Capítol 28—Leví Mateu
Aquest capítol està basat en Mateu 9: 9-17; Marc 2: 14-22; Lluc 5: 27-39.
De tots els funcionaris de l’Imperi Romà que hi havia a Palestina, els més odiats eren els publicans. Que un poder estranger els obligués a pagar impostos era causa d’irri-tació contínua per als jueus; els recordava que havien perdut la independència. Per si això no era poc, els recaptadors dels impostos, a més de ser instruments de l’opressió romana, es dedicaven a extorsionar pel seu compte i s’enriquien a expenses del poble. Un jueu que acceptés el càrrec en benefici dels romans era considerat un traïdor a l’honor de la nació. El tenien per apòstata i el consideraven com un membre de les classes més vils de la societat.Je 155.1
Leví Mateu n’era un. Jesús el va cridar a servir-lo després dels quatre deixebles de Genesaret. Els fariseus havien jutjat Mateu pel seu càrrec, però Jesús va veure en aquell home un cor que estava obert per a rebre la veritat. Mateu havia escoltat els ensenyaments del Salvador. Quan l’acció convincent de l’Esperit de Déu li va revelar que era un pecador va desitjar cercar l’aju-da de Crist. Però ell estava acostumat a l’exclusivisme dels rabins i ni se li havia passat pel cap que aquell gran Mestre s’adonés d’ell.Je 155.2
Un dia, assegut al seu burot, el publicà va veure Jesús que s’apropava. Va quedar ben astorat quan va sentir una veu que se li adreçava: «Segueix-me”. Je 155.3
«Ell ho deixà tot, s’aixecà i es posà a seguir-lo». No va dubtar, no es va preguntar res, no va pensar en els lucratius negocis que abandonava per la pobresa i les dificultats. Per a ell n’hi havia prou de ser amb Jesús, de poder escoltar les seves paraules i unir-se-li en la seva obra.Je 155.4
Amb els deixebles que havia cridat abans també va ser així. Quan Jesús va demanar a Pere i els seus companys que el seguissin, a l’instant van deixar les barques i les xarxes. Alguns d’ells tenien amics que depenien del seu suport; però quan van sentir la invitació del Salvador no van dubtar ni preguntar: «Com mantindré la família?» Van obeir la crida. Així mateix, quan més endavant Jesús els preguntaria: «“Quan us vaig enviar sense bossa ni sarró ni sandàlies, us va faltar alguna cosa?” Li respongueren: “No res”». Je 155.5
El ric Mateu i els pobres Pere i Andreu van passar la mateixa prova i tots ells es van consagrar de la mateixa manera. En el mo-ment de més èxit, quan les xarxes eren plenes de peixos i l’impuls de la vida anterior era més fort, Jesús, vora el mar, va demanar als deixebles que ho deixessin tot per l’obra de l’evangeli. Totes les ànimes passen per la mateixa prova d’haver de triar entre els béns temporals o la companyia de Crist.Je 155.6
Actuar per principis sempre resulta molt exigent. Ningú pot tenir èxit en el servei de Déu tret que s’hi posi de tot cor i que consideri que, davant de l’excel·lència del coneixement de Crist, tota la resta només són pèrdues. Ningú que tingui cap reserva pot ser deixeble de Crist, i encara menys el seu col·laborador. Quan els homes apreciïn la gran salvació, el sacrifici del jo que es veu en la vida de Crist també es veurà en la d’ells. El seguiran amb goig onsevulla que els condueixi.Je 156.1
Que Crist cridés Mateu perquè fos un dels seus deixebles va despertar gran indignació. Per a un mestre religiós escollir un publicà com un dels seus col·laboradors més immediats era una ofensa contra els costums religiosos, socials i nacionals. Els fariseus apel·laren als prejudicis del poble amb l’esperança de girar el corrent de sentiment popular contra Jesús.Je 156.2
Els publicans s’hi van interessar molt. El Mestre diví atreia els seus cors. Empès pel goig del nou discipulat, Mateu anhelava portar els seus antics col·legues a Jesús. Per tal motiu, va organitzar una festa a casa seva i va reunir els familiars i els amics. Entre els assistents no només hi havia publicans; n’hi havia molts altres de reputació dubtosa que els seus veïns més escrupolosos havien proscrit.Je 156.3
