Capítol 53—L’últim viatge des de Galilea
Aquest capítol està basat en Lluc 9: 51-56; 10: 1-24.
Amesura que s’acostava el final del seu ministeri, Crist va anar introduint canvis en la seva manera de treballar. Fins aleshores, havia evitat l’excitació i la publicitat. Havia rebutjat l’homenatge de la gent i s’havia mogut ràpidament d’un lloc a l’altre cada vegada que l’entusiasme popular en favor seu semblava a punt d’escapar-se-li del control. Una vegada i una altra, havia ordenat que ningú declarés que ell era el Crist.Je 301.1
Durant l’època de la Festa de les Caba-nes el seu viatge a Jerusalem va ser fet de manera discreta i en secret. Quan els seus germans li van demanar que es presentés públicament com el Messies, ell va respon-dre: «El meu temps encara no ha arribat». El seu viatge a Jerusalem va ser lluny de mirades indiscretes i va entrar a la ciutat sense que ningú l’anunciés i sense rebre cap honor de part de la multitud. El seu darrer viatge seria, però, molt diferent. La malvolença dels sacerdots i dels rabins havia fet que marxés de la ciutat durant una temporada. Ara volia tornar-hi viatjant de la manera més pública possible, defugint la ruta més directa i fent-se precedir de l’anunci de la seva arribada, cosa que mai abans havia fet. El seu camí el duia al lloc del gran sacrifici i calia que la gentada hi parés tota l’atenció.Je 301.2
«Així com Moisès va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l’home ha de ser enlairat”. Així com els ulls de tot Israel van mirar la serp aixecada al desert, símbol de la seva guarició, tots els ulls havien de ser atrets a Crist, el sacrifici que duia la salvació al món perdut.Je 301.3
Una falsa concepció de l’obra del Messies, i una falta de fe en el caràcter diví de Jesús, havia empès els seus germans a demanar-li durant la Festa de les Cabanes que es presentés públicament al poble. Ara, amb un esperit semblant, els deixebles li haurien impedit de fer el viatge a Jerusalem. Massa que recordaven les seves paraules referides al que l’hi havia de passar. Coneixien prou bé l’hostilitat mortal dels dirigents religiosos i haurien volgut dissuadir el seu Mestre d’anar-hi.Je 301.4
Per al cor de Jesús, iniciar aquell viatge contra les pors, la decepció i la incredulitat dels seus deixebles estimats era una tasca amarga. Conduir-los cap a l’angoixa i la desesperació que els esperaven a Jerusalem era difícil. A més, Satanàs no era lluny i sotmetria el Fill de l’home a les seves temptacions. Per què havia d’anar a Jerusalem, on l’esperava una mort segura? Tot al seu voltant hi havia ànimes afamades del pa de vida. A tot arreu hi havia algun sofrent que esperava d’ell una paraula guaridora. La feina que havia de fer l’evangeli de la seva gràcia tot just havia començat. Era ple de vigor, en la flor de la vida. Per què no podia anar als immensos camps del món amb les paraules de la seva gràcia i el toc del seu poder guaridor? Per què no es podia donar el goig de dur la llum i la joia als milions d’éssers humans que eren en tenebres i patien? Per què havia de deixar la collita a mans dels seus deixebles, que tenien una fe tan feble, que eren tan durs d’enteniment i que els costava tant d’actuar? Per què s’havia d’enfrontar ara a la mort i deixar l’obra quan tot just començava a caminar? L’enemic que s’havia enfrontat a Crist al desert l’assetjava amb temptacions ferotges i subtils. Si hagués cedit, encara que només fos un moment, si, per a salvar-se, hagués canviat la seva conducta en el detall més minso, els agents de Satanàs haurien triomfat i el món s’hauria perdut.Je 301.5
