepta com a mer Salvador del món, mai podrà portar sanitat a l’ànima. La fe en la salvació no és un assentiment merament intel·lectual de la veritat. El qui espera obtenir el coneixement complet abans d’exercitar la fe no pot rebre la benedicció de Déu. No n’hi ha prou de creure que Crist existeix, hem de creure en ell. L’única fe que serà beneficiosa per a nosaltres és aquella que en fa el Salvador personal, que s’apropia dels seus mèrits per nosaltres. Molts pensen que la fe és una opinió. La fe que salva és una transacció per mitjà de la qual els qui reben Crist s’uneixen a una relació de pacte amb Déu. La fe genuïna és vida. una fe viva implica un creixement del vigor, de la confiança de manera que l’ànima obté un poder conqueridor.Je 205.6
Després d’haver guarit la dona, desitjava que ella reconegués la benedicció que havia rebut. Els dons que ofereix l’Esperit no s’han d’amagar amb cautela ni es poden gaudir en secret. Per això el Senyor ens demana que confessem la seva bondat. «Els meus testimonis sou vosaltres, i jo soc Déu”. Je 206.1
La nostra confessió de la seva fidelitat és l’agent que el cel ha triat per tal de revelar Crist al món. Cal que reconeguem la gràcia tal com es presenta per mitjà dels homes sants de l’antigor, però el que serà més efectiu és el testimoni de la nostra pròpia experiència. Quan revelem les obres que el poder diví fa en nosaltres esdevenim testimonis de Déu. Cadascú té una vida que és diversa de la resta i una experiència que, en essència, és diferent de la dels altres. Déu desitja que la nostra lloança pugi a ell marcada amb la nostra individualitat. Quan van acompanyats d’una vida semblant a la de Crist, els reconeixements de lloança de la glòria de la seva gràcia tenen un poder irresistible que obra en favor de les ànimes.Je 206.2
Quan van acudir a ell per tal que els guarís, Jesús ordenà als deu leprosos que es presentessin al sacerdot. Quedaren nets mentre eren de camí, però només un va tornar per a glorificar-lo. Els altres van seguir el seu camí i es van oblidar del qui els havia restituït la salut. Quants n’hi ha que encara fan això mateix! El Senyor obra contínuament en benefici de la humanitat. sempre està escampant la seva bondat. Treu els malalts del llit on llangueixen; deslliura els homes dels perills que no veuen enviant agents celestials que se salvin de les calamitats i els mantinguin a recer de «la pesta que ronda en la fosca o l’epidèmia que a migdia fa estralls”, però ells no en fan cas, ni se n’adonen. Ha lliurat totes les riqueses del cel per tal de redimir-los i, tanmateix, ells són incapaços de percebre el seu gran amor. Amb la seva ingratitud tanquen la porta del cor a la gràcia de Déu. Com passa enmig del desert, no s’adonen quan tenen a prop el bé i la seva ànima habita en terrenys ressecs i desolats.Je 206.3
Mantenir fresc el record dels dons que Déu ens ha atorgat és beneficiós per a nosaltres. En fer-ho enfortim la fe a l’hora de reclamar-ne i rebre’n més. La benedicció més minsa que Déu ens concedeix personalment ens encoratja de manera més eficaç que qualsevol relat que puguem sentir o llegir referit a la fe i l’experiència d’altri. L’ànima que respon a la gràcia de Déu serà esplendorosa com un jardí ben regat. La seva salut brollarà amb vigor; la seva llum dissiparà la tenebra i la glòria del Senyor resplendirà damunt d’ella. Recordem la cura amorosa amb què el Senyor ens acull, així com la seva im-mensa misericòrdia. Com els israelites, dipositem les nostres pedres de testimoniatge tot inscrivint-hi la preciosa història del que Déu ha obrat per nosaltres. Mentre fem memòria de com ens ha tractat al llarg del nostre pelegrinatge, amb el cor fos de gratitud, declarem: «Com podria retornar al Senyor tot el bé que m’ha fet? Invocant el seu nom, alçaré el calze per celebrar la salvació. Compliré les meves prometences al Senyor, ho faré davant tot el seu poble».Je 206.4