La diversió es feia en honor de Jesús i no va dubtar ni un moment a acceptar la gentilesa. Tot i que sabia bé que el partit fariseu es prendria allò com una ofensa i que també el comprometria als ulls de la gent, cap qüestió de protocol influiria en els seus moviments. Per a ell, les distincions externes no tenien cap valor. Al contrari, el seu cor se sentia atret per les ànimes assedegades de l’aigua de vida.Je 156.4
Jesús s’assegué al lloc d’honor de la taula dels publicans i amb el seu suport i la seva amabilitat va demostrar que reconeixia la dignitat de la humanitat; per això els homes anhelaven merèixer la seva confiança. Les seves paraules sadollaven els cors assedegats dels seus oients amb poder beneït i vivificador. Despertaven en ells un impuls nou i per a aquells rebutjats de la societat s’obria la possibilitat d’una nova vida.Je 156.5
En les reunions com aquella, els ense-nyaments del Salvador van causar impressió en molts que no el reconeixerien fins després de la seva ascensió. Quan l’Esperit Sant fou vessat i tres mil es van convertir en un dia, entre ells n’hi havia molts que van sentir la veritat per primera vegada asseguts a taula amb els publicans i alguns van esdevenir missatgers de l’evangeli. Per a Mateu mateix l’exemple de Jesús a la festa fou una lliçó constant. El publicà marginat fou un dels evangelistes més fervents i el seu propi ministeri seguí de ben a prop els passos del seu Mestre.Je 156.6
Quan els rabins van saber que Jesús era present a casa de Mateu, van voler aprofitar l’oportunitat per a acusar-lo. Però van triar de valdre’s dels deixebles, atiant-ne els prejudicis, amb l’esperança d’allunyar-los del seu Mestre. La seva manera d’actuar era acusar Crist als deixebles i els deixebles a Crist, apuntant els seus dards on podrien fer més mal. Aquesta és la manera com Satanàs obrava des del mateix moment en què, al cel, va decidir allunyar-se del Creador i el seu esperit es val de tots els qui proven de causar discòrdia i alienació. Els rabins, envejosos, preguntaven: «Per què el vostre Mestre menja amb els publicans i els pecadors?» Je 156.7
Jesús no va esperar que els seus deixebles responguessin a aquesta acusació i va declarar: «El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. Aneu a aprendre què vol dir allò de: “El que jo vull és amor, i no sacrificis”. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors». Els fariseus afirmaven que no necessitaven ser guarits espiritualment. Per tant, no necessitaven cap metge. En canvi, miraven els publicans i els gentils com a persones amb l’ànima malalta. Aleshores, que potser la seva obra, com a metge, no havia de ser entre aquells que necessitaven la seva ajuda?Je 156.8
I tanmateix, malgrat que els fariseus es tenien en tan alta consieració, la seva condició era encara pitjor que la dels qui ells tant menyspreaven. Els publicans no estaven tan fanatitzats ni eren tan pagats d’ells mateixos; per això estaven més oberts a la influència de la veritat. Jesús digué als rabins: «Aneu a aprendre què vol dir allò de: “El que jo vull és amor, i no sacrificis”». Així els mostrava que tot i que ells afirmaven que presentaven la paraula de Déu, en el fons eren uns perfectes ignorants del seu esperit.Je 157.1
De moment, havia tapat la boca dels fariseus, però això els va enemistar encara més. Després d’això anirien a cercar els deixebles de Joan el Baptista i mirarien de posar-los contra el Salvador. Aquells fariseus no havien acceptat la missió del Baptista. Se n’havien burlat a causa de la seva vida frugal, els seus hàbits senzills i la seva roba aspra, i l’havien declarat fanàtic. Denunciava la seva hipocresia i per això s’havien resistit a acceptar les seves paraules alhora que agitaven el poble contra ell. L’esperit de Déu s’havia posat damunt dels cors d’aquells escarnidors i els havia convençut de pecat, però havien rebutjat el consell diví i havien declarat que Joan estava posseít per un diable.Je 157.2
Ara que Jesús es barrejava amb el poble, que menjava i bevia amb ell a taula, l’acusaven de ser un golafre i un bevedor empedreït. Els mateixos que l’acusaven eren culpables. Així com Satanàs deforma Déu i el cobreix amb els seus propis atributs, aquells homes malvats deien falsedats dels missatgers del Senyor.Je 157.3