Però Jesús «resolgué de fer camí cap a Jerusalem». L’única llei que governava la seva vida era la voluntat del Pare. Quan, essent un adolescent, va visitar el temple havia dit a Maria: «No sabíeu que jo he d’estar per les coses del meu Pare?» A Canà, quan Maria va voler que revelés el seu poder miraculós, la seva resposta va ser: «Encara no ha arribat la meva hora”. Aquestes mateixes paraules van ser la seva resposta a la pressió dels seus germans perquè anés a la festa de les cabanes. Però el gran pla de Déu havia establert l’hora del gran sacrifici oferint-se ell mateix pels pecats dels homes, i faltava molt poc perquè sonés. No estava disposat a fra-cassar ni a vacil·lar. Els seus passos s’encaminaven cap a Jerusalem, on els seus enemics feia temps que conspiraven per arrabassar-li la vida i ara la lliuraria. Per això resolgué de fer camí cap a la persecució, la negació, el rebuig, la condemna i la mort.Je 302.1
«Va enviar missatgers davant seu, i ells, tot caminant, entraren en un poble de samaritans per a preparar la seva arribada». Però la gent no el va voler rebre perquè anava de camí cap a Jerusalem i interpretaven que Jesús preferia els jueus, per qui sentien un odi profund. Si hagués anat a restaurar el temple i a pregar al mont Garizim l’haurien rebut de bon grat, però com que anava a Jerusalem no li van voler mostrar cap senyal d’hospitalitat. No s’adonaven que, en fer-ho, allunyaven de la seva porta el regal més gran que pot venir del cel. Jesús invitava els homes perquè el rebessin, els demanava favors que eren al seu abast a fi que se li apropessin i podessin rebre les millors benediccions. Ell hi responia amb una gràcia encara més valuosa. Però, per als samaritans, tot estava perdut per culpa dels prejudicis i del fanatisme.Je 302.2
Joan i Jaume, els missatgers de Crist, estaven molt molestos pels insults que rebia el seu Senyor. Estaven indignats perquè els samaritans que ell honorava amb la seva presència l’havien tractat amb tanta desconsideració. Feia poc que l’havien acompanyat a la muntanya de la transfiguració i havien vist com Déu el glorificava alhora que rebia els honors de Moisès i d’Elies. Aquella descortesia dels samaritans, pensaven, no havia de ser passada per alt, calia que rebessin un càs-tig.Je 302.3
Es van adreçar a Crist i li van repetir les paraules de la gent tot explicant-li que havien arribat a negar-se a donar-li hostalatge per a la nit. Estaven convençuts que allò era un ultratge gravíssim. Per això, veient de lluny el mont Carmel, on Elies havia fet passar a ganivet els falsos profetes, van excla mar: «Vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi?» En veure que aquells mots eren causa de dolor en Jesús es van sorprendre. Però encara els va deixar més desconcertats el seu retret: «No sabeu de quin esperit sou: El Fill de l’home no ha vingut pas a perdre les ànimes dels homes, sinó a salvar-les”. I se’n va anar a un altre poble.Je 302.4
Obligar els homes a rebre’l no forma part de la missió de Crist. Els qui volen forçar les consciències són Satanàs i els qui es deixen manipular per ell. Amagant-se darrere d’un zel fingit per la justícia, els homes que es confederen amb els àngels del maligne porten el sofriment als seus semblants. Els volen convertir a les seves idees de què és la religió. Però el Senyor sempre mostra misericòrdia, sempre mira de guanyar-los revelant-los el seu amor. No admet compartir l’ànima amb cap rival ni accepta un servei a mitges, sinó que només desitja un servei voluntari, la rendició volguda del cor als requeriments de l’amor. No hi ha cap prova més concloent que posseïm l’esperit de Sata-nàs que el desig de fer mal i de destruir els qui no valoren la nostra obra o es comporten de manera contrària a les nostres idees.Je 303.1
Tots i cadascun dels éssers humans, en cos, ànima i esperit, són propietat de Déu. Crist va morir per a redimir-los tots. No hi ha res que sigui més ofensiu per a Déu que algú, valent-se del fanatisme religiós, causi sofriment als qui el Salvador ha adquirit amb la seva sang.Je 303.2
«Jesús se’n va anar d’allí al territori de Judea, a l’altra banda del Jordà. La gent tornà a reunir-se al seu voltant, i ell els instruïa, com tenia per costum”. Je 303.3