Els fariseus no volien considerar que Jesús menjava amb els publicans i els pecadors per tal de dur la llum del cel als qui estaven en tenebres. No volien veure que tots els mots pronunciat pel Mestre diví eren una llavor viva que germinaria i donaria fruit per a la glòria de Déu. Havien decidit que no acceptarien la llum. De manera que, encara que s’havien oposat a la missió del Baptista, ara no dubtarien a festejar l’amistat dels seus deixebles amb l’esperança d’assegurar-se la seva col·laboració contra Jesús. Van fer veure que Jesús reduïa a no res les tradicions antigues i posaren en contrast l’austera pietat del Baptista amb la conducta de Jesús, que feia celebracions amb els publicans i el pecadors.Je 157.4
En aquell temps els deixebles de Joan estaven molt apesarats. El seu estimat mestre era a la presó i es passaven els dies lamentant-se. En canvi, Jesús no feia cap esforç per a alliberar Joan i, fins i tot, semblava que aboqués el descrèdit als seus ensenyaments. Si Joan havia sigut un enviat de Déu, per què Jesús i els seus deixebles es comportaven de manera tan diferent?Je 157.5
Els deixebles de Joan no entenien prou bé l’obra de Crist. Pensaven que les acusacions dels fariseus tenien alguna base. Observaven moltes de les normes que havien prescrit els rabins fins al punt d’esperar que les obres de la llei els justificarien. Els jueus practicaven el dejuni a fi d’obtenir mèrits i els més rígids el practicaven dos dies a la setmana. Els deixebles de Joan, com també els fariseus, feien dejuni quan van acudir a Jesús tot dient-li: «Per què nosaltres i els fariseus fem molts dejunis, i els teus deixebles no dejunen?» Je 157.6
Jesús els respongué amb molta tendresa. No va provar de corregir la seva concepció errònia del dejuni. En canvi, els va aclarir quina era la seva pròpia missió. Ho va fer valent-se de la mateixa figura que el propi Baptista havia fet servir quan donava testimoni de Jesús. Joan havia dit: «El qui té l’esposa és l’espòs, però l’amic de l’espòs, que és present i l’escolta, té una gran joia quan sent la veu de l’espòs. També jo tinc aquesta joia, i la meva joia és completa”. Els deixebles de Joan havien de recordar per força aquests mots del seu mestre quan, prenent sobre si la il·lustració, Jesús els digué:«Poden estar tristos els convidats a noces mentre l’espòs és amb ells? Ja vindrà el temps que l’espòs els serà pres, i llavors sí que dejunaran”. Je 158.1
El Príncep del cel era amb el seu poble. Déu havia donat al món el regal més gran que li podia fer. Joia als pobres, perquè Crist havia vingut a fer-los hereus del seu reialme. Joia als rics, perquè els ensenyaria com fer-se seves les riqueses eternes. Joia als ignorants, perquè els faria savis per a salvació. Joia als instruïts, perquè els obriria els misteris més profunds que mai haurien pogut imaginar i la missió del Salvador desclouria als homes les veritats que havien estat ocultes des de la fundació del món.Je 158.2
Joan el Baptista s’havia alegrat de veure el Salvador. Quina ocasió de gaudi per als deixebles, que tenien el privilegi de parlar i caminar amb la Majestat del cel! No era moment de planys i dejunis. Havien d’obrir els cors per tal de rebre la llum de la seva glòria, a fi que, al seu torn, ells poguessin escampar la llum entre els qui estaven en les tenebres i l’ombra de la mort.Je 158.3
Les paraules de Crist descrivien un quadre resplendent. I, tanmateix, hi planava una ombra que només els seus ulls eren capaços de discernir: «Però ja vindrà el temps que l’espòs els serà pres, i aquell dia sí que dejunaran». Quan veiessin el seu Senyor traït i crucificat els deixebles plorarien i farien dejuni. A l’estança alta, en el darrer discurs que els adreçà, digué: «D’aquí a poc temps no em veureu, però poc després em tornareu a veure. En veritat, en veritat us dic que plorareu i us doldreu, mentre que el món s’alegrarà. Vosaltres estareu tristos, però la vostra tristesa es convertirà en alegria».Je 158.4