Jesús va passar bona part dels darrers mesos del seu ministeri a Perea, la província que era «a l’altra banda del Jordà”. Allà la multitud s’agombolava al seu voltant, com al principi del seu ministeri a Galilea i hi va repetir molts dels seus ensenyaments.Je 303.4
Com havia fet amb els dotze, «en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on ell mateix havia de passar». Aquells deixebles havien passat un temps amb ell, formant-se per a aquella tasca. Quan va enviar els dotze al seu primer viatge missioner en solitari, altres deixebles van acompanyar Jesús en el seu viatge per Galilea. Van tenir el privilegi de gaudir d’una relació íntima amb ell i de rebre’n una instrucció personal i directa. Ara, a aquell grup més gran també se li encarregaria una missió en solitari.Je 303.5
Les instruccions que van rebre els setanta-dos eren semblants a les que va donar als dotze; però aquesta vegada no els va donar l’ordre que havien rebut els dotze de no entrar als gentils o als samaritans. Tot i que els samaritans l’havien rebutjat, l’amor de Crist per ells no havia canviat. Quan van marxar en el seu nom, on primer van anar els setanta-dos va ser les ciutats de Samaria.Je 303.6
La pròpia visita del Salvador i, més tard, l’elogi del bon samarità i la joia agraïda del leprós, samarità, que va ser l’únic dels deu que va tornar per a agrair a Jesús que l’hagués guarit, tenien molt de significat per als deixebles. La lliçó els va arribar al fons del cor. En fer-los la comissió, just abans de la seva ascensió, Jesús va fer esment de Samaria, Jerusalem i Judea dient-los que eren els primers llocs on haurien de predicar l’evangeli. Els havia preparat per a complir-la. Quan van anar a Samaria en nom del seu Mestre van trobar que la gent estava preparada per a rebre’ls. Els samaritans havien sentit parlar dels mots elogiosos de Crist i de les seves obres de misericòrdia per als homes de la nació. Van veure que, malgrat que l’havien tractat amb descortesia, només tenia pensaments amorosos per a ells, de manera que se’n va guanyar el cor. Després de l’ascensió van rebre de grat els missatgers del Salvador i els deixebles van fer una sega inestimable entre els qui abans havien sigut els seus enemics més acèrrims. «No trenca la canya esquerdada ni apaga el ble que vacilla. Porta la justícia amb fermesa” «i les nacions posaran l’esperança en el seu nom”. Je 303.7
Quan els va enviar, Jesús va demanar als setanta-dos el mateix que havia encarregat als dotze: que no imposessin la seva presència allà on no eren benvinguts. «Però si entreu en una població i no us acullen, sortiu a les places i digueu: “Fins i tot la pols del vostre poble que se’ns ha encastat als peus, ens l’espolsem i us la deixem. Però sapigueu això: el regne de Déu és a prop”». Je 304.1
I va afegir: «Us asseguro que el dia del judici serà més suportable per a Sodoma que per a aquella població”. Aleshores el seu pensament va tornar a les poblacions de Galilea on havia passat tant de temps del seu ministeri. Amb un to profundament pesarós va exclamar: «Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Si a Tir i a Sidó s’haguessin fet els miracles que s’han fet entre vosaltres, ja fa temps que, en senyal de penediment, s’haurien assegut a la cendra, s’haurien posat roba de sac i s’haurien convertit. Per això el judici serà més suportable per a Tir i Sidó que per a vosaltres. I tu, Cafarnaüm, ¿et penses que seràs enaltida fins al cel? Al país dels morts, baixaràs!» Je 304.2
A aquelles ciutats dels voltants del Mar de Galilea se’ls havien ofert de franc les benediccions riquíssimes del cel. Un dia i un altre, el Príncep de la vida les havia recorregut amunt i avall, la glòria de Déu, tan anhelada pels reis i els profetes, havia resplendit damunt les multituds que s’agombolaven darrere dels passos del Salvador. I, tanmateix, havien rebutjat el Do del cel.Je 304.3
Amb molta prudència, els rabins havien advertit el poble que no rebés aquelles doctrines noves que ensenyava aquell mestre nou. Les seves teories i les seves pràctiques, deien, eren contràries als ensenyaments dels seus pares. En lloc de mirar d’entendre la paraula de Déu per ells mateixos, la gentada va donar crèdit als ensenyaments dels sacerdots i dels fariseus. Van honorar els sacerdots i els governants en lloc de Déu i van rebutjar la veritat a fi de poder mantenir les seves pròpies tradicions. Molts havien quedat impressionats, gairebé persuadits; però no van fer res per canviar les seves convicci-ons i no es van comptar al bàndol de Crist. Satanàs va presentar les seves temptacions de tal manera que la llum semblava tenebra. Per això molts van rebutjar la veritat que hauria sigut la salvació de l’ànima.Je 304.4
El Testimoni veritable declara: «Mira, soc a la porta i truco”. Tots els adverti-ments, tots els retrets i totes les súpliques de la paraula de Déu o dels seus missatgers són un truc a la porta del cor. És la veu de Jesús que demana de poder entrar. Cada vegada que no fem cas del truc, la disposició a obrir la porta s’afebleix. Si avui les menystenim, les impressions de l’Esperit Sant demà no seran tan fortes. El cor es va endurint i s’endinsa en una inconsciència perillosa que ignora la brevetat de la vida i la gran eternitat que hi ha més enllà. Si el judici ens condemna no serà perquè haguem viscut en l’error, sinó perquè haurem tingut en no res les oportunitats que ens haurà enviat el cel d’aprendre què és la veritat.Je 304.5
Com els apòstols, els setanta-dos havien rebut facultats sobrenaturals com a senyal de la seva missió. Quan la seva obra va quedar completada, van tornar plens de joia, dient: «Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del teu nom”. Aleshores Jesús va respondre: «Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp».Je 305.1
Jesús va pensar en les escenes del passat i del futur, va contemplar Llucifer quan fou expulsat del cel. Va mirar endavant a les escenes de la seva pròpia agonia, quan quedaria palès davant de tots els mons el veritable caràcter de l’enganyador. Va sentir el clam: «Tot s’ha complert» que anunciava que la redempció de la raça caiguda ja era segura per sempre més, que les acusacions, els enganys i les pretensions de Satanàs mai més tindrien efecte al cel.Je 305.2
Més enllà de l’agonia i la vergonya de la creu del Calvari, Jesús va veure el gran dia final, quan el príncep de les potències de l’aire s’enfrontarà a la destrucció en una terra tant de temps malmesa per causa de la seva rebeŀlió. Jesús va contemplar el final etern de l’obra del mal i la pau de Déu omplint el cel i la terra.Je 305.3
Des d’aleshores en endavant els segui-dors de Crist veurien Satanàs com l’enemic abatut. A la creu Jesús obtindria la victòria per a ells, una victòria que desitjava que acceptessin com a pròpia. Els digué: «Us he donat poder de trepitjar serps i escorpins i de vèncer tota la potència de l’enemic, i res no us farà mal».Je 305.4
L’omnipotència de l’Esperit Sant és la defensa de totes les ànimes contrites. Crist no permetrà que ningú que hagi reclamat amb fe i actitud penitent la seva protecció acabi a les urpes de l’enemic. El Salvador és al costat dels seus quan es veuen sotmesos a temptacions i proves. Amb ell, el fracàs, la pèrdua, la impossibilitat o la derrota no hi tenen res a fer. Tot ens és possible perquè ell ens dona la força. Quan vinguin les temptacions i les proves, no mireu de fer front tot sol a les dificultats, poseu la mirada en Jesús, el vostre Auxiliador.Je 305.5
Hi ha cristians que pensen i parlen massa del poder de Satanàs. Se centren massa en l’adversari, les seves pregàries estan centrades en ell, ell és el tema de la seva conversa i, de tant com ho fan, la seva figura es va fent cada vegada més gran en la seva imaginació. És veritat que Satanàs és un ésser poderós, però, gràcies a Déu, tenim un Salvador encara més poderós que va expulsar del cel el maligne. Satanàs se sent complagut quan magnifiquem el seu poder. Per què, doncs, no parlem de Jesús? Per què no en magnifiquem el poder i l’amor?Je 305.6