Quan ell tornaria de la tomba la seva tristor es convertiria en alegria. Després de l’ascensió ja no hi seria en persona, però per mitjà del Consolador continuaria amb ells i ells ja no plorarien més. Això éra el que volia Satanàs. Desitjava que el món tingués la impressió que els havien enganyat i decebut. Però, per la fe, mirarien el santuari celestial, on Jesús oficiava per ells. Havien d’obrir els cors a l’Esperit Sant, el seu representant, i ale-grar-se amb la llum de la seva presència. Encara havien de venir dies de temptacions i proves en què entrarien en conflicte amb els governants d’aquest món i els líders del regne de les tenebres. Quan el Senyor no fos amb ells personalment i no arribessin a discernir el Consolador, el dejuni seria el més adequat.Je 158.5
Els fariseus cercaven la pròpia exaltació mitjançant una observança rigorosa de les formes alhora que tenien el cor ple d’enveja i rancúnia. Les Escriptures diuen: «Passeu el dejuni entre plets i baralles, repartint amb malícia cops de puny. Dejunant d’aquesta manera, el vostre clam no pot arribar al cel. Us penseu que jo tinc per un dejuni que un home faci súpliques tot el dia, abaixi el cap com un jonc, es vesteixi de sac negre i s’ajegui a la cendra? D’això en dieu un dejuni, un dia agradable al Senyor?» Je 158.6
El veritable dejuni no és només un servei formal. Les Escriptures descriuen el deju ni que Déu ha escollit: «El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena. [...] Si dones el teu pa als famolencs i satisfàs la fam dels indigents, llavors la teva llum s’alçarà en la foscor, el teu capvespre serà clar com el migdia”. Aquí es mostra exactament l’esperit i el caràcter de l’obra de Crist. Tota la seva vida fou un sacrifici per a la salvació del món. Tant si feia dejuni al desert de la temptació com si menjava amb els publicans al banquet de Mateu, lliurava la vida per a la redempció dels perduts. El veritable esperit de pietat no és en els planys ociosos, ni en la mortificació del cos o en la multitud de sacrificis, sinó que es mostra en la rendició del jo en un servei voluntariós a Déu i als homes.Je 158.7
Jesús continuà la seva resposta als deixebles de Joan amb una paràbola: «Ningú no talla un pedaç d’un vestit nou i el posa en un vestit vell: si ho fes així, hauria esquinçat el vestit nou, i el pedaç del vestit nou no s’avindria amb el vell». El missatge de Joan Baptista no s’havia d’entreteixir amb la tradició i la superstició. Intentar mesclar les pretensi-ons dels fariseus amb la pietat de Joan no-més faria encara més evident l’abisme que les separava.Je 159.1
Així mateix, els principis dels ensenyaments de Crist no podien unir-se a les formes del farisaïsme. Crist no tancaria l’avenc que els ensenyaments de Joan havien obert. Ans al contrari, encara faria més clara la separació entre el nou i el vell. Jesús donà una altra illustració d’aquest fet dient: «Tampoc no posen vi nou en bots vells: els bots es rebentarien, el vi s’escamparia i els bots es farien malbé. El vi nou s’ha de posar en bots nous, i així es conserven bots i vi”. Els bots de pell que es feien servir per contenir el vi nou, pas-sat un temps es ressecaven i es clivellaven; per tant, ja no eren aptes per a la mateixa finalitat. Amb aquesta il·lustració coneguda Jesús presentava la situació dels líders jueus. Els sacerdots, els escribes i els governants eren presoners d’una corrua de cerimònies i tradicions. Tenien el cor encongit com els bots ressecs amb què els havia comparat. Mentre romanguessin satisfets amb una religió legalista era impossible que fossin dipositaris de les veritats vives del cel. Pensaven que la seva pròpia justícia bastava i sobrava, de manera que no desitjaven que la seva religió incorporés cap element nou. No acceptaven que la bona voluntat de Déu per als homes fos res d’extern a ells. La vinculaven amb els seus propis mèrits a causa de les seves bones obres. La fe que obra per amor i purifica l’ànima no tenia cabuda en la religió dels fariseus, feta de cerimònies i ordres humanes. L’esforç per a unir els ensenyaments de Jesús amb la religió establerta eren vans. Com el vi que fer-menta, la veritat viva de Déu rebentaria el bots vells i podrits de la tradició farisaica.Je 159.2