L’iris de promesa que envolta el tron de les altures és el testimoni permanent que «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna». Dona testimoni a l’univers que, en la lluita contra el mal, Déu mai abandonarà el seu poble. Ens assegura que tindrem força i protecció mentre duri el tron.Je 305.7
Aleshores Jesús va afegir: «Però no us alegreu perquè els esperits se us sotmeten; alegreu-vos més aviat perquè els vostres noms estan inscrits en el cel”. No us alegreu perquè teniu poder, perquè podeu perdre de vista que depeneu de Déu. Pareu compte que l’autosuficiència no es faci la vostra mestressa i acabeu confiant en les vostres pròpies forces en lloc de fer confiança en l’esperit i el poder del vostre Mestre. Sempre que, d’alguna manera o altra, l’èxit corona la feina feta, el jo és a punt per a atribuir-se’l. El jo se’n vanta i s’exalta, de tal manera que no sembla que els altres no s’adonen que Déu ho és tot i és en tot. L’apòstol Pau va deixar escrit: «Quan soc feble és quan soc realment fort”. Quan ens fem conscients de les nostres febleses aprenem a dependre d’un poder que no ens és inherent. Res pot fer que el cor s’aferri amb tanta força com el sentit permanent de la nostra responsabilitat envers Déu. Res arriba tan profundament als motius més ocults de la conducta que el fet de sentir l’amor perdonador de Crist. Cal que ens posem en contacte amb Déu i, aleshores, serem imbuïts de l’Esperit Sant, el qual ens capacita per a posar-nos en contacte amb els nostres congèneres humans. Per tant, membres de la família celestial, alegreu-vos que, per Crist, heu sigut vinculats amb Déu. Mentre mireu més amunt de vosaltres mateixos sereu conscients de les febleses humanes. Com menys cas feu al jo, més clara i definida serà la vostra comprensió de l’exceŀlència del Salvador. Com més estret sigui el vostre vincle amb la font del poder i de la llum, més llum rebreu i més poder tindreu a l’hora de treballar per Déu. Alegreu-vos, que sou un amb Déu, un amb Crist i amb tota la família del cel.Je 305.8
Mentre escoltaven les paraules de Crist, l’Esperit Sant escrivia amb tinta indeleble en la ment dels setanta-dos les realitats vives i escrivia la veritat en les llibretes de l’ànima. Tot i estar envoltats per la multitud, era com si s’haguessin reclòs amb Déu.Je 306.1
Sabedor que havien copsat la inspiració del moment, «Jesús, ple de la joia de l’Esperit Sant, digué: “T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho. El meu Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix qui és el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix qui és el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar”». Je 306.2
Els homes que el món honora, els qui es feien dir grans i savis, amb tota la seva saviesa vanitosa, no eren capaços de comprendre el caràcter de Crist. El jutjaven per la seva aparença externa i per la humiliació que havia caigut damunt d’ell com a ésser humà. Però els pecadors i els publicans van rebre el do de veure allò que era invisible. Ni tan sols els deixebles van arribar a entendre tot el que Jesús desitjava revelar-los; sinó que la seva ment rebia llum de tant en tant, quan es rendien al poder de l’Esperit Sant. Es van adonar que el Déu poderós, revestit d’humanitat, era enmig d’ells. Jesús es va alegrar que aquells homes humils rebessin la revelació d’aquell coneixement, malgrat que els savis i els prudents no el posseïssin. Sovint, quan presentava les Escriptures de l’Antic Testament i mostrava com se li aplicaven, a ell i a la seva obra d’expiació, el seu Esperit els ha-via desvetllat i els havia enlairat en un ambient celestial. La seva comprensió de les veritats pronunciades pels profetes era més clara que la dels mateixos autors originals. Des d’aleshores ja no llegirien les Escriptures de l’Antic Testament com les doctrines dels escribes i dels fariseus ni com les declaracions d’uns homes savis que ja havien mort, sinó com una revelació nova que venia de Déu. El veurien com algú «que el món no pot aco-llir, perquè no és capaç de veure’l ni de conèixer-lo: sou vosaltres qui el coneixeu, perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres».Je 306.3
L’única manera que tenim d’arribar a una aprehensió més perfecta de la veritat és mantenint un cor tendre i sota el domini de l’Esperit Sant. L’ànima s’ha de despullar de tota vanitat i orgull, s’ha de buidar de tot el que l’ha controlada, de manera que Crist hi sigui entronitzat. La ciència humana és massa limitada per a comprendre què és l’expiació. L’abast del pla de la redempció és tan extens que la filosofia no el pot explicar. Sempre restarà un misteri que s’escaparà a l’enteniment de la raó més profunda. La ciència de la salvació no es pot explicar, sinó que es coneix mitjançant l’experiència. Només qui s’adoni de la seva pecaminositat serà capaç de discernir fins a quin punt arriba la bellesa del Salvador.Je 306.4
Les lliçons que Crist va ensenyar durant el seu lent viatge des de Galilea cap a Jerusalem eren molt instructives. El poble escoltava les seves paraules amb delit. Tant a Perea com a Galilea la gent no era tan sota el control del fanatisme jueu com a Judea. Per això els seus cors van respondre al seu missatge.Je 307.1
Durant els darrers mesos del seu ministeri, Crist va explicar moltes de les seves paràboles. Els sacerdots i els rabins el perseguien amb una ràbia cada vegada més encesa, de manera que els amonestava amagant els advertiments darrere de símbols. Ells n’entenien perfectament el significat, però no trobaven en els seus mots res que els pogués servir de base per a una acusació. En la paràbola del fariseu i el publicà, la pregària orgullosa i pagada d’ella mateixa: «Déu meu, et dono gràcies perquè no soc com els altres homes” contrasta durament amb la del penitent: «Déu meu, sigues-me propici, que soc un pecador». Crist reprenia així la hipocresia dels jueus. Amb les imatges de la figuera borda i del gran banquet va predir l’infortuni que havia de caure damunt d’aquella nació impenitent. Tots els qui s’havien burlat de la invitació al banquet de l’evangeli i l’havien rebutjada van sentir els mots d’advertiment: «Us asseguro que cap dels qui estaven convidats no tastarà el meu banquet».Je 307.2
La instrucció que va donar als deixebles era de gran valor. Les paràboles de la vídua impertinent i de l’amic que demana pa a mitjanit donaven una força renovada als seus mots: «I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia? Els tindrà esperant? Us asseguro que els farà justícia molt aviat».Je 307.3
Va repetir la commovedora paràbola de l’ovella perduda i en va dur la lliçó encara més lluny quan va parlar de la moneda de plata extraviada i del fill pròdig. Aleshores, els deixebles no van ser capaços de percebre la força d’aquelles lliçons; però, després que fou vessat l’Esperit Sant, quan van veure la collita dels gentils i la fúria envejosa dels jueus, van comprendre millor la lliçó del fill pròdig i van poder entrar en el goig de les paraules de Crist: «Calia celebrar-ho i ale-grar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat, [...] perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat». De manera que, quan van sortir en nom del Mestre i es van enfrontar als retrets, la pobresa i la persecució, els seus cors trobaven forces en la repetició de l’exhortació del seu darrer viatge: «No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el regne. Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s’acabi; allà, els lladres no s’hi acosten, ni les arnes no destrossen res. Perquè on teniu el tresor, hi tindreu el cor”. Je 307.4