Els fariseus es pensaven que eren massa savis com per a necessitar instrucció, massa justos com per a necessitar la salvació, massa honorables com per a necessitar l’honor que prové de Crist. El Salvador se’n va apartar i va anar a cercar-ne d’altres que rebessin el missatge del cel. I va trobar aquells bots nous en els pescadors illetrats, en el publicà del mercat, en la samaritana, en la gent senzilla que l’escoltava amb disposició d’esperit. Els instruments que cal usar en l’obra de l’evangeli són les ànimes que, joioses, reben la llum que Déu els envia. Són els seus agents que imparteixen al món el coneixement de la veritat. Si, per la gràcia de Crist, els qui formen part del seu poble esdevenen bots nous, ell els omplirà de vi nou.Je 159.3
Tot i que els representava el vi nou, els ensenyaments de Crist no eren cap doctrina nova, sinó la revelació del que ja havia sigut ensenyat des del començament. No obstant, per als fariseus la veritat de Déu havia perdut el significat i la bellesa originals. Per a ells els ensenyaments de Crist eren nous en gairebé tots els aspectes i, per això, eren incapaços de conèixer-los i acceptar-los.Je 159.4
Jesús assenyalava el poder que la falsa ensenyança té per a destruir l’apreciació i el desig de la veritat. Per això digué: «Ningú que begui vi vell, no en vol després de nou, perquè diu: “El vell és millor”». Les paraules de Crist feien que tota la veritat que el món va rebre per mitjà dels patriarques i els profetes resplendís amb una bellesa nova. Però els escribes i els fariseus no desitjaven aquell extraordinari vi nou. Fins que no es buidesssin de tradicions, pràctiques i cos-tums antics no tindrien lloc a la ment o al cor per als ensenyaments de Crist. S’aferraven a unes formes mortes i s’allunyaven de la veritat viva i del poder de Déu.Je 160.1
Això demostrava fins a quin punt arribava la ruïna dels jueus i això demostrarà fins a quin punt arribarà la ruïna de moltes ànimes en l’actualitat. Milers cometen el mateix error que van cometre els fariseus, a qui Crist va reprendre en el banquet de Mateu. En lloc d’abandonar algunes idees que tenien en gran estima o de desfer-se de cap opinió idolatrada, molts rebutgen la veritat que baixa del Pare de la llum. Confien en ells mateixos i depenen de la seva pròpia saviesa, de manera que no s’adonen de la seva pobresa espiritual. Insisteixen a salvar-se d’alguna manera per mitjà d’alguna obra important que puguin fer. Quan veuen que no hi ha manera de trenar el jo amb l’obra, rebutgen la salvació que hom els ofereix.Je 160.2
Una religió legalista mai podrà dur les ànimes a Crist, perquè està faltada d’amor i de Crist. Als ulls de Déu, el dejuni i la pregària fets amb un esperit d’autojustificació són una abominació. La solemne reunió per a l’adoració, el seguit de cerimònies religioses, la humiliació externa, el sacrifici imponent, proclamen que qui ho fa es té per just, per mereixedor del cel. Però només és un engany; les nostres pròpies obres mai podran comprar la salvació.Je 160.3
Si era així en temps de Jesús, també ho és ara. Els fariseus no saben que estan destituïts espiritualment. Aquest missatge és per a ells: «Tu dius: “Soc ric, m’he enriquit i no em manca res”, però no t’adones que ets el més miserable i digne de compassió, pobre, cec i nu. Per això et recomano que em compris or refinat al foc, que t’enriqueixi; vestits blancs, que et cobreixin i amaguin la teva nuesa ver-gonyosa, i pomada per a posar-te-la als ulls, que et torni la vista».La fe i l’amor són l’or refinat al foc. Però en molts l’or s’ha aprimat i aquell tresor ple de riqueses s’ha perdut. La justícia de Crist és per a ells un vestit per a estrenar, una font que no han tastat. Per a ells són aquests mots: «Però tinc contra tu que no tens l’amor que tenies primer. Recorda, doncs, d’on has caigut; converteix-te i torna a obrar com abans. Si no et converteixes, vindré a trobar-te, i trauré el teu lampadari del seu lloc».Je 160.4
«Els sacrificis a Déu són un esperit penedit; un cor contrit i humiliat, oh Déu, no el rebutges”. L’home s’ha de buidar del jo abans de poder ser, en tots els sentits, un creient en Jesús. Quan es renuncia al jo, el Senyor pot fer de l’home una criatura nova. Els bots nous poden contenir el vi nou. L’amor de Crist animarà el creient amb una vida nova. El caràcter de Crist es manifestarà en el qui mira l’Autor i Plenitud de la nostra fe.Je 160